Mostrando entradas con la etiqueta Politica Española. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Politica Española. Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de mayo de 2014

Sols fum, molt bla,bla i tot per res

Sols fum, fum, vinga donar-li  al bla bla, i tot per res
Per: Francesc Costa
28-05-2014



De nou us incloc un dibuix, en el qual reflexo  el que veig,  que no s'estan fent les polítiques idònies de País  o ben poc,  només fum i mola xerrameca, tot el que vulgueu i més, ens enterboleixen  els ulls i la ment,  mentre  van fent.

Entenc que no hi ha excuses, no s'haurien  d'acceptar,  cada dia que passa el pendent s’accentua per molts dels nostres conciutadans,  i amb el risc que s’afegeixin més al pendent.

És un fet, al que tot ciutadà ha d’agafar consciencia,  i sens dubte solidaritzar-se, ja que avui pot no ser ell o ella,  però demà  pot ser un familiar, amistat , ell , ella, tu o  jo.


Evidentment la major responsabilitat la tenen els polítics, a ells cal exigir-les solucions,  menys fum, menys xerrameca, més fets.  

domingo, 6 de abril de 2014

Tan fàcil , tan difícil

Tant fàcil, tan difícil
Per: Francesc Costa

05/04/2014


Tan fàcil , tan difícil


Ja fa alguns anys que em pregunto, em pregunten i pregunto ; ¿ que li passa al PSC ?, no ignoran que per ajudar a entendre, cal tenir aspectes en compte; procedim d’un anys de bonança, on aparentment era fàcil viure bé, havien facilitats, ens deixaven diners, fer diners, molts són els ciutadans que es van atrevir, el sentit del risc semblava no existir (ni condicions, ni ordre ni tan sols pedagogia, no es va saber, la cual cosa no  diu res a favor d'un País, ni tan sols aprofitar la conjuntura per crear fonaments sòlits, responsabilitat de tots.) on el socialisme, la esquerra,  no només no va tenir la visió lògica que alguns prevèiem, enfront del que s'estava vivint i com realitzant,  amb la qual cosa hagués pogut crear una alarma , no sent així , és més,  va relaxar el seu discurs  (la ciutadania per descomptat no hagués comprat un altre i menys el de l'alarma,  la qual cosa no ho justifica), va caure víctima, i perdent ideologia (d’aquí ara plora la criatura).  

Avui en nomes uns anys, com a causa dels deficients  fonaments generats, irresponsabilitat i  falta de previsió de tots.  Afegint a tot això   una crisi financera internacional, que ha destapat un sistema malalt, trobant-nos   vivint  enmig de l'actual i dramàtic molt complex context polític-econòmic-social, tot un drama que per descomptat no passa per tapar al malalt, més aviat per enterrar-lo.   
Avui amb un PSC aparentment sense projecte polític clar, perdut en la boira amb  la resta del socialisme Europeu, tot i que reconeixent certes diferències,  qüestió cultural.  Un PSC incapaç de permetre’s certa independència, tornar als orígens, l’esquerra.  Sense  ignorar que està federat al PSOE , que pertany al PSE i a la internacional socialista, però  així i tot sens dubte és molt el marge  que existeix, només cal tenir la convicció ideològica , aquí rau el autèntic problema.  Sent important assenyalar que no em pregunto, ni em pregunten ni pregunto sobre el diagnòstic de si té més o menys graus de temperatura i convicció  catalana,  per passar l'aprovat, segons el mesuraria l'únic  termòmetre homologat que hi ha al mercat i que sembla que pertany amb patent; als sobiranistes e independentistes. El que realment  preocupa i molt són els aspectes ideològics, els quals costa molt reconèixer-los.  
,
Respecte al sentiment català, la identitat és una qüestió personal i intransferible.

Respecte al sentiment català, la identitat és una qüestió personal i intransferible, elogiable i totalment respectable,  respecta a aquells molts que ho tenim , no sabem veure en el PSC res que atempti aquest sentiment identitari, en canvi si en l'ideològic atès que el PSC es presenta davant la ciutadania; com socialista  i per tant l'incompliment repercuteix  amb els principis  fonamentals.  

