La complicidad de los medios en el establecimiento de la nueva guerra fría

Adjuntamos por creer de interés un articulo de Vicenç Navarro, publicado en el diario digital EL PLURAL, el pasado 1 de junio.  


La complicidad de los medios en el establecimiento de la nueva guerra fría

por: Vicenç Navarro
01-06-2014

Hemos estado viendo este año el resurgimiento de la Guerra Fría con la complicidad de algunos de los mayores medios de información a los dos lados del Atlántico Norte (y de la totalidad de los mayores medios españoles de mayor difusión), que se han movilizado para presentar la amenaza que representa Rusia para el mundo libre liderado por el gobierno federal de EEUU.  Rusia ha pasado a ser el enemigo, como lo fue antes la Unión Soviética.

La llamada a la Guerra Fría quedó explicitada a través de las recientes declaraciones del jefe de Estado de EEUU, el Presidente Barack Obama, que señaló que “nunca vamos a tener una relación constructiva con el Presidente Putin  de Rusia…. vamos a aislarlo, rompiendo todos los lazos políticos y económicos con el mundo que lo rodea, considerando a Rusia como un Estado paria”.   El Presidente Obama, utilizando un lenguaje claramente belicista, añadió que “afortunadamente nuestras fuerzas armadas son muy superiores a las rusas”.  Y hace unos días, el máximo aliado del Presidente Obama en Ucrania, el gobierno ucraniano, alarmó al mundo indicando que “no puede descartarse la posibilidad de que empiece una Tercera Guerra Mundial”.

Y los mayores medios de EEUU (y de España) se han movilizado para presentar a Rusia como una fuerza imperialista, cuyo comportamiento con la anexión de Crimea constituye una prueba más de esa vocación. En esta campaña, el Presidente Putin es presentado como el renovador del imperio soviético, embarcado en una aventura imperialista como parte de su estrategia para mantener su elevada popularidad en su país. En toda esta campaña sistemáticamente se han ignorado hechos básicos y elementales, tales como:

1)-Desde que la Unión Soviética colapsó, hace ya más de veinte años, ha sido la OTAN la que ha continuado la expansión hacia el Este, acorralando más y más a Rusia. No es Rusia la que está acorralando a EEUU o a Europa Occidental. Es el gobierno federal de EEUU y el gobierno de la UE los que están acorralando a Rusia, en contra del parecer de algunos de los intelectuales más influyentes durante el periodo de la Guerra Fría y arquitectos de dicha guerra como George Kennan, que consideró que esta expansión hacia el este de la OTAN era un enorme error y una clara provocación hacia Rusia;

2)-El golpe contra un gobierno democráticamente elegido en Ucrania fue realizado con el apoyo de los gobiernos de EEUU y de la UE, y programado por el gobierno de EEUU;

3)-Uno de los objetivos de ese golpe era expandir la OTAN hacia el Este, incluyendo a Ucrania;

4)-El gobierno establecido (y aprobado por el gobierno federal de EEUU), resultado del golpe, era profundamente anti-Rusia, con miembros de partidos nazis (que habían luchado contra la Unión Soviética durante la II Guerra Mundial) en su seno;

5)-Que el nuevo gobierno transmitió claros mensajes hostiles hacia Rusia, tales como desproteger la lengua rusa, ampliamente utilizada en las regiones del este de Ucrania;

6)-Que las principales bases navales rusas en el Mar Negro estaban en Crimea, parte de Ucrania;

7)-Que el nuevo gobierno de Kiev envió tropas militares –con la ayuda del gobierno federal de EEUU- contra las poblaciones rusas que se manifestaban contra el nuevo gobierno antirruso, en una clara violación del Acuerdo de Ginebra;

8)-Que lo que está ocurriendo en Ucrania sigue unos planes ya muy avanzados, bien desarrollados por las derechas estadounidenses, próximas al complejo industrial militar contra el cual advirtió el Presidente Eisenhower. Estos planes son conocidos y públicos. Charles Krauthammer, uno de los ideólogos del Partido Republicano, escribió que “nuestro objetivo para Rusia no es establecer la democracia, sino asegurarnos de que terminamos con el trabajo de destruir la Unión Soviética, expandiéndonos más hacia el Este. El mayor precio ahora es Ucrania” (escrito en 2004);

9)-La derecha del Partido Demócrata expresaba, a través de Richard Holbrooke (que siempre aspiró a ser el Secretario de Estado, es decir, el Ministro de Asuntos Exteriores de EEUU), que “nuestro objetivo es conseguir que Ucrania se una a la OTAN, rompiendo con Rusia”, escrito en las mismas fechas. ¿Quién es el poder expansionista?

Todos estos hechos, sobre los cuales hay extensa evidencia, han sido ignorados por todos los mayores medios de información, y todos ellos, desoyendo su supuesto gran compromiso con la libertad, no dijeron ni pío.

Ni que decir tiene que Putin no es un demócrata. He escrito extensamente criticando el nuevo sistema político existente hoy en Rusia. Ya durante la época Breznev en la Unión Soviética, fui declarado persona non grata, y mis libros, críticos con la Unión Soviética de aquellos tiempos, fueron prohibidos en aquel país, hasta tal punto que los pocos ejemplares de dichos libros que se filtraron en el país fueron confiscados. Pero es una enorme falsedad presentar a Putin y su gobierno como la principal causa de las tensiones en Ucrania, debido a sus supuestas ansias expansionistas. La anexión de Crimea fue la respuesta predecible a la provocación de los gobiernos de EEUU y de la UE, y de su satélite, el nuevo gobierno de Kiev. En esta nueva Guerra Fría (que puede llevarnos a una guerra real), los mayores medios de información, y la totalidad de ellos en España, sistemáticamente se han movilizado, perdiendo cualquier atisbo de objetividad y neutralidad.

Sols fum, molt bla,bla i tot per res

Sols fum, fum, vinga donar-li  al bla bla, i tot per res

Per: Francesc Costa

28-05-2014

De nou us incloc un dibuix, en el qual reflexo  el que veig,  que no s'estan fent les polítiques idònies de País  o ben poc,  només fum i mola xerrameca, tot el que vulgueu i més, ens enterboleixen  els ulls i la ment,  mentre  van fent.

Entenc que no hi ha excuses, no s'haurien  d'acceptar,  cada dia que passa el pendent s’accentua per molts dels nostres conciutadans,  i amb el risc que s’afegeixin més al pendent.

És un fet, al que tot ciutadà ha d’agafar consciencia,  i sens dubte solidaritzar-se, ja que avui pot no ser ell o ella,  però demà  pot ser un familiar, amistat , ell , ella, tu o  jo.

Evidentment la major responsabilitat la tenen els polítics, a ells cal exigir-les solucions,  menys fum, menys xerrameca, més fets.  

El romance Moscú - Pekín, a todo gas

Adrian Mac Liman en su blog Ventana al Mundo, publica este interesante artículo 


El romance Moscú - Pekín, a todo gas
por: Adrian Mac Liman

Hace unos meses, cuando Moscú parecía dirigir su mirada con aparente timidez y cautela hacia el continente asiático, un politólogo estadounidense lanzó la advertencia: “Cuidado!, Putin tiene intención de recomponer el imperio”.  Ficticia o real, la advertencia no cayó en saco roto. El establishment político de Washington aprovechó el  grito de alarma del kremlonólogo de turno, argumentando que Rusia no podía ni debía ocupar un lugar preponderante en Asia, continente llamado a convertirse, según el guion preestablecido, en el nuevo y fiel vasallo de los Estados Unidos.  De hecho, Washington y sus aliados – Japón, Filipinas, Corea del Sur -  se habían repartido los papeles. Quedaba la gran incógnita: China. ¿Se sumaría Pekín al equipo ganador ideado por los estadounidenses? 

La respuesta llegó a mediados de la pasada semana,  cuando Rusia y China firmaron el mayor contrato de suministro de gas natural registrado hasta la fecha. El convenio, por valor de 400.000 millones de dólares, contempla el suministro anual de 38.000 millones de metros cúbicos de gas a China durante tres décadas. Irrelevante, dirán los economistas norteamericanos, recordando que el consumo de la ciudad de Nueva York asciende a 50.000 millones de metros cúbicos. Sin embargo, esa irrelevante cantidad cubrirá el 25 por ciento del consumo anual chino. 

