Tant fàcil, tan
difícil
Per: Francesc Costa
05/04/2014
Tan fàcil ,
tan difícil
Ja fa alguns anys que em pregunto, em pregunten i pregunto ; ¿ que li passa al PSC ?, no ignoran que per ajudar a entendre, cal tenir aspectes en compte; procedim d’un anys de bonança, on aparentment era fàcil viure bé, havien facilitats, ens deixaven diners, fer diners, molts són els ciutadans que es van atrevir, el sentit del risc semblava no existir (ni condicions, ni ordre ni tan sols pedagogia, no es va saber, la cual cosa no diu res a favor d'un País, ni tan sols aprofitar la conjuntura per crear fonaments sòlits, responsabilitat de tots.) on el socialisme, la esquerra, no només no va tenir la visió lògica que alguns prevèiem, enfront del que s'estava vivint i com realitzant, amb la qual cosa hagués pogut crear una alarma , no sent així , és més, va relaxar el seu discurs (la ciutadania per descomptat no hagués comprat un altre i menys el de l'alarma, la qual cosa no ho justifica), va caure víctima, i perdent ideologia (d’aquí ara plora la criatura).
Avui en nomes uns anys, com a causa dels deficients fonaments generats, irresponsabilitat i falta de previsió de tots. Afegint a tot això una crisi financera internacional, que ha destapat un sistema malalt, trobant-nos vivint enmig de l'actual i dramàtic molt complex context polític-econòmic-social, tot un drama que per descomptat no passa per tapar al malalt, més aviat per enterrar-lo.
Avui amb un PSC aparentment sense projecte polític clar, perdut en la boira amb la resta del socialisme Europeu, tot i que reconeixent certes diferències, qüestió cultural. Un PSC incapaç de permetre’s certa independència, tornar als orígens, l’esquerra. Sense ignorar que està federat al PSOE , que pertany al PSE i a la internacional socialista, però així i tot sens dubte és molt el marge que existeix, només cal tenir la convicció ideològica , aquí rau el autèntic problema. Sent important assenyalar que no em pregunto, ni em pregunten ni pregunto sobre el diagnòstic de si té més o menys graus de temperatura i convicció catalana, per passar l'aprovat, segons el mesuraria l'únic termòmetre homologat que hi ha al mercat i que sembla que pertany amb patent; als sobiranistes e independentistes. El que realment preocupa i molt són els aspectes ideològics, els quals costa molt reconèixer-los.
,
Respecte al sentiment català, la identitat és una qüestió personal i intransferible.
Respecte al sentiment català, la identitat és una qüestió personal i intransferible, elogiable i totalment respectable, respecta a aquells molts que ho tenim , no sabem veure en el PSC res que atempti aquest sentiment identitari, en canvi si en l'ideològic atès que el PSC es presenta davant la ciutadania; com socialista i per tant l'incompliment repercuteix amb els principis fonamentals.
He rebut directes respostes del PSC, donant-me una sèrie d’arguments curiosament coincidents amb el meu diagnòstic. Però.... així i tot segueixo sense observar el canvi que entenc com a necessari.
Per tant, no hi ha manera, les úniques respostes que de mi mateix obtinc és d'una banda que no deu haver autentica predisposició , suposo que per causa d'una falta de una sana convicció ideologia i per l'altra, que el que seria tan fàcil, veritablement ho fan difícil davant de la impossibilitat del sacrifici que representa ser.
Fins i tot em costa d'acceptar les meves pròpies respostes, però la realitat és la que s'imposa, davant de com està tot de malament en general, a distints nivells i aspectes, que afecten sens dubte al propi País i possiblement per a anys. Per la qual cosa som molts els que ens preguntem; ¿on és el PSC?. I la crua realitat diu que el PSC, tractant-se d’un partit socialista , d’esquerres, està molt lluny del lloc que li correspondria avui, que se suposa hauria de ser el d’estar reclamant una societat molt mes justa socialment , digna, solidaria. Denunciant activament tot el que hi ha de denunciable, que és molt, està a la vista de tots diariament , motius suficients per fer una ferma frontal oposició.