He rebut directes respostes del PSC,  donant-me una sèrie d’arguments curiosament  coincidents amb el meu diagnòstic. Però.... així i tot segueixo sense observar el canvi que entenc com a necessari.

Per tant, no hi ha manera, les úniques respostes que de mi mateix obtinc és d'una banda que no deu haver autentica predisposició , suposo que per causa d'una falta de una sana convicció ideologia i per  l'altra, que el que seria tan fàcil, veritablement ho fan difícil davant de la impossibilitat del sacrifici que representa ser. 

Fins i tot em costa d'acceptar les meves pròpies respostes, però la realitat és la que s'imposa, davant de com està tot de malament en general, a distints nivells i aspectes, que afecten  sens dubte al propi País i possiblement per a anys. Per la qual cosa  som molts els que ens preguntem; ¿on és el PSC?.  I la crua realitat diu que el PSC, tractant-se d’un partit socialista , d’esquerres, està molt lluny  del lloc que li correspondria avui, que se suposa hauria de ser el d’estar reclamant  una societat molt mes justa socialment , digna, solidaria. Denunciant activament tot el que hi ha de denunciable, que és molt, està a la vista de tots diariament , motius suficients per fer una ferma frontal oposició.  

No estem en un País  gairebé subdesenvolupat, condicionat  per qüestions sociològiques i culturals on potser que un partit socialista/socialdemòcrata estigués, incomprensiblement, condicionat (¿o potser si?).¡ Estem a Europa ! tot i que des de fa temps s’està en un context complex, difícil, molt complicat i amb polítiques que provoquen greus conseqüències, com per exemple, i només un dels molts; que els ajustos d’un estat deutor es carreguin a l’esquena dels ciutadans, afectant als més febles.  Aquest exemple  s'ha d'afegir al de les pròpies nefastes polítiques que es generen des del nostre propi país. Res hauria d'impedir i subscric res, ni l'actual context polític català, excepte al propi PSC,  que es manifestés com a tal ideològicament.  

El PSC sembla que durant bastants anys ha anat sucumbint a tres molts importants paranys 

El PSC sembla que durant bastants anys ha anat sucumbint a tres molt importants  paranys, dels quals no ha pogut, no ha sabut desempallegar-se, excepte del últim, no caient del tot fins avui.  

El primer.-  a l’intel•ligent parany identitari dels nacionalistes, en el qual el PSC ha estat i està incapaç  durant un munt d'anys de rebatre-ho,  amb el senzill que hagués estat amb només exposar el projecte polític i de País. A més que l'absurd d'aquest parany, la qual cosa  diu molt poc del PSC, pel fet de que hagi caigut, atès que ha estat i està basat  en només fum, brindis al sol,  creant expectatives sobre constants reivindicacions, sense pràcticament cap assolida,  per això el País està com està en molts aspectes ( perquè res es va aconseguir ni es va fer, tot i estar 23 anys al poder, amb el únic rèdit del  compte de la pastanaga). 

El segon . – possiblement el més greu, al  del neoliberalisme, deixant-los gairebé atrapats, inoperants per donar qualsevol batalla efectiva, a la possibilitat de ser seriosa alternativa, si en el seu dia es van aproximar al capitalisme, avui ho estan al neoliberalisme,  per això deixant-los  molt allunyats  de ser la resposta/alternativa   a tantíssima massa social que el sistema neoliberal ha anat i anirà engolint, enfonsant i sense cap perspectiva esperançadora . 
  
El tercer.- el toc, la gràcia de col•locar la guinda al primer dels paranys; al de l’únic  debat polític existent al País (i el país amb centenars de milers de ciutadans amb risc de pobresa ), des de gairebé un any i mig el País viu immers, per una iniciativa des de dalt, reivindicant (una mes)  el dret a decidir en diferents improvisats “tempos” que finalitzen en la Independència. S'ha canviat la pastanaga per Shangri-la ( Horitzons Perduts-1933-autor:James Hilton).