Mas el problema no es económico, sino meramente político. Con la firma de este convenio, Moscú trata de paliar las posibles pérdidas causadas por un hasta ahora hipotético boicot de sus exportaciones hacia los países de la Unión Europea. En efecto, Bruselas, más preocupado por el suministro energético a su nuevo aliado; Ucrania, optó por chantajear a Moscú con posibles (aunque poco probables) represalias si el consorcio ruso Gazprom decide suspender las exportaciones destinadas al país vecino. Una amenaza que hace sonreír a los expertos. Un tercio del gas que consume la UE procede de… Rusia. Ni que decir tiene que la Unión debería buscar otras fuentes de suministro. El presidente Obama se apresuró en ofrecer a los europeos productos energéticos made in USA. Olvidaba, sin embargo, el político-jurista que la legislación estadounidense prohíbe la exportación de petróleo y gas provenientes de los yacimientos norteamericanos.

Por su parte, el presidente de la junta directiva de Gazprom ; Alexei Miller, trata de ofrecer una versión meramente empresarial del contrato, alegando que Europa ha dejado de ser un mercado competitivo. Los precios en Asia son mucho más elevados y no cabe duda de que ello afectará, a la larga, la tendencia en los mercados”. 

La versión de los politólogos moscovitas es mucho más compleja. En realidad, no se trata sólo de desavenencias provocadas por la crisis de Ucrania, sino de consideraciones de índole ideológica. Tanto Rusia como China rechazan el neocolonialismo de Occidente, los designios imperiales del inquilino de la Casa Blanca, los intentos de dividir a los países del Pacífico. 

Los dirigentes chinos van incluso más lejos, al abogar por una alianza de seguridad con la participación de Rusia y de Irán. Para el presidente chino, Xi Jinping, esa nueva arquitectura de cooperación regional debería crear un mecanismo de consulta en materia de defensa, capaz de contrarrestar los planes hegemónicos de los Estados Unidos. Los chinos estiman que sería conveniente contar con la participación de otros países asiáticos en este proyecto de seguridad y defensa.  

¿Una alianza entre Rusia, China e Irán? Una mezcla explosiva que acabaría convirtiéndose en una pesadilla para los Estados Unidos. 

Huelga decir que hoy por hoy, la amenaza tiene otro nombre: BRICS. Ese grupo de economías emergentes, integrado por Brasil, Rusia, India, China y Sudáfrica, que contemplan el abandono de la zona dólar, la creación de unas estructuras financieras paraleles, desvinculadas del Fondo Monetario y el Banco Mundial, de la tiranía de los países industrializados. ¿Meras elucubraciones? El porvenir nos lo dirá. 

De momento, Moscú ha dado un paso adelante al anunciar la creación, este fin de semana, de la Unión Euroasiática, integrada por Rusia, Bielorrusia y Kazajstán, un mercado común de 170 millones de personas que pretende convertirse en el contrapeso del bloque occidental. Sí, es cierto; Vladimir Putin sueña con la recomposición del imperio. Pero no se trata de un simple sueño.

TV3 i els criteris professionals

Criteris professionals de TV3

Per: Francesc Costa

25-05-2014

Criteris professionals és el que impedeix als periodistes i presentadors de TV3, signar els reportatges  que s'emeten sobre de la campanya a les eleccions al Parlament Europeu.

En aquests últims anys , m'han sorprès negativament  els mitjans de comunicació públics de Catalunya, al meu criteri molt lluny de les expectatives i il·lusió generada fa poc més de 30 anys. Avui ha passat de ser la teva, a  ser la d'ells. Sols sé veure  un instrument públic d’aquells que tenen una sola idea determinada de País, aquí rau el problema, que poc té a veure amb fer País i amb  tot en el seu conjunt, el que la realitat representa i és.

Un mitjà de comunicació  públic que segons opino només emet en clau d’influenciar, lluny  de construir, fets per a mi totalment recriminables, de dubtós nivell democràtic i professional. No tenint coneixement de cap mitjà públic anàleg dins l’Europa democràtica.       

Sent l'únic molt positiu; la llengua, la gran contribució al coneixement de la mateixa,  al fet natural que és la normalització de l'idioma català en tota la nostra societat, la llengua que pertany al País. Però fins i tot aquest fet tan fonamental que s'ha efectuat des dels mitjans de comunicació públics podria córrer perill, donada la possibilitat de rebuig cap l'ens públic a causa de la desmesurada forma d'emetre d'aquests últims anys,  tan enormement partidista i inductora, que arriba a l'esgotament,  i que únicament pot interessar, fins i tot  sentir-sen emocionalment  satisfets als molts partidaris a la idea única de País, però  a Catalunya hi ha molts altres catalans  amb sentiment de país i diferents sensibilitats polítiques, d'ells molts del quals prioritzen la racionalitat, objectivitat, pluralitat, bona i veraç  informació, etc. lluny de la instrumentalització i  estimulació  de sentiments d’aversió.

Catalunya té una llengua, cultura i costums, és el pivot, on la real pluralitat existent ha d'assumir i respectà, al seu torn aquesta pluralitat ha d'estar reconeguda, admesa i respectada, tot dins el total esperit democràtic. S’entén que des d'aquest principi hauria d'emetre  qualsevol  mitjà de comunicació públic d'un País com Catalunya.

Sorprèn la gran capacitat dels mitjans públics de comunicació de Catalunya i a l'hora la manca de rubor per veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. Capacitat extensible a la destresa de recollir els guants, vagi o no vagi amb nosaltres, ells els recullen tots, transformant-los hàbilment en greuges, etc. cap a Catalunya i al seu torn provocant una interpretació de perjudicats per part de l'audiència,  que al mateix temps provoca que s'assenyali als responsables, als altres.

Van ser molts els comentaris que es van efectuar des de el mitjà de comunicació públic de Catalunya  arran del tancament del canal 9, la televisió pública de la comunitat de València, el passat novembre del 2013, l'interès només va estar en la llengua. Segons el govern de la Generalitat Valenciana els motius pel seu tancament va ser a causa del seu elevat deute i cost, no volent carregar-los  als contribuents, en temps tan difícils.

L'accent de la notícia del mitja de comunicació públic de Catalunya es basava en  la gravetat a la pèrdua del català, ja que el mitjà de comunicació públic de valència emetia en català, senyalant al partit del PP que governa la comunitat de València  com a responsable del tancament.  L’existència d’una enorme deute, el seu elevat cost i  el fet de l'escandalós partidisme pro govern, pràcticament no va tenir accent noticiable algun.

La pèrdua de llocs de treball es molt lamentable.  El tancament  d'un mitjà de comunicació públic també, sobre tot si aquest cobreix tots els paràmetres democràtics i deontològics  de  servei públic.  En aquest cas sembla no era així,  sobre el mitjà de comunicació  públic valencià  radicaven  dos importants aspectes negatius: primer.- Una dubtosa bona administració deixant un important deute i l'alt cost de manteniment, la qual cosa representava  pels contribuents valencians una molt alta càrrega , i segon.-  El fet que el Canal 9  emetés únicament en clau governamental, és a dir a favor del PP.  La qual cosa era un perjudici per a la normalitat democràtica del país valencià, que sens dubte és un greu cost de País.  Amb aquestes conjuncions tan negatives les quals ja portaven  molts anys  ¿ com es pot lamentar el tancament d'un mitjà de comunicació  públic, únicament pel fet de la llengua ?, obviant  els altres  costos democràtics, de País i econòmics que estava provocant el mitjà de comunicació públic sobre la comunitat valenciana.

Quins  criteris professionals van haver en el moment d'oferir la notícia de fa pocs dies; sobre que el govern central volia perjudicar TV3 amb el tancament de determinats canals, obviant una sèrie de importants consideracions, possibles motius  i contextos. Provocant a l’hora  cert alerta-ment entre l'audiència i tot tipus de comentaris en contra del govern central. Desmentit que es va efectuar ràpidament per part del govern central.

I quins van ser els criteris professionals  de TV3  per oferir la noticia sobre els incidents ocorreguts fa unes jornades a Vilanova i la Geltrú,  afectant  al ministre Cristòbal Montoro, assenyalant com responsables als anarquistes (concepte que caldria matisar),  de nou amb una informació que omet que havien també independentistes entre d'altres, segons es van poder veure en imatges ofertes per altres canals.