No estem en un País gairebé subdesenvolupat, condicionat per qüestions sociològiques i culturals on potser que un partit socialista/socialdemòcrata estigués, incomprensiblement, condicionat (¿o potser si?).¡ Estem a Europa ! tot i que des de fa temps s’està en un context complex, difícil, molt complicat i amb polítiques que provoquen greus conseqüències, com per exemple, i només un dels molts; que els ajustos d’un estat deutor es carreguin a l’esquena dels ciutadans, afectant als més febles. Aquest exemple s'ha d'afegir al de les pròpies nefastes polítiques que es generen des del nostre propi país. Res hauria d'impedir i subscric res, ni l'actual context polític català, excepte al propi PSC, que es manifestés com a tal ideològicament.
El PSC sembla que durant bastants anys ha anat sucumbint a tres molts importants paranys
El PSC sembla que durant bastants anys ha anat sucumbint a tres molt importants paranys, dels quals no ha pogut, no ha sabut desempallegar-se, excepte del últim, no caient del tot fins avui.
El primer.- a l’intel•ligent parany identitari dels nacionalistes, en el qual el PSC ha estat i està incapaç durant un munt d'anys de rebatre-ho, amb el senzill que hagués estat amb només exposar el projecte polític i de País. A més que l'absurd d'aquest parany, la qual cosa diu molt poc del PSC, pel fet de que hagi caigut, atès que ha estat i està basat en només fum, brindis al sol, creant expectatives sobre constants reivindicacions, sense pràcticament cap assolida, per això el País està com està en molts aspectes ( perquè res es va aconseguir ni es va fer, tot i estar 23 anys al poder, amb el únic rèdit del compte de la pastanaga).
El segon . – possiblement el més greu, al del neoliberalisme, deixant-los gairebé atrapats, inoperants per donar qualsevol batalla efectiva, a la possibilitat de ser seriosa alternativa, si en el seu dia es van aproximar al capitalisme, avui ho estan al neoliberalisme, per això deixant-los molt allunyats de ser la resposta/alternativa a tantíssima massa social que el sistema neoliberal ha anat i anirà engolint, enfonsant i sense cap perspectiva esperançadora .
El tercer.- el toc, la gràcia de col•locar la guinda al primer dels paranys; al de l’únic debat polític existent al País (i el país amb centenars de milers de ciutadans amb risc de pobresa ), des de gairebé un any i mig el País viu immers, per una iniciativa des de dalt, reivindicant (una mes) el dret a decidir en diferents improvisats “tempos” que finalitzen en la Independència. S'ha canviat la pastanaga per Shangri-la ( Horitzons Perduts-1933-autor:James Hilton).
Fent novament trontollar al PSC, segons opino, aflorant febleses sobre com afrontar aquest gran remolí i sobre la convicció ideològica. Repercutint negativament entre altres aspectes; que hagin sucumbit masses membres del partit , alguns “d’il•lustres” convertint-se en díscols o crítics de forma totalment exterioritzada i pública, per un fet que únicament afavoreix als partits sobiranistes i independentistes. Molt possiblement no afavorint ni als propis anomenats díscols o crítics, per més palmades en l’esquena , víctors rebin. Un fet que si s'estudia bé, entre altres aspectes bé es podria deduir que el PSC donava carnets amb massa lleugeresa, que potser molts dels que s'inscrivien en el partit no ho feien per la ideològica, més aviat per “progres”. Que donada la molt enorme incidència mediàtica sobre la ciutadania, fet sense precedent algun, com l’està sent tot en el seu conjunt amb referència a la campanya propagandística del procés sobiranista que conflueix a la independència.
Semblaria doncs,que sobre el discols o critics bé podrien prevaler més els interessos polítics personals que els de la filosofia ideològica i del partit. ¡ I ull ! que molts d'ells fins fa quatre dies han tingut i tenen llocs de rellevància des de fa molts anys. Un fet que es podria entendre perfectament si s'haguessin produït per la perduda ideològica o bé per una possible discrepància de com s'està dirigint el partit , però no pels arguments sobiranistes, identitaris, que només afavoreixen el joc d'altres.
Tot plegat tres paranys que només beneficien d'una banda els sobiranistes amb moltes connexions amb el neoliberalisme i per l'altra banda; als neoliberals, que sense gairebé impediments han fet seva” ancha es Castilla”. En una paraula, sembla han deixat K.O (knock-out) al PSC, haurien d'aixecar-se abans que toqui la campana i tornar a l'assalt, això si, cal imprescindiblement que amb les condicions necessàries i imprescindibles per afrontar tots els durs assalts, en cas contrari caldria un altre aspirant. I si hi ha massa gent destorbant al quadrilàter, sobren.