Fent novament trontollar al PSC, segons opino, aflorant febleses sobre com afrontar aquest gran remolí  i sobre  la convicció ideològica.  Repercutint negativament  entre  altres aspectes; que hagin  sucumbit masses membres del partit , alguns “d’il•lustres” convertint-se en díscols o crítics de forma totalment exterioritzada i pública,  per un fet que únicament afavoreix als partits sobiranistes i  independentistes. Molt possiblement no afavorint ni als propis anomenats díscols o crítics, per més palmades en l’esquena , víctors rebin.  Un fet que  si s'estudia bé,  entre altres aspectes bé es podria deduir que el PSC donava carnets amb massa lleugeresa, que potser molts dels que s'inscrivien en el partit no ho feien per la ideològica, més aviat per “progres”. Que  donada  la  molt enorme   incidència mediàtica sobre la ciutadania,  fet sense precedent algun, com l’està sent tot en el seu conjunt amb referència a la campanya propagandística del procés sobiranista que conflueix a la independència.  

Semblaria  doncs,que sobre el discols o critics  bé podrien prevaler més els interessos polítics personals que els de la filosofia ideològica i del partit. ¡ I ull ! que molts d'ells fins fa quatre dies han tingut i tenen llocs de rellevància des de fa molts anys.  Un fet que es podria entendre perfectament  si s'haguessin produït   per la perduda ideològica o bé per una possible discrepància de com s'està dirigint el partit , però no pels arguments sobiranistes, identitaris,  que només afavoreixen el  joc d'altres. 

Tot plegat tres  paranys que només beneficien d'una banda els sobiranistes amb moltes connexions amb  el neoliberalisme   i per l'altra banda; als neoliberals, que sense gairebé impediments han fet seva” ancha es Castilla”. En una paraula, sembla han deixat K.O (knock-out)  al PSC, haurien d'aixecar-se  abans que toqui la campana i  tornar a l'assalt, això si, cal imprescindiblement que amb les condicions necessàries  i imprescindibles per afrontar tots els durs assalts,  en cas contrari caldria un altre aspirant.  I si hi ha massa gent destorbant al quadrilàter, sobren. 

Hauria de ser l’hora del Partit socialista de Catalunya, és el moment per al socialisme-socialdemocràcia, recuperar orígens  

Ho he expressat en algun altre escrit i de paraula, hauria de ser l'hora del PSC, del socialisme,  el de veritat,el moment entenc així ho requereix  ( la socialdemocràcia, sorgeix d'un context, avui estem en un altre, amb una perspectiva no positiva, entre les diferents portes de sortida, l'estadista sabria la  de dirigir-nos a la del canvi, d'equivocar-nos de porta la tragèdia molt temo està servida. Recuperar certs orígens , així avui ho exigeixen els temps, posicionar-se)  és el moment (de perllongar-se potser el panorama social no li permetria ), cal abandonar la dubitació per la ferma decisió posicional,  és el temps de la intel•ligent acció,  de trencar certs llaços condicionadors, la saviesa de conjugar el context econòmic-laboral-social d’avui (de fet ja es va fer en el passat, avui cal posar nous  accents, noves severes regles) i amb la mirada del més enllà proper (l'estadista), atès que no son fàcils mirades molt mes enllà. Visió ampla, l'alta política, temps de franquesa política, solidaritat i sens dubte el d'assumir costos. Tot en benefici de la majoria dels ciutadans i del País en els propers anys. 

“ Ningú pot servir a dos senyors alhora, doncs  no atendrà a un i si l'altre; serà lleial a un i menysprearà l'altre. No es pot servir Déu i als diners “. 
Mateo: 6:24 

No obstant, si observo en el PSC, i és per lloar, un fet de fermesa política i democràtica  amb la postura afirmativa adoptada  sobre el dret a decidir, es a dir, està a favor  de la consulta per la via de la legalitat. El PSC   no està d'acord  amb l'altra posició afirmativa; "l'oficial", la del si o si, tant si es pot com si no es pot, la  del govern  i d’altres partits polítics , la que exclou i omet  qualsevol altra opció, com seria la federal, que proposa el PSC, doncs no, sol i únicament  la que amb un rebot preparat va cap  a la Independència. 

Però és recriminable la postura atorgant del PSC respecta a....