Criteris  professionals que manifesten  els presentadors per no signar els espais publicitaris de la campanya Europea, que fins i tot presenten  un gràfic  mostrant a l'audiència  els diferents temps de més a menys en què en què han aparegut les diferents organitzacions polítiques a TV3, no estan d'acord els periodistes de l'ens públic amb aquesta distribució obligada per la junta electoral.  Molt bé, doncs llavors amb aquesta mateixa escrupolositat professional perquè no realitzen un gràfic  on s'assenyali els temps invertits en: la necessitat de la consulta, del dret a decidir, la de votar, de la independència, així com en aquells continuats fets noticiables que provoquen aquestes necessitats assenyalades, les continues  imatges en actes del President Mas a favor del procés , com les reiterades  a la diada passada o difondre ja la propera, i tant debat monotemàtic, etc. ¿ On son els criteris professionals ?, segurament no faria falta fer  gaires gràfics per veure la realitat, al meu criteri, tot un escàndol. 

Perquè a Catalunya succeeixen molts altres fets importants que afecten el País , de País, que mereixen l'atenció mediàtica i coneixement de la ciutadania, algunes de molt greus que afecten, seguiran afectant a  centenars de milers de ciutadans i no veien llum alguna  mereixen estar en primer pla noticiable i debatre profundament sobre això. També  hi ha altres sensibilitats polítiques,  com  de sistema territorial, tots aquests  importants aspectes  no tenen ni molt menys la mateixa i idèntica consideració en el mitjà de comunicació públic de Catalunya, pràcticament no existeixen i si així és, encara que molt poc, és per qüestionar-los. 

Tot un fet  mediàtic, polític-social sense precedents a l'Europa democràtica, del qual manifesto la meva posició critica per les  més que qüestionables formes d'emetre.  Tot un gran èxit de incidència sobre la ciutadania  en el que sens dubte ha contribuït l'atorgament de determinats partits polítics (insólit, són els perjudicats) i una part de la societat civil catalana. Tot un cas i alhora fracàs i estem en  l’any 2014 i sense horitzó.   

¿ Crispació a Catalunya ?

¿ Crispació a Catalunya ? 

Francesc Costa

23-05-2014

De nou incloc al bloc un dibuix, i en el qual no va inclòs un escrit d'opinió.

El dibuix no necessita molt comentari, del  mateix es poden extreure les conclusions.

La senyera

La Revista Digital El Triangle publica un interessant article d'opinió de Siscu Baiges , en el qual es pregunta l'autor de manera molt encertada; que s'ha fet de la senyera. A més de fer un suggeriment. 

Qui es queda amb les quadribarrades abandonades? 

Per: Siscu Baiges
El Triangle
20-05-2014


Veient els actes de CiU i ERC, els dos grups polítics que governen Catalunya i que l'estan portant cap a la independencia, hem de concloure que la bandera quadribarrada ja no els interessa. Als seus mitings les banderes de quatre barres vermelles sobre fons groc han estat substituïdes per les estelades.  Tans anys cantant a la senyera i, ara l'han guardat a l'armari. S'identifiquen amb la de l'estel dins del triangle i l'altra ja és història. 

Què hem de fer-ne de la quadribarrada? Encara oneja als ajuntaments i apareix als actes oficials del govern català, però si es compleixen les expectatives del tàndem CiU-ERC d'aqui a no massa temps deixarà pas a l'estelada.  Algú recollirà les banderes abandonades, ignorades, com les joguines velles que s'obliden als fons dels calaixos?. 

Entre els sectors no independentistes està començant a debatre's la possibilitat d'utilitzar la quadribarrada com a element d'identificació. Actualment, mirant les balconades només podem mesurar el pes dels partidaris a la independència. Però no sabem quants no en són, perquè no tenen cap bandera per penjar a les seves finestres. Hi ha algunes banderes espanyoles monàrquiques però són molt poques i, per exemple, són insuficients per representar els que aposten pel federalisme o per quedar-se, si fa no fa, com ara.

Si aquest darrer col-lectiu decidís identificar-se amb la bandera catalana de tota la vida, podríem aixecar el cap i fer números de quin resultat podria donar una consulta com la prevista pel pròxim 9 de novembre. I ben segur que seria més de fiar que les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat. 

President Omnipresent

President Omnipresent 
Per: Francesc Costa 
17-4-2014 


Realment el que està succeint a Catalunya amb la política, amb determinats mitjans de comunicació i sobretot el públic,  és per refregar-se; els ulls, les oïdes i el cap, atès que era difícil, molt difícil arribar a poder imaginar-li-ho per part de tots els incontestables demòcrates del nostre país, Catalunya,  fa tan sol uns 30 anys. 

El que realment sorprèn i diu molt poc a favor de la classe política del nostre País, evidentment en molt major grau a la no afavorida.  Preguntant-se un :
¿ com es el fet sobre el qual es deu tant atorgament ?. El qual sens dubte solament perjudica a la mateixa democràcia del nostre País.

Ucrania y el Presidente Barack Obama , Premio Nobel de la Paz

Mr. Obama, Mr. Obama.

Por: Francesc Costa

15-04-2014 

“Del mismo modo que no sería un esclavo, tampoco sería un amo. Esto expresa mi idea de la democracia “     Abraham Lincoln (1809-1865)

Yes, we can (si, podemos), fue el slogan que llevo a Barack Obama a convertirse en el cuadragésimo Presidente de Estados Unidos de América. Un slogan sobre el cual  fuimos millones que lo  interpretamos en signo positivo, en toda una ilusión, una  esperanza, dejaba atrás una Presidencia, la de George W.Busch.  Yes, we can, jamás  se interpretó en la línea  “si, podemos,… intervenir”

A tan solo unos meses de su juramento (Enero 2009), por lo cual evidentemente todavía no se habían transformado en realidad ninguna de su ambiciosa agenda, que  tanta expectativa se había creado, se le concede (? ) al Presidente Barack Obama el  premio Nobel de la Paz (Octubre 2009) . El jurado valoró, a mi juicio de forma muy prematura,  la apuesta del recién cuadragésimo Presidente de EEUU por: “un mundo sin armas “así como la de; “trabajar en favor de la Paz en el mundo”

La esperanza e ilusión eran los sentimientos de muchísimos ciudadanos del mundo, incluidos evidentemente  los estadounidenses. La elección de Barack Obama como Presidente de EEUU,  representaba no únicamente el  hecho histórico de que un ciudadano estadounidense de color alcanzara tan privilegiado cargo,  además existía  la esperanza a un cambio importante en la política de Estados Unidos, una nueva sensibilidad, entre la  que habría   hacia la clase trabajadora,  a los más humildes ,a la reforma sanitaria, la búsqueda de un equilibrio ante la desigualdad social existente, entre otros importantes aspectos de la  política interior  de Estados Unidos,   y en cuanto a la  política exterior  existiría un menor grado de intervencionismo, dejando atrás el belicismo  intervencionista  del anterior gobierno de George W. Bush, entre otros importantes objetivos, en definitiva  un anti-Bush.  

las expectativas se han ido  diluyendo  al igual que un azucarillo en una taza con té

A seis años de convertirse Barack Obama en el cuadragésimo Presidente de Estados Unidos, lamentablemente las expectativas se han ido  diluyendo  al igual que un azucarillo en una taza con té.  En la  reelección de la Presidencia del 2012, el Presidente Barack Obama, perdió apoyo popular, un 10% aproximado, siendo los latinos una de las comunidades que más soporte le ofreció. El  Presidente Obama está demostrando que no es muy distinto a sus predecesores  en lo concerniente a la  política exterior, por mucho que éste manifestará  una reducción de las intervenciones, a los ojos de muchos no ha sido así ( evidentemente nadie pensó que las guerras se acabarían, pero sí que no se patrocinarían ni apoyarían, mucho menos a gobiernos o grupos opositores con total carencia a las reglas democráticas). 

No es menor la lista de participación, posicionamiento , ayuda en determinados países, gobiernos o grupos opositores  de Oriente medio, Oriente Próximo, algunos de ellos con sus no espontáneas  primaveras Árabes,  así como  otros  del Norte de África.  Países que en la actualidad  están  mucho peor que antes de la ayuda recibida, son  todo un ejemplo de ruina, enfrentamientos, atentados, víctimas civiles,  conflictos y gravísimas repercusiones para los  ciudadanos de estos países. Teniendo también presente la  situación de algún país  de la América del Sur. Y con respecto a la  política interior, poco o  nada ha mejorado.