Hauria de ser l’hora del Partit socialista de Catalunya, és el moment per al socialisme-socialdemocràcia, recuperar orígens
Ho he expressat en algun altre escrit i de paraula, hauria de ser l'hora del PSC, del socialisme, el de veritat,el moment entenc així ho requereix ( la socialdemocràcia, sorgeix d'un context, avui estem en un altre, amb una perspectiva no positiva, entre les diferents portes de sortida, l'estadista sabria la de dirigir-nos a la del canvi, d'equivocar-nos de porta la tragèdia molt temo està servida. Recuperar certs orígens , així avui ho exigeixen els temps, posicionar-se) és el moment (de perllongar-se potser el panorama social no li permetria ), cal abandonar la dubitació per la ferma decisió posicional, és el temps de la intel•ligent acció, de trencar certs llaços condicionadors, la saviesa de conjugar el context econòmic-laboral-social d’avui (de fet ja es va fer en el passat, avui cal posar nous accents, noves severes regles) i amb la mirada del més enllà proper (l'estadista), atès que no son fàcils mirades molt mes enllà. Visió ampla, l'alta política, temps de franquesa política, solidaritat i sens dubte el d'assumir costos. Tot en benefici de la majoria dels ciutadans i del País en els propers anys.
“ Ningú pot servir a dos senyors alhora, doncs no atendrà a un i si l'altre; serà lleial a un i menysprearà l'altre. No es pot servir Déu i als diners “.
Mateo: 6:24
No obstant, si observo en el PSC, i és per lloar, un fet de fermesa política i democràtica amb la postura afirmativa adoptada sobre el dret a decidir, es a dir, està a favor de la consulta per la via de la legalitat. El PSC no està d'acord amb l'altra posició afirmativa; "l'oficial", la del si o si, tant si es pot com si no es pot, la del govern i d’altres partits polítics , la que exclou i omet qualsevol altra opció, com seria la federal, que proposa el PSC, doncs no, sol i únicament la que amb un rebot preparat va cap a la Independència.
Però és recriminable la postura atorgant del PSC respecta a....
Però és recriminable, segons el meu criteri , la postura atorgant del PSC respecte a la escandalosa i aclaparadora propaganda mediàtica que descansa en la provocació, dirigida cap al ciutadà, sobre el qual s'espera reaccioni amb l'exaltació de sentiments i la creació de un estat d’opinió, amb l’única finalitat que conflueixin en un mateix punt afavoridor, el si (tot respecte pel si, sempre que sorgeixi per la voluntat popular, mai per que és el resultat de més d'un any d'escandalosa provocació mediàtica) . Un si, que potser no es podrà pronunciar, si fos així; ¿qui es beneficia de tota aquesta enorme campanya manipuladora ?, ¿qui es beneficia d'una gran part de ciutadans als quals se'ls imbuir uns sentiments ?, Perquè de segur que hi haurà dos col•lectius de ciutadans que no quedaran afectats, uns: els centenars de milers que ja existien (tot el respecte), estan resignats i saben el que volen, i els altres: els que l'han fet seu per un concepte de Moda, són com penells, segons el vent mediàtic. I compte, cal tenir molt present que com a causa de tot plegat s’han creat sentiments d'hostilitat i fòbia. A part d'un altre aspecte greu a afegir, com ho és el fet que pervertiria la consulta , s'està alterant la personal decisió de la ciutadania. Tot plegat són fets suficientment greus i importants, estranyant-li a un que per justícia democràtica i per respecte al ciutadà no hagin estat denunciats, no em consta, que per par del PSC hagi estat així. Tot un exemple del perquè s'està com s'està, Tan fàcil, tant difícil.
El PSC, ha anat perjudicant de les seves sigles la S de socialista, fet greu si no és reconeguda, deixant orfes a molts ciutadans que en el seu dia van dipositar la confiança en el socialisme català. Avui totalment escèptics amb el PSC, no veient-se reflectits, representats. No podent-se acceptar cap justificació i molt menys la que passi per responsabilitzar al context d’aquests últims anys.