Però  és recriminable, segons el meu criteri ,  la postura atorgant del PSC respecte a la escandalosa i aclaparadora   propaganda mediàtica que descansa en la provocació, dirigida cap al ciutadà, sobre el qual s'espera reaccioni amb  l'exaltació de sentiments i la creació de un estat d’opinió, amb l’única  finalitat que conflueixin en un mateix punt afavoridor, el si  (tot respecte pel si, sempre que sorgeixi per la voluntat popular, mai per que és el resultat de més d'un any d'escandalosa  provocació mediàtica. Un si, que potser no es podrà pronunciar, si fos així;  ¿qui es beneficia de tota aquesta enorme campanya manipuladora ?,   ¿qui es beneficia d'una gran part de ciutadans als quals se'ls imbuir uns sentiments ?,  Perquè de segur que hi haurà dos col•lectius  de ciutadans  que no quedaran afectats, uns: els centenars de milers que ja existien  (tot el respecte), estan resignats i saben el que volen,  i  els altres: els que l'han fet seu per un concepte de Moda, són com penells, segons el vent mediàtic.  I compte, cal tenir molt present que com a causa  de tot plegat  s’han creat sentiments d'hostilitat i  fòbia. A part d'un altre  aspecte greu a afegir, com ho és el fet  que pervertiria  la consulta , s'està alterant  la personal decisió de la ciutadania. Tot plegat són fets suficientment greus i importants, estranyant-li a un que  per justícia democràtica i per respecte al ciutadà  no hagin estat denunciats, no em consta, que per par del PSC hagi estat així. Tot un exemple del perquè s'està com s'està, Tan fàcil, tant difícil.  

El  PSC,  ha anat perjudicant  de les seves sigles la S de socialista,  fet greu si no és reconeguda, deixant orfes a molts ciutadans que en el seu dia van dipositar la confiança en el socialisme català. Avui totalment escèptics amb el PSC, no veient-se  reflectits, representats.  No podent-se  acceptar cap justificació  i molt  menys la que passi per responsabilitzar al context d’aquests últims anys. 

“Pels seus fruits els coneixereu”  Mateo: 7, 16-20


La  P de partit està més entredit que mai

La P de partit està més entredit que mai, el partit, després de l'últim congrés, el 12 è Congrés, de desembre del 2011, del qual va sorgir un nou secretari general, i com a conseqüència del 12 è congrés es van produir unes resolucions, d'elles, entre d'altres: 
-  S'accepta un mea culpa 
- Es reconeix la pèrdua de suport popular i la manca de credibilitat del partit 
- Es reconeix la preocupant situació greu que afecta el conjunt de la societat 
- Es reconeix  què el partit ha de reaccionar.  La qual cosa els obliga a l'acció, reconeixen que  no volen perdre posicionament, espai polític, volen liderar, es consideren un partit de govern. 
- S'accepta que el partit entre molts altres compromisos n'hi ha de imprescindibles com els de polítiques d'habitatge, benestar social, drets bàsics, de salut, educació, atenció social, cohesió social, llengua, etc.  i altres molts aspectes sobre  Catalunya.  Tot un llarg decàleg de 105 pàgines plenes d’arguments, dictats  i de compromisos . 

Transcorreguts  210 dies  de la pèrdua de Barcelona més  270 dies aproximadament de l'elecció del nou secretari general , del 12 é congrés, del  corresponen document de resolucions i d'efectuar a la web del partit la portada amb el logotip de  ” nou PSC” (una idea res encertada, segons opino) conjuntament  amb els rostres de qui representa el partit(que avui diu molt poc a favor). Els catalans son convocats a eleccions autonòmiques per el 25-N , es a dir a 540 dies  de la pèrdua de Barcelona  a 330 dies des de l'elecció del secretari general, de les resolucions  del 12 è congres, hi ha uns 60 dies  aproximadament de la realització del programa electoral presentat per el PSC.  Doncs bé, amb totes aquestes dades,  el partit obté un fracàs majúscul, el pitjor resultat des de la primeres eleccions autonòmiques. 