El encanto del Presidente Obama se está desvaneciendo, quizás con mayor grado entre los ciudadanos no estadounidenses que los ciudadanos de Estados Unidos, que sin duda también,  aun a pesar de la idiosincrasia de la sociedad. Significativo  es  alto grado de abstención en la última  participación  electoral, un  48%  y en línea creciente.    Según una encuesta del Wall Street Journal del pasado mes de marzo,  el 54% desaprobó al Presidente Obama, quisieran un papel menos activo en política exterior. En  política económica fue el 57% el grado de descontento ciudadano.

En la actualidad nos encontramos con un Presidente Obama y a su vez Premio Nobel de la Paz, inmerso y  comprometido  en  una manifiesta posición respecto al  gravísimo conflicto de Ucrania,  sobre el cual los ciudadanos estadunidenses  se han manifestado en una última encuesta su desacuerdo  con la forma en que el Presidente Obama  está afrontando el conflicto  Ucraniano,  el resultado refleja un 66%   de disconformidad .    Un Presidente Obama que día tras día impone (?) sanciones  económicas a Rusia,  obviando las gravísimas  irresponsabilidades del  gobierno provisional de Kiev,  surgido por causa de la brutalidad, salvajismo  y violencia que ha provocado y continua provocando cientos de víctimas civiles.  

El intervencionismo exterior de apoyo al gobierno provisional ucraniano, lo que está ofreciendo es  pábulo al gobierno  provisional de Kiev, carente de talla política y de credenciales democráticas. Prolongación de este triste conflicto, sin luz en el horizonte ucraniano.  Las elecciones previstas para el 25 de este mes de mayo,  dado todos los actuales y graves acontecimientos acaecidos y el porqué de los mismos,  hoy solo será  una cirugía superficial, cuando el problema se ha convertido en profundo, el cierre de la cirugía con las elecciones del 25 de mayo, solo será en falso,  por lo cual es difícil la solución del conflicto, la gangrena seguirá su curso, viéndose posiblemente en un futuro próximo una situación de graves  alteraciones sociales  y políticas, con afectaciones  graves en toda la zona, convirtiendo la misma en un muy posible polvorín, que ya en la práctica  lo es hoy.

Hechos, sucesos, acciones de degradación humana

Hechos, sucesos, acciones de degradación humana,  todo ello con muchísimas víctimas civiles, es lo que ha ocurrido y lo  que está ocurriendo en Ucrania, una vergüenza en la Europa del 2014, todo ello visto  por millones de ciudadanos del mundo.  Por lo cual  es  incompresible el papel del Presidente de EEUU, Barack Obama, el más alto representante de uno de los países más importantes  de la tierra y  que a si mismo se presenta ante el mundo como un ejemplo de democracia, así como de la UE y de algunos líderes Europeos. ¿que clase de ayuda se está ofreciendo? se preguntan muchos ciudadanos del mundo. 

Un papel el del Presidente Barack Obama muy alejado de aquella elevadísima y favorable expectativa  que se creó sobre el mismo, que ilusionó a millones de ciudadanos de todo el mundo y que por lo cual recibió el Nobel de la Paz, dada su apuesta y compromiso por “un mundo sin armas “y  de “trabajar en favor de la Paz en el mundo”

Sanciones y advertencias continuadamente desde los altos representantes del gobierno del Presidente Barack Obama, de éste y de representes de la UE a Rusia, a ciudadanos rusos y al Presidente Vladimir Putin, las cuales seguramente se deben de interpretar como preventivas,  dado que lo único que se está visualizando es:

-         *Un gobierno provisional surgido como consecuencia de la enorme violencia  y con numerosas víctimas civiles, un gobierno  belicoso, enormemente hostil y beligerante hacia Rusia, su Presidente Putin  y todo lo que este gran país representa históricamente, culturalmente y lingüisticamente .Toda una provocación.

-         *Un gobierno incapaz de restablecer el orden y equilibrio, todo muy al  contrario,  las víctimas son una realidad diaria . El único gobierno (provisional) existente en la Europa del 2014  surgido de la violencia  y el total salvajismo entre  seres humanos.

-        * Constantes  manifestaciones de apoyo económico del gobierno de EEUU y de la UE al gobierno provisional de Ucrania,  así como a su vez son constantes las declaraciones de advertencia de altos representantes  de la UE y de EEUU  dirigidas al gobierno Ruso.

-       *  A un sinfín de altos representantes de EEUU y de la UE en fila visitando al provisional gobierno de Kiev,  ofreciendo apoyo.

-       *   Los representantes del gobierno  provisional de Kiev, visitando la UE y a EEUU, recibiendo apoyo.

-         *Las constantes llamadas de alerta del gobierno de Rusia a los medios de comunicación y los foros internacionales del gobierno de Rusia, de la grave situación Ucraniana y las consecuencias que se podrían derivar.

Unos “políticos” ucranianos incapaces de cumplir

Unos “políticos” ucranianos incapaces de cumplir con el primer  compromiso pactado  del pasado  21  de febrero entre  Vitali Klitschko,  Oleg Taignibock  y Arseny Yatsenyuk  (actual primer ministro)  con el Presidente Victor Yanukóvich , ejerciendo como testigos y en representación de la UE  los ministros de asuntos exteriores de Polonia, Alemania y Francia.  Un acuerdo sobre el cual se manifestó: “una oportunidad para la Paz” , “un buen compromiso para Ucrania”, era un positivo acuerdo, pero nada de nada, se incumplió.

Una incapacidad de cumplimiento manifiesta, pues el segundo acuerdo de Ginebra  del pasado 17 de Abril entre Rusia, Estados Unidos, Ucrania y la Unión Europea, por parte del gobierno de  Kiew es de  incumplimiento  total.  Por lo que se debe de desprender que no están por la labor política del cumplimiento, un gobierno provisional compuesto por varias opciones políticas que incumplen lo acordado, ¿ que quieren para Ucrania? . Todo una falta de respeto a los representantes políticos de Polonia, Alemania y Francia, testigos del primer acuerdo y a los representes políticos de Estados Unidos, la Unión Europea y Rusia a la que constantemente le están faltando el respeto. Por todo lo expuesto y desde la óptica democráticamente política  es sorprendente  que con todos los antecedentes  del gobierno provisional de Ucrania se continúe con el apoyo de   EEUU y  de la Comunidad Europea. 

Con cierto asombro se ha podido  visualizar al primer ministro  Arseniy Yatsenyuk  del gobierno provisional de Ucrania,  surgido de  los recriminables hechos ya mencionados,  acaecidos en la  famosa Plaza Maidán y que  tantas repercusiones negativas están sucediendo. siendo recibido el pasado 13 de Marzo en  la Casa Blanca,  en la Comisión Europea el pasado día 13   y recibido( ?)  por el Papa Francisco, representante de Cristo, el pasado 26 de Abril .  El Papa el pastor de Cristo del cual se espera..…., lo recibe.  No ignorando, teniéndolo presente; “dar al Cesar  lo que es del Cesar y a Dios  lo que es de Dios“,  nada que ver con la imagen del Papa Francisco  invitando al papamóvil a un niño, ¿ con cual imagen nos hemos de quedar?, a mi juicio todo un error del Papa Francisco,   claro está que se ignora si hubo confesión, si hubo penitencia,  pues lo que está claro es que  la visita no surgió efecto ninguno,  pues 7 días después, exactamente el 2 de Mayo, en Odessa decenas de muertos, y continuándose  en esta línea.  

Mr. Obama, Mr. Obama, Presidente de Estados Unidos,  Premio Nobel de la Paz,  la postura de su gobierno, el del país occidental más poderoso del mundo y según su apuesta de: " un mundo sin armas" como también la de " un mundo sin guerras" entiendo que debería ser la postura de la Paz y de la concordia en Ucrania.  Añadiéndose el respeto a toda la zona.  Seria inimaginable hoy, que lo mismo, todo idéntico a lo que está sucediendo en Ucrania, con un gobierno con igual características, con los mismos hechos sucedidos lo extrapolásemos por ejemplo a México, en la frontera con Estados Unidos, que estuviera recibiendo ayuda y soporte de países exteriores con intereses distintos a los de Estados Unidos, ¿ les satisfacerla a los estadounidenses y al gobierno de Estados Unidos? .  Respetemos las zonas de influencia, pues de lo contrario corremos el riesgo de hacernos daño. 