“Pels seus fruits els coneixereu” Mateo: 7, 16-20
La P de partit està més entredit que mai
La P de partit està més entredit que mai, el partit, després de l'últim congrés, el 12 è Congrés, de desembre del 2011, del qual va sorgir un nou secretari general, i com a conseqüència del 12 è congrés es van produir unes resolucions, d'elles, entre d'altres:
- S'accepta un mea culpa
- Es reconeix la pèrdua de suport popular i la manca de credibilitat del partit
- Es reconeix la preocupant situació greu que afecta el conjunt de la societat
- Es reconeix què el partit ha de reaccionar. La qual cosa els obliga a l'acció, reconeixen que no volen perdre posicionament, espai polític, volen liderar, es consideren un partit de govern.
- S'accepta que el partit entre molts altres compromisos n'hi ha de imprescindibles com els de polítiques d'habitatge, benestar social, drets bàsics, de salut, educació, atenció social, cohesió social, llengua, etc. i altres molts aspectes sobre Catalunya. Tot un llarg decàleg de 105 pàgines plenes d’arguments, dictats i de compromisos .
Transcorreguts 210 dies de la pèrdua de Barcelona més 270 dies aproximadament de l'elecció del nou secretari general , del 12 é congrés, del corresponen document de resolucions i d'efectuar a la web del partit la portada amb el logotip de ” nou PSC” (una idea res encertada, segons opino) conjuntament amb els rostres de qui representa el partit(que avui diu molt poc a favor). Els catalans son convocats a eleccions autonòmiques per el 25-N , es a dir a 540 dies de la pèrdua de Barcelona a 330 dies des de l'elecció del secretari general, de les resolucions del 12 è congres, hi ha uns 60 dies aproximadament de la realització del programa electoral presentat per el PSC. Doncs bé, amb totes aquestes dades, el partit obté un fracàs majúscul, el pitjor resultat des de la primeres eleccions autonòmiques.
És evident que si partim des de la pèrdua de Barcelona, des de el redactat de les resolucions sorgides del 12è congrés, així com de la lectura del programa electoral efectuat 270 dies després del 12 è congres, és molt fàcil deduir que els deures no els van fer, d'aquí el suspens, ¡ això que posseïen les respostes per escrit !; les resolucions , negre sobre blanc , feia 270 dies que disposaven de les respostes . A més, van disposar de 60 dies per exposar a la ciutadania els treballs realitzats , que avalessin amb fets el programa electoral, però no va ser així, senzillament no es van fer els deures. Caldria preguntar-los que entenen per reaccionar ?, i per l’acció ?, que entenen per conserva l'espai polític ?, que entenen per recuperar la credibilitat i el suport popular ? . Tan fàcil, tan difícil .
Avui 820 dies del 12è congrés el partit està totalment qüestionat per l'opinió pública i publicada, es visualitza un partit res cohesionat, feble, mancat d'autoritat i de direcció, la qual cosa omple de goig i es delecten furgant en la ferida els molts adversaris existents, amb altaveus inclosos, algun d'autèntic escàndol, tant com ho és el silenci del que calla. Paral•lelament amplis sectors de la societat d'ideologia socialista estan en un estat de constant decepció i a l’hora expectació davant el desori general existent a la casa socialista, sense que ningú sigui capaç de posar ordre.
Els fets reals sobre el quals ha de descansar el projecte de partit no es produeixen
Els fets reals sobre els quals es dóna per fet hauria de descansar el projecte de partit no es produeixen, per tant és difícil que ho visqui la ciutadania, per no dir impossible. No es veu assoliment algun com a oposició, si molts discursos en faristols, reclamacions des de l'escó, entrevistes, manifestacions per escrit, plataformes sobre el projecte polític del socialisme català, reconstrucció, en fi......però d’efectiu que és el que val, res de res.
De manera reiterada, gairebé durant dos anys, el secretari general del PSC ha anat sol•licitant al govern un acord per donar solució a la tràgica situació que viuen centenars de milers de ciutadans, el govern dóna callada per resposta.