Matonismo de buen rollo

Adjunto en el blog, interesante artículo de  Manuel Cruz, publicado en El País, el pasado 19 de los corrientes.

Nota de  fcosvi:

Lamentablement l'articulista assenyala als mitjans públics de comunicació de Catalunya, els quals al meu criteri sempre s'havien caracteritzat dins d'una línia nacionalista, més que de País (gran error dels partits polítics catalans de permetre-ho), però alhora apart aquest negatiu aspecte, amb una qualitat informativa, programàtica i sobretot per la regularització, normalizació de la nostre llengua.

En l'actualitat i des de fa dos anys aproximadament, res queda de la qualitat informativa i programàtica, pràcticament la graella programàtica transmet gairebé 24 hores, segons el meu criteri, amb una total gosadia i dins de tot una aclaparadora clau de creació del pensament Independentista. Cap raonament més.

Al meu parer un autèntic escàndol, perquè es tracta de mitjans de comunicació públics de Catalunya, aquells que són de tots els ciutadans de Catalunya. Conjuntament a aquest greu fet hi ha altres: L'incidencia sobre la ciutadania,  l'atorgament general dels partits polítics catalans, atès que no és un fet intranscendent, tot el contrari,  i el fet de considerar que és un atemptat a l'essència de la democràcia, així com a la ètica dels mitjans de comunicació

Matonismo de buen rollo
por: Manuel Cruz
El Pais 19 Abril 2014


Tras aparecer en un programa de TV3 fui objeto de burlas al día siguiente en el mismo espacio por una humorista de plantilla

He dudado antes de dedicar el presente espacio a un incidente del que fui protagonista involuntario hace diez días. Mis dudas tenían que ver con el temor a estar contribuyendo indirectamente a dar importancia a un episodio irrelevante desde un punto de vista personal, como es el hecho de que, tras mi aparición en el programa Els matins de TV3, el 9 de abril, fuera objeto de burlas al día siguiente en ese mismo programa por parte de la humorista de plantilla. Buenos amigos me recomendaron olvidar el incidente, y yo hubiera seguido su consejo si no fuera porque la reacción de muchos espectadores —quejas formales ante el CAC incluidas— me llevó al convencimiento de que lo sucedido desbordaba con mucho lo meramente personal para convertirse en un claro indicador del funcionamiento de los medios públicos de este país y, más allá, un síntoma del grado de intoxicación colectiva al que estamos llegando.

Empezaré por constatar una coincidencia temporal que en modo alguno puede ser considerada casual: empecé a ser invitado a colaborar con regularidad en medios de comunicación públicos catalanes a partir de que, a finales del pasado agosto, publicara en diversos periódicos tanto de Madrid como de Barcelona algunos artículos señalando la falta de pluralidad de aquellos medios. Que la coincidencia no es casualidad lo acredita el hecho de que, casi como saludo de bienvenida, he terminado por acostumbrarme a escuchar alguna variante de la frase “ahora ya no podrá decir que no somos plurales”, como si la crítica quedara desactivada por invitar al crítico o como si en el fondo de lo que me hubiera estado quejando en mis artículos fuera de que no me invitaran a mí. Lo propio sucedió el pasado día 9, en que este mismo asunto ocupó buena parte del tiempo que estuve en el plató, en perjuicio de cualesquiera otras cuestiones.

Pero se conoce que incluso mi anómala aparición en ese programa (nunca antes había participado en él) a algunos les debió parecer excesiva, o simplemente les resultó insoportable escuchar en su propia casa aquello que en la calle está en boca de todos (el flagrante sectarismo de los informativos de TV3), y decidieron que había que volver a la carga, pero esta vez, en un alarde de coraje político, sin el invitado presente. Y es aquí donde entra en escena la mencionada humorista, presta siempre con sus chanzas para salir al cruce de quienes osen cuestionar el menor aspecto del proceso soberanista, con la conductora del programa haciéndole entre risas la segunda voz.

Constituiría un empeño imposible intentar contra-argumentar sus afirmaciones, por la sencilla razón de que ni siquiera alcanzaban el estatuto de argumentos (el lector puede comprobarlo por sí mismo acudiendo a Internet). Mejor que eso será intentar un simple ejercicio de distanciamiento para calibrar la medida de lo que en Cataluña hemos terminado por considerar normal. ¿Qué hubiera ocurrido si en un programa equivalente, en la misma franja horaria pero en otra cadena pública, alguien se hubiera comportado de manera parecida? ¿Se imaginan la escandalera que se hubiera armado entre nosotros si, verbigracia, en Los desayunos de TVE un pensador catalán crítico con el supuesto partidismo de RTVE hubiera sido objeto de escarnio por parte de un colaborador fijo del programa que lo había invitado?

Conviene llamar la atención sobre los planteamientos que ha terminado por acuñar el discurso oficial en Cataluña para justificar su abierta instrumentalización de la televisión pública. Por lo que se refiere a los programas de debate, para los soberanistas en el poder el pluralismo consiste en permitir la aparición de un discrepante una vez cada quince días, en debates o tertulias en las que la relación es seis contra uno, cinco contra uno o, en el mejor de los casos, cuatro contra uno, mientras que, en lo tocante a los informativos, el supuesto indiscutido es que tanto el pluralismo como la objetividad vienen garantizadas por la supuesta profesionalidad de quienes trabajan en ellos, argumento corporativista donde los haya y que, llevado a sus últimas consecuencias, impediría formular reproche alguno a las reiteradas manipulaciones de Telemadrid, Canal 9 o el TDT Party.

Desde hace un tiempo se habla mucho de la movilización independentista que está teniendo lugar en Cataluña calificándola de cívica, tolerante, pacífica y... alegre. Sin duda, hay quienes, como la humorista en cuestión, se divierten mucho en nuestros medios de comunicación públicos. Recuerdan con su alegría aquel monólogo de Gila, en el que un paleto contaba que en su pueblo eran muy bromistas: le pusieron un cartucho de dinamita a un mozo en el oído, y le volaron la cabeza. El comentario final del paleto parecía pensado para describir lo que hoy sucede en el espacio público catalán: “y va la madre, la tía asquerosa, y se cabrea; es lo que le dijimos: si no sabe aguantar una broma, márchese del pueblo”. Algún responsable político de este país debería darse cuenta de que estamos bordeando peligrosamente el matonismo. O tal vez sea peor, y los hay que llevan rato acampados en él. Eso sí: de buen rollito.

Manuel Cruz es catedrático de Filosofía Contemporánea en la UB.

Tan fàcil , tan difícil

Tant fàcil, tan difícil

Per: Francesc Costa

05/04/2014

Tan fàcil , tan difícil

Ja fa alguns anys que em pregunto, em pregunten i pregunto ; ¿ que li passa al PSC ?, no ignoran que per ajudar a entendre, cal tenir aspectes en compte; procedim d’un anys de bonança, on aparentment era fàcil viure bé, havien facilitats, ens deixaven diners, fer diners, molts són els ciutadans que es van atrevir, el sentit del risc semblava no existir (ni condicions, ni ordre ni tan sols pedagogia, no es va saber, la cual cosa no  diu res a favor d'un País, ni tan sols aprofitar la conjuntura per crear fonaments sòlits, responsabilitat de tots.) on el socialisme, la esquerra,  no només no va tenir la visió lògica que alguns prevèiem, enfront del que s'estava vivint i com realitzant,  amb la qual cosa hagués pogut crear una alarma , no sent així , és més,  va relaxar el seu discurs  (la ciutadania per descomptat no hagués comprat un altre i menys el de l'alarma,  la qual cosa no ho justifica), va caure víctima, i perdent ideologia (d’aquí ara plora la criatura).  

Avui en nomes uns anys, com a causa dels deficients  fonaments generats, irresponsabilitat i  falta de previsió de tots.  Afegint a tot això   una crisi financera internacional, que ha destapat un sistema malalt, trobant-nos   vivint  enmig de l'actual i dramàtic molt complex context polític-econòmic-social, tot un drama que per descomptat no passa per tapar al malalt, més aviat per enterrar-lo.   

Avui amb un PSC aparentment sense projecte polític clar, perdut en la boira amb  la resta del socialisme Europeu, tot i que reconeixent certes diferències,  qüestió cultural.  Un PSC incapaç de permetre’s certa independència, tornar als orígens, l’esquerra.  Sense  ignorar que està federat al PSOE , que pertany al PSE i a la internacional socialista, però  així i tot sens dubte és molt el marge  que existeix, només cal tenir la convicció ideològica , aquí rau el autèntic problema.  Sent important assenyalar que no em pregunto, ni em pregunten ni pregunto sobre el diagnòstic de si té més o menys graus de temperatura i convicció  catalana,  per passar l'aprovat, segons el mesuraria l'únic  termòmetre homologat que hi ha al mercat i que sembla que pertany amb patent; als sobiranistes e independentistes. El que realment  preocupa i molt són els aspectes ideològics, els quals costa molt reconèixer-los.  

,

Respecte al sentiment català, la identitat és una qüestió personal i intransferible.

Respecte al sentiment català, la identitat és una qüestió personal i intransferible, elogiable i totalment respectable,  respecta a aquells molts que ho tenim , no sabem veure en el PSC res que atempti aquest sentiment identitari, en canvi si en l'ideològic atès que el PSC es presenta davant la ciutadania; com socialista  i per tant l'incompliment repercuteix  amb els principis  fonamentals.  

He rebut directes respostes del PSC,  donant-me una sèrie d’arguments curiosament  coincidents amb el meu diagnòstic. Però.... així i tot segueixo sense observar el canvi que entenc com a necessari.

Per tant, no hi ha manera, les úniques respostes que de mi mateix obtinc és d'una banda que no deu haver autentica predisposició , suposo que per causa d'una falta de una sana convicció ideologia i per  l'altra, que el que seria tan fàcil, veritablement ho fan difícil davant de la impossibilitat del sacrifici que representa ser. 

Fins i tot em costa d'acceptar les meves pròpies respostes, però la realitat és la que s'imposa, davant de com està tot de malament en general, a distints nivells i aspectes, que afecten  sens dubte al propi País i possiblement per a anys. Per la qual cosa  som molts els que ens preguntem; ¿on és el PSC?.  I la crua realitat diu que el PSC, tractant-se d’un partit socialista , d’esquerres, està molt lluny  del lloc que li correspondria avui, que se suposa hauria de ser el d’estar reclamant  una societat molt mes justa socialment , digna, solidaria. Denunciant activament tot el que hi ha de denunciable, que és molt, està a la vista de tots diariament , motius suficients per fer una ferma frontal oposició.  

No estem en un País  gairebé subdesenvolupat, condicionat  per qüestions sociològiques i culturals on potser que un partit socialista/socialdemòcrata estigués, incomprensiblement, condicionat (¿o potser si?).¡ Estem a Europa ! tot i que des de fa temps s’està en un context complex, difícil, molt complicat i amb polítiques que provoquen greus conseqüències, com per exemple, i només un dels molts; que els ajustos d’un estat deutor es carreguin a l’esquena dels ciutadans, afectant als més febles.  Aquest exemple  s'ha d'afegir al de les pròpies nefastes polítiques que es generen des del nostre propi país. Res hauria d'impedir i subscric res, ni l'actual context polític català, excepte al propi PSC,  que es manifestés com a tal ideològicament.  

El PSC sembla que durant bastants anys ha anat sucumbint a tres molts importants paranys 

El PSC sembla que durant bastants anys ha anat sucumbint a tres molt importants  paranys, dels quals no ha pogut, no ha sabut desempallegar-se, excepte del últim, no caient del tot fins avui.  

El primer.-  a l’intel•ligent parany identitari dels nacionalistes, en el qual el PSC ha estat i està incapaç  durant un munt d'anys de rebatre-ho,  amb el senzill que hagués estat amb només exposar el projecte polític i de País. A més que l'absurd d'aquest parany, la qual cosa  diu molt poc del PSC, pel fet de que hagi caigut, atès que ha estat i està basat  en només fum, brindis al sol,  creant expectatives sobre constants reivindicacions, sense pràcticament cap assolida,  per això el País està com està en molts aspectes ( perquè res es va aconseguir ni es va fer, tot i estar 23 anys al poder, amb el únic rèdit del  compte de la pastanaga). 

El segon . – possiblement el més greu, al  del neoliberalisme, deixant-los gairebé atrapats, inoperants per donar qualsevol batalla efectiva, a la possibilitat de ser seriosa alternativa, si en el seu dia es van aproximar al capitalisme, avui ho estan al neoliberalisme,  per això deixant-los  molt allunyats  de ser la resposta/alternativa   a tantíssima massa social que el sistema neoliberal ha anat i anirà engolint, enfonsant i sense cap perspectiva esperançadora . 

  

El tercer.- el toc, la gràcia de col•locar la guinda al primer dels paranys; al de l’únic  debat polític existent al País (i el país amb centenars de milers de ciutadans amb risc de pobresa ), des de gairebé un any i mig el País viu immers, per una iniciativa des de dalt, reivindicant (una mes)  el dret a decidir en diferents improvisats “tempos” que finalitzen en la Independència. S'ha canviat la pastanaga per Shangri-la ( Horitzons Perduts-1933-autor:James Hilton).

Fent novament trontollar al PSC, segons opino, aflorant febleses sobre com afrontar aquest gran remolí  i sobre  la convicció ideològica.  Repercutint negativament  entre  altres aspectes; que hagin  sucumbit masses membres del partit , alguns “d’il•lustres” convertint-se en díscols o crítics de forma totalment exterioritzada i pública,  per un fet que únicament afavoreix als partits sobiranistes i  independentistes. Molt possiblement no afavorint ni als propis anomenats díscols o crítics, per més palmades en l’esquena , víctors rebin.  Un fet que  si s'estudia bé,  entre altres aspectes bé es podria deduir que el PSC donava carnets amb massa lleugeresa, que potser molts dels que s'inscrivien en el partit no ho feien per la ideològica, més aviat per “progres”. Que  donada  la  molt enorme   incidència mediàtica sobre la ciutadania,  fet sense precedent algun, com l’està sent tot en el seu conjunt amb referència a la campanya propagandística del procés sobiranista que conflueix a la independència.  

Semblaria  doncs,que sobre el discols o critics  bé podrien prevaler més els interessos polítics personals que els de la filosofia ideològica i del partit. ¡ I ull ! que molts d'ells fins fa quatre dies han tingut i tenen llocs de rellevància des de fa molts anys.  Un fet que es podria entendre perfectament  si s'haguessin produït   per la perduda ideològica o bé per una possible discrepància de com s'està dirigint el partit , però no pels arguments sobiranistes, identitaris,  que només afavoreixen el  joc d'altres. 

Tot plegat tres  paranys que només beneficien d'una banda els sobiranistes amb moltes connexions amb  el neoliberalisme   i per l'altra banda; als neoliberals, que sense gairebé impediments han fet seva” ancha es Castilla”. En una paraula, sembla han deixat K.O (knock-out)  al PSC, haurien d'aixecar-se  abans que toqui la campana i  tornar a l'assalt, això si, cal imprescindiblement que amb les condicions necessàries  i imprescindibles per afrontar tots els durs assalts,  en cas contrari caldria un altre aspirant.  I si hi ha massa gent destorbant al quadrilàter, sobren. 

Hauria de ser l’hora del Partit socialista de Catalunya, és el moment per al socialisme-socialdemocràcia, recuperar orígens  

Ho he expressat en algun altre escrit i de paraula, hauria de ser l'hora del PSC, del socialisme,  el de veritat,el moment entenc així ho requereix  ( la socialdemocràcia, sorgeix d'un context, avui estem en un altre, amb una perspectiva no positiva, entre les diferents portes de sortida, l'estadista sabria la  de dirigir-nos a la del canvi, d'equivocar-nos de porta la tragèdia molt temo està servida. Recuperar certs orígens , així avui ho exigeixen els temps, posicionar-se)  és el moment (de perllongar-se potser el panorama social no li permetria ), cal abandonar la dubitació per la ferma decisió posicional,  és el temps de la intel•ligent acció,  de trencar certs llaços condicionadors, la saviesa de conjugar el context econòmic-laboral-social d’avui (de fet ja es va fer en el passat, avui cal posar nous  accents, noves severes regles) i amb la mirada del més enllà proper (l'estadista), atès que no son fàcils mirades molt mes enllà. Visió ampla, l'alta política, temps de franquesa política, solidaritat i sens dubte el d'assumir costos. Tot en benefici de la majoria dels ciutadans i del País en els propers anys. 