Després de gairebé dos anys el PSC signa el primer pacte amb el govern, no sent el tan requerit pel secretari general, un altre, aquest se signa ha tot bombo i platerets, focus, càmeres i degudament transmès una i més vegades (com si es volgués mostrar la complicitat del PSC, i aquest cau en la participació de la lescenificació ), es sobre el BCN World ( s’ha de veure si es converteix amb una realitat, ho es sols un principi que finalitzarà en fum, i....) , un projecte empresarial, macrocomplex turístic i d'oci, amb hotels, casinos, parcs, golf, centres comercials, etc. etc. Un pacte que sens dubte sols afavoreix a C.i.U, no creient que sigui així respecte al PSC, potser podria ser local, però.....es dubta donat el pa general que es dóna. Tot a pesar que els arguments esgrimits per el PSC en defensa del mateix són lloables; és provocarà ocupació, reactivarà econòmicament la zona i serà positiu per a la indústria del turisme i altres més sobre el control, impostos, etc. (existint algun interrogant i una curiositat com la que sembla que el President del projecte va manifestar en setembre 2013, que en el hipotètic cas que una Catalunya independent es veiés obligada a sortir de la Unió Europea retiraria el projecte i les inversions, ¿ amb què s'està jugant? ). És aquest el model de País del PSC ?, no té altres plantejaments per reactivar la zona ? , així com tantes altres del País ?, són molts els que pensen que si n'hi han, existeixen.
L'equip del partit dóna la sensació de no funcionar , és a dir, hi ha àrees que sembla no acaben de respondre, la qual cosa entre altres conseqüències hi ha dues: primera.- s'està oferint camp, possibilitats i arguments als molts adversaris. Segona.- s'agreuja més l'allunyament de la seva base electoral decebuda, afectada i sentint-se poc atesa.
“ si algun no proveeix per als que són seus, i especialment per als que són membres de casa, ha repudiat la fe i és pitjor que una persona sense fe.” I Timoteu: 5/8
La realitat és que les eleccions autonòmiques, encara haurien de ser el 2016, són a la cantonada (veurem com li responen les europees), i dins del semestre de 2015 les municipals . Acabem de sortir d'un procés de primàries, al meu entendre hauria molt a dir d'aquest i la conveniència, avui, a un any vista, amb un cap de l'oposició a l'ajuntament de Barcelona, sector crític,presentat a les primàries però no escollit.
Entenc que haurien d'existir raons suficients perquè la direcció reflexiones, més del que diuen contínuament que han de fer, situant-se en el desembre del 2011, amb tots els compromisos que van adquirir a les hores, i prengués decisions, afrontés tots els molts aspectes negatius que està patint el partit que conflueixen en la total falta de respecta del mateix i tot el que d’això de negatiu es desprèn.
Entenent que cal recompondre el partit i no sota mínims
Entenent que cal recompondre el partit i no sota mínims, inacceptable avui , és el que va succeir en el 12 é congrés. Els vents estan a favor, però això si, per a un partit socialista, d’esquerres, no un socialisme de pa untat amb oli, però per a això és imprescindible el domini de les veles, la utilitat que els donarem respecte al vent, d'aquí el coneixement del mateix, per on vindrà, com se'ns presentarà, etc. , tot en conjunt permetrà avançar en la direcció i origen. Imprescindible un bon patró, que tingui comandament, competència i autoritat, un equip, una tripulació involucrada i cohesionada , si el que es vol és portar a bon port el projecte, la tripulació i al vaixell anomenat Catalunya.
Fa algunes jornades un bona amistat em va preguntar sobre com es pot recompondre l'autoritat danyada , ell segur que ho sabia, té gran nivell de món, cultural i polític, no va assenyalar. Vaig fer la meva deducció, li vaig exposar que era possible, li vaig oferir un exemple, però a continuació li vaig dir que ell ja sabia la resposta; “que per a això cal que hi hagi, doncs d'on no hi ha no en raja”. Però també li vaig afegir “un bon equip ajuda moltíssim “ , sent clar que no és precisament del que es pot presumir, l'exemple està en els anomenats díscols i sector crític, dels quals molts pertanyien i pertanyen a l'equip en primer o segon grau, sobre el cas, ja que és un cas, vaig reiterar qual seria la meva posició “Preferint deu cohesionats que vint del quals deu discrepant amb altaveus diversos i damunt desacreditant i faltant l'autoritat “ . Un problema parcial, sectorial no sempre es pot salvar, de vagades el millor és amputar en benefici del tot.
Des del nomenament del secretari general, desembre del 2011, entenc, i així ho he manifestat per escrit i de paraula , que hi hagués hagut d'haver efectuat una compareixença pública on fer la seva declaració política, no es va fer, un error. Aquest podria ser el moment, atès el molt que està qüestionat el partit. En un fòrum i davant llum i taquígrafs, acte on exposar el projecte del partit pel que fa a la política i al País, enfront del mateix i de la ciutadania, principalment amb tants d’aquells que es consideren socialistes (no es pot agradar a tothom si es té un projecte) . Filosòficament el socialisme és el concepte d'un sistema social, el qual té els seus límits, el neoliberalisme és un d'ells.