“ Ningú pot servir a dos senyors alhora, doncs  no atendrà a un i si l'altre; serà lleial a un i menysprearà l'altre. No es pot servir Déu i als diners “. 

Mateo: 6:24 

No obstant, si observo en el PSC, i és per lloar, un fet de fermesa política i democràtica  amb la postura afirmativa adoptada  sobre el dret a decidir, es a dir, està a favor  de la consulta per la via de la legalitat. El PSC   no està d'acord  amb l'altra posició afirmativa; "l'oficial", la del si o si, tant si es pot com si no es pot, la  del govern  i d’altres partits polítics , la que exclou i omet  qualsevol altra opció, com seria la federal, que proposa el PSC, doncs no, sol i únicament  la que amb un rebot preparat va cap  a la Independència. 

Però és recriminable la postura atorgant del PSC respecta a....

Però  és recriminable, segons el meu criteri ,  la postura atorgant del PSC respecte a la escandalosa i aclaparadora   propaganda mediàtica que descansa en la provocació, dirigida cap al ciutadà, sobre el qual s'espera reaccioni amb  l'exaltació de sentiments i la creació de un estat d’opinió, amb l’única  finalitat que conflueixin en un mateix punt afavoridor, el si  (tot respecte pel si, sempre que sorgeixi per la voluntat popular, mai per que és el resultat de més d'un any d'escandalosa  provocació mediàtica) . Un si, que potser no es podrà pronunciar, si fos així;  ¿qui es beneficia de tota aquesta enorme campanya manipuladora ?,   ¿qui es beneficia d'una gran part de ciutadans als quals se'ls imbuir uns sentiments ?,  Perquè de segur que hi haurà dos col•lectius  de ciutadans  que no quedaran afectats, uns: els centenars de milers que ja existien  (tot el respecte), estan resignats i saben el que volen,  i  els altres: els que l'han fet seu per un concepte de Moda, són com penells, segons el vent mediàtic.  I compte, cal tenir molt present que com a causa  de tot plegat  s’han creat sentiments d'hostilitat i  fòbia. A part d'un altre  aspecte greu a afegir, com ho és el fet  que pervertiria  la consulta , s'està alterant  la personal decisió de la ciutadania. Tot plegat són fets suficientment greus i importants, estranyant-li a un que  per justícia democràtica i per respecte al ciutadà  no hagin estat denunciats, no em consta, que per par del PSC hagi estat així. Tot un exemple del perquè s'està com s'està, Tan fàcil, tant difícil.  

El  PSC,  ha anat perjudicant  de les seves sigles la S de socialista,  fet greu si no és reconeguda, deixant orfes a molts ciutadans que en el seu dia van dipositar la confiança en el socialisme català. Avui totalment escèptics amb el PSC, no veient-se  reflectits, representats.  No podent-se  acceptar cap justificació  i molt  menys la que passi per responsabilitzar al context d’aquests últims anys. 

“Pels seus fruits els coneixereu”  Mateo: 7, 16-20

La  P de partit està més entredit que mai

La P de partit està més entredit que mai, el partit, després de l'últim congrés, el 12 è Congrés, de desembre del 2011, del qual va sorgir un nou secretari general, i com a conseqüència del 12 è congrés es van produir unes resolucions, d'elles, entre d'altres: 

-  S'accepta un mea culpa 

- Es reconeix la pèrdua de suport popular i la manca de credibilitat del partit 

- Es reconeix la preocupant situació greu que afecta el conjunt de la societat 

- Es reconeix  què el partit ha de reaccionar.  La qual cosa els obliga a l'acció, reconeixen que  no volen perdre posicionament, espai polític, volen liderar, es consideren un partit de govern. 

- S'accepta que el partit entre molts altres compromisos n'hi ha de imprescindibles com els de polítiques d'habitatge, benestar social, drets bàsics, de salut, educació, atenció social, cohesió social, llengua, etc.  i altres molts aspectes sobre  Catalunya.  Tot un llarg decàleg de 105 pàgines plenes d’arguments, dictats  i de compromisos . 

Transcorreguts  210 dies  de la pèrdua de Barcelona més  270 dies aproximadament de l'elecció del nou secretari general , del 12 é congrés, del  corresponen document de resolucions i d'efectuar a la web del partit la portada amb el logotip de  ” nou PSC” (una idea res encertada, segons opino) conjuntament  amb els rostres de qui representa el partit(que avui diu molt poc a favor). Els catalans son convocats a eleccions autonòmiques per el 25-N , es a dir a 540 dies  de la pèrdua de Barcelona  a 330 dies des de l'elecció del secretari general, de les resolucions  del 12 è congres, hi ha uns 60 dies  aproximadament de la realització del programa electoral presentat per el PSC.  Doncs bé, amb totes aquestes dades,  el partit obté un fracàs majúscul, el pitjor resultat des de la primeres eleccions autonòmiques. 

És evident que si partim des de la pèrdua de Barcelona,  des de  el redactat de les resolucions sorgides del 12è congrés, així com de la lectura del programa electoral efectuat 270 dies després del 12 è congres,  és molt fàcil deduir que els deures no els van fer, d'aquí el suspens, ¡ això que posseïen les respostes per escrit !; les  resolucions , negre sobre blanc ,  feia 270 dies que disposaven de les respostes .  A més, van disposar de 60 dies per exposar  a la ciutadania els treballs realitzats , que avalessin amb fets el programa electoral,  però no va ser així, senzillament no es van fer els deures. Caldria preguntar-los que entenen per reaccionar ?, i per l’acció ?, que entenen per conserva l'espai polític ?,  que entenen per  recuperar la credibilitat i el suport popular ? .  Tan fàcil, tan difícil .

Avui 820 dies del 12è congrés el partit  està totalment  qüestionat per l'opinió pública i publicada, es visualitza un partit res cohesionat,  feble, mancat  d'autoritat i de  direcció,  la qual cosa omple de goig i es delecten furgant en la ferida els  molts adversaris existents,  amb altaveus inclosos, algun  d'autèntic escàndol,  tant com ho és el silenci del que calla.   Paral•lelament amplis sectors de la societat d'ideologia socialista  estan en un estat de constant  decepció i a l’hora expectació  davant el desori general existent a la casa socialista, sense que ningú sigui capaç de posar ordre. 

Els fets reals sobre el quals ha de descansar el projecte de partit no es produeixen

Els fets reals sobre els quals es dóna per fet hauria de descansar el  projecte de partit no es produeixen, per tant és difícil que ho visqui la ciutadania,  per no dir impossible.   No es veu assoliment algun com a oposició, si molts discursos en faristols, reclamacions des de l'escó, entrevistes, manifestacions per escrit, plataformes  sobre el projecte polític del socialisme català, reconstrucció, en fi......però d’efectiu que és el que val, res de res. 

De manera reiterada, gairebé durant dos anys,  el  secretari general del PSC ha anat sol•licitant al govern  un acord  per donar solució a la tràgica situació que viuen centenars de milers de ciutadans, el govern dóna callada per resposta.  

Després de gairebé dos anys  el PSC signa el primer pacte amb el govern, no sent el  tan requerit  pel secretari general, un altre,  aquest se signa ha tot bombo i platerets, focus, càmeres i degudament transmès una  i més vegades (com si es volgués mostrar la complicitat del PSC, i aquest cau en la participació de la lescenificació ),  es sobre el BCN World ( s’ha de veure si es converteix amb una realitat, ho es sols un principi que finalitzarà en fum, i....) , un projecte empresarial, macrocomplex  turístic i d'oci, amb hotels, casinos, parcs, golf, centres comercials, etc. etc.  Un pacte que sens dubte  sols afavoreix a C.i.U, no creient que sigui així respecte al  PSC, potser podria ser local, però.....es dubta  donat el pa general que es dóna. Tot a pesar que  els arguments esgrimits per el PSC en defensa del mateix  són lloables; és provocarà ocupació, reactivarà econòmicament la zona i serà positiu per a la indústria del turisme  i altres més sobre el control, impostos, etc. (existint algun interrogant i una curiositat com la que sembla   que el President del projecte va manifestar en setembre 2013,  que en el hipotètic cas que una Catalunya independent  es veiés obligada a sortir de la Unió Europea retiraria el projecte i les inversions, ¿ amb què s'està jugant? ).   És aquest el model de País  del PSC ?, no té altres plantejaments  per reactivar la zona ? , així com tantes altres del País ?, són molts els que pensen que si n'hi han, existeixen.  

L'equip del partit dóna la sensació de no funcionar , és a dir, hi ha àrees que sembla no acaben de  respondre, la qual cosa entre altres conseqüències  hi ha dues: primera.- s'està oferint camp, possibilitats i arguments als molts adversaris. Segona.- s'agreuja més l'allunyament de la seva base electoral decebuda, afectada  i sentint-se poc atesa.   

 “ si algun no proveeix per als que són seus, i especialment per als que són membres de casa, ha repudiat la fe i és pitjor que una persona sense fe.”    I Timoteu: 5/8

La realitat és que les eleccions autonòmiques,  encara haurien de ser el 2016, són a la cantonada (veurem com li responen les europees), i dins del semestre de 2015 les municipals . Acabem de sortir d'un procés de primàries, al meu entendre hauria molt a dir d'aquest i la conveniència, avui,  a un any vista, amb un cap de l'oposició a l'ajuntament de Barcelona, sector crític,presentat a les primàries però  no escollit. 

Entenc que haurien d'existir raons suficients perquè la direcció reflexiones, més del que diuen contínuament que han de fer, situant-se  en el  desembre del 2011, amb tots els compromisos  que van adquirir  a les hores,   i prengués decisions,  afrontés tots els  molts aspectes negatius que  està patint el partit que conflueixen en la total falta de respecta del mateix  i tot el que d’això de negatiu es desprèn. 

Entenent  que cal recompondre el partit i no sota mínims 

Entenent  que cal recompondre el partit i no sota mínims, inacceptable avui , és el que va succeir en el 12 é congrés. Els vents estan a favor, però això si, per a un partit socialista, d’esquerres, no un socialisme  de pa untat amb oli, però per a això és imprescindible el domini de les veles, la utilitat que els donarem respecte al vent, d'aquí  el coneixement del mateix,  per on vindrà, com se'ns presentarà, etc. , tot en conjunt permetrà   avançar en la direcció i origen.  Imprescindible un bon patró, que tingui comandament, competència i autoritat,  un equip, una tripulació involucrada i cohesionada , si el que es vol és portar a bon port el projecte, la tripulació  i al vaixell anomenat Catalunya. 

Fa algunes jornades un bona  amistat  em va preguntar sobre com es pot recompondre l'autoritat danyada , ell segur que ho sabia, té gran nivell de món, cultural i  polític, no va assenyalar.  Vaig  fer la meva deducció, li vaig exposar que era possible, li  vaig oferir un exemple, però a continuació li vaig dir  que ell  ja  sabia la resposta;  “que per a això cal que hi hagi, doncs d'on no hi ha no en raja”.  Però també li vaig afegir “un bon equip ajuda moltíssim “ , sent clar que no és precisament del que es pot presumir, l'exemple està  en els anomenats díscols i sector crític, dels quals molts pertanyien i pertanyen  a l'equip en primer o segon grau, sobre el cas, ja que és un cas,  vaig reiterar qual seria la meva posició “Preferint  deu cohesionats que  vint  del quals deu  discrepant  amb   altaveus diversos i damunt desacreditant i faltant l'autoritat “ . Un problema parcial, sectorial  no sempre es pot salvar, de vagades el millor és amputar en benefici del tot. 

Des del nomenament del secretari general,  desembre del 2011, entenc,  i així ho he manifestat per escrit i de paraula , que hi hagués hagut d'haver efectuat una compareixença pública on fer la seva declaració política, no es va fer, un error. Aquest podria ser el moment, atès el molt que està qüestionat el partit. En un fòrum i  davant llum i taquígrafs,  acte on exposar el projecte del partit pel que fa a la política i al País, enfront del mateix i de la ciutadania, principalment amb tants d’aquells  que  es consideren socialistes (no es pot agradar a tothom si es té un projecte) . Filosòficament el socialisme  és el concepte d'un sistema social, el qual té els seus límits, el neoliberalisme és un d'ells.

La C de Catalunya una de les sigles del partit socialista de Catalunya

La C de Catalunya una de les sigles del partit socialista de Catalunya , PSC, és evident que té el mateix valor identitari que qualsevol altra existent en un altre qualsevol partit de Catalunya. Es tracta d'una C concreta, sent obvi que no pot ser igual a les altres C, alhora concretes amb si mateixes,  la qual cosa cap C  que pertanyi a un partit polític de Catalunya, ni cap altre li pot treure a una altra C  legitimitat de pertinença de País. 

Durant anys s'ha estat i s'està tant explícitament com implícitament etiquetant a la sigla C del partit socialista de Catalunya com d'E , difícil fer d'una C una E, ¿no troben?, doncs si,  pràcticament ho han fet veure així, ¡ és tot un mèrit ! doncs per més voltes que li donis a la C. ...... , no hi ha manera, se segueix veient una C.  No havent cap ironia en definir mèrit, es un fet que s'ha de reconèixer, no només fent-nos veure la E en lloc de la C , estem convivint amb molt mèrit existent,  per exemple el fet de gairebé emular el miracle de la multiplicació, es comença per uns pocs i ................... Com altres dos exemples, un: - "persona que no parla català i poc ho entén, mostra orgullosament el seu mòbil enfundat amb la bandera independentista", l’altre: " persona estrangera que ve per primera vegada de turisme a Barcelona, vint dies  després torna al seu país amb l'estelada ". 

Però també és doble el mèrit, doncs provoca accions dobles; una, que no únicament  una majoria acabi veient C com la E, és que la E és la d’Espanya, perquè d'espanyolistes se'ls titlla al PSC una vegada i una altra,  no amb  un sentit massa afalagador, el que al seu torn semblaria interpretar  que s'auto defineixen  com a millors, per la qual cosa la C del partit socialista de Catalunya  que veuen com E seria de menyspreu. 

Evidentment no és així, i ho saben tots aquells de cultura  política i democràtica, com també les de ment oberta , que admet punts de vista diversos,  és a dir no únicament tot des d'un punt de vista , i a més que es creguin  i pretenguin fer-nos creure que el punt de vista d'ells és l'únic possible, arribant a l'extrem de considerar gairebé com enemics o també mancats de sentit democràtic  per tan sols el fet de no coincidir, tenir un altre mirada molt més ample. 

La realitat és que el que es pretén, s’ha pretès durant anys.....

La realitat és que el que es pretén, s'ha pretès durant anys i panys,  per part dels autodipositaris dels País sota una idea única i molta utilització, amb bons resultats. Fins al punt que la C del partit socialista de Catalunya ha anat perdent-se igual que la seva autoestima, renunciant pràcticament al seu dret de pertinença, un fet que mai el PSC hagués hagut de permetre. Evidentment aquells que tant han qüestionat la sigla C del PSC  han anat creixent, guanyant forces i apropiant-se d'espais. No obstant als ulls lamentablement silenciosos de la cultura, cultura  política i de convicció democràtica  han estat i estan molt lluny de reconèixer aquests fets com a valors, per senzillament; desacord amb la manipulació, creació d’idees i fins polítics particulars. I a favor del silenci només una resposta, a l'altra banda no hi havia ningú dels que en principi els tocava protestar. 

Per tant, quan  es posa en dubte  la catalanitat de la C del partit socialista de Catalunya , o se l'exclou com a partit català, a part que diu molt poc a favor de qui així ho manifesta, cometen mala intencionalitat, interpretació, informació i manca de cultura democràtica,  i a  més únicament com anècdota, posen en dubte  les  paraules del mateix  expresident Pujol, pronunciades sobre els anys 80: "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho ", i que tan sols fa unes poques jornades el President Mas va repetir. No tinc constància que la majoria dels membres del PSC visquin i treballin fora de Catalunya , si algun hagués imagino seria només circumstancial , el mateix que els altres partits catalans. Tampoc consta que cap membre del PSC hagi renunciat a Catalunya. 

Evidentment  la responsabilitat principal recau en el PSC, que durant anys ha permès  que s'arribés tan lluny amb el descrèdit i des legitimitat   de  la C del partit socialista de Catalunya, tan significativa, legitima i pertanyent al País, com ja s'ha escrit, a qualsevol altra C de qualsevol altre partit polític de Catalunya.  Tan fàcil, tan difícil .