La C de Catalunya una de les sigles del partit socialista de Catalunya
La C de Catalunya una de les sigles del partit socialista de Catalunya , PSC, és evident que té el mateix valor identitari que qualsevol altra existent en un altre qualsevol partit de Catalunya. Es tracta d'una C concreta, sent obvi que no pot ser igual a les altres C, alhora concretes amb si mateixes, la qual cosa cap C que pertanyi a un partit polític de Catalunya, ni cap altre li pot treure a una altra C legitimitat de pertinença de País.
Durant anys s'ha estat i s'està tant explícitament com implícitament etiquetant a la sigla C del partit socialista de Catalunya com d'E , difícil fer d'una C una E, ¿no troben?, doncs si, pràcticament ho han fet veure així, ¡ és tot un mèrit ! doncs per més voltes que li donis a la C. ...... , no hi ha manera, se segueix veient una C. No havent cap ironia en definir mèrit, es un fet que s'ha de reconèixer, no només fent-nos veure la E en lloc de la C , estem convivint amb molt mèrit existent, per exemple el fet de gairebé emular el miracle de la multiplicació, es comença per uns pocs i ................... Com altres dos exemples, un: - "persona que no parla català i poc ho entén, mostra orgullosament el seu mòbil enfundat amb la bandera independentista", l’altre: " persona estrangera que ve per primera vegada de turisme a Barcelona, vint dies després torna al seu país amb l'estelada ".
Però també és doble el mèrit, doncs provoca accions dobles; una, que no únicament una majoria acabi veient C com la E, és que la E és la d’Espanya, perquè d'espanyolistes se'ls titlla al PSC una vegada i una altra, no amb un sentit massa afalagador, el que al seu torn semblaria interpretar que s'auto defineixen com a millors, per la qual cosa la C del partit socialista de Catalunya que veuen com E seria de menyspreu.
Evidentment no és així, i ho saben tots aquells de cultura política i democràtica, com també les de ment oberta , que admet punts de vista diversos, és a dir no únicament tot des d'un punt de vista , i a més que es creguin i pretenguin fer-nos creure que el punt de vista d'ells és l'únic possible, arribant a l'extrem de considerar gairebé com enemics o també mancats de sentit democràtic per tan sols el fet de no coincidir, tenir un altre mirada molt més ample.
La realitat és que el que es pretén, s’ha pretès durant anys.....
La realitat és que el que es pretén, s'ha pretès durant anys i panys, per part dels autodipositaris dels País sota una idea única i molta utilització, amb bons resultats. Fins al punt que la C del partit socialista de Catalunya ha anat perdent-se igual que la seva autoestima, renunciant pràcticament al seu dret de pertinença, un fet que mai el PSC hagués hagut de permetre. Evidentment aquells que tant han qüestionat la sigla C del PSC han anat creixent, guanyant forces i apropiant-se d'espais. No obstant als ulls lamentablement silenciosos de la cultura, cultura política i de convicció democràtica han estat i estan molt lluny de reconèixer aquests fets com a valors, per senzillament; desacord amb la manipulació, creació d’idees i fins polítics particulars. I a favor del silenci només una resposta, a l'altra banda no hi havia ningú dels que en principi els tocava protestar.
Per tant, quan es posa en dubte la catalanitat de la C del partit socialista de Catalunya , o se l'exclou com a partit català, a part que diu molt poc a favor de qui així ho manifesta, cometen mala intencionalitat, interpretació, informació i manca de cultura democràtica, i a més únicament com anècdota, posen en dubte les paraules del mateix expresident Pujol, pronunciades sobre els anys 80: "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho ", i que tan sols fa unes poques jornades el President Mas va repetir. No tinc constància que la majoria dels membres del PSC visquin i treballin fora de Catalunya , si algun hagués imagino seria només circumstancial , el mateix que els altres partits catalans. Tampoc consta que cap membre del PSC hagi renunciat a Catalunya.
Evidentment la responsabilitat principal recau en el PSC, que durant anys ha permès que s'arribés tan lluny amb el descrèdit i des legitimitat de la C del partit socialista de Catalunya, tan significativa, legitima i pertanyent al País, com ja s'ha escrit, a qualsevol altra C de qualsevol altre partit polític de Catalunya. Tan fàcil, tan difícil .