És evident que si partim des de la pèrdua de Barcelona,  des de  el redactat de les resolucions sorgides del 12è congrés, així com de la lectura del programa electoral efectuat 270 dies després del 12 è congres,  és molt fàcil deduir que els deures no els van fer, d'aquí el suspens, ¡ això que posseïen les respostes per escrit !; les  resolucions , negre sobre blanc ,  feia 270 dies que disposaven de les respostes .  A més, van disposar de 60 dies per exposar  a la ciutadania els treballs realitzats , que avalessin amb fets el programa electoral,  però no va ser així, senzillament no es van fer els deures. Caldria preguntar-los que entenen per reaccionar ?, i per l’acció ?, que entenen per conserva l'espai polític ?,  que entenen per  recuperar la credibilitat i el suport popular ? .  Tan fàcil, tan difícil .

Avui 820 dies del 12è congrés el partit  està totalment  qüestionat per l'opinió pública i publicada, es visualitza un partit res cohesionat,  feble, mancat  d'autoritat i de  direcció,  la qual cosa omple de goig i es delecten furgant en la ferida els  molts adversaris existents,  amb altaveus inclosos, algun  d'autèntic escàndol,  tant com ho és el silenci del que calla.   Paral•lelament amplis sectors de la societat d'ideologia socialista  estan en un estat de constant  decepció i a l’hora expectació  davant el desori general existent a la casa socialista, sense que ningú sigui capaç de posar ordre. 

Els fets reals sobre el quals ha de descansar el projecte de partit no es produeixen

Els fets reals sobre els quals es dóna per fet hauria de descansar el  projecte de partit no es produeixen, per tant és difícil que ho visqui la ciutadania,  per no dir impossible.   No es veu assoliment algun com a oposició, si molts discursos en faristols, reclamacions des de l'escó, entrevistes, manifestacions per escrit, plataformes  sobre el projecte polític del socialisme català, reconstrucció, en fi......però d’efectiu que és el que val, res de res. 

De manera reiterada, gairebé durant dos anys,  el  secretari general del PSC ha anat sol•licitant al govern  un acord  per donar solució a la tràgica situació que viuen centenars de milers de ciutadans, el govern dóna callada per resposta.  

Després de gairebé dos anys  el PSC signa el primer pacte amb el govern, no sent el  tan requerit  pel secretari general, un altre,  aquest se signa ha tot bombo i platerets, focus, càmeres i degudament transmès una  i més vegades (com si es volgués mostrar la complicitat del PSC, i aquest cau en la participació de la lescenificació ),  es sobre el BCN World ( s’ha de veure si es converteix amb una realitat, ho es sols un principi que finalitzarà en fum, i....) , un projecte empresarial, macrocomplex  turístic i d'oci, amb hotels, casinos, parcs, golf, centres comercials, etc. etc.  Un pacte que sens dubte  sols afavoreix a C.i.U, no creient que sigui així respecte al  PSC, potser podria ser local, però.....es dubta  donat el pa general que es dóna. Tot a pesar que  els arguments esgrimits per el PSC en defensa del mateix  són lloables; és provocarà ocupació, reactivarà econòmicament la zona i serà positiu per a la indústria del turisme  i altres més sobre el control, impostos, etc. (existint algun interrogant i una curiositat com la que sembla   que el President del projecte va manifestar en setembre 2013,  que en el hipotètic cas que una Catalunya independent  es veiés obligada a sortir de la Unió Europea retiraria el projecte i les inversions, ¿ amb què s'està jugant? ).   És aquest el model de País  del PSC ?, no té altres plantejaments  per reactivar la zona ? , així com tantes altres del País ?, són molts els que pensen que si n'hi han, existeixen.  

L'equip del partit dóna la sensació de no funcionar , és a dir, hi ha àrees que sembla no acaben de  respondre, la qual cosa entre altres conseqüències  hi ha dues: primera.- s'està oferint camp, possibilitats i arguments als molts adversaris. Segona.- s'agreuja més l'allunyament de la seva base electoral decebuda, afectada  i sentint-se poc atesa.   

 “ si algun no proveeix per als que són seus, i especialment per als que són membres de casa, ha repudiat la fe i és pitjor que una persona sense fe.”    I Timoteu: 5/8

La realitat és que les eleccions autonòmiques,  encara haurien de ser el 2016, són a la cantonada (veurem com li responen les europees), i dins del semestre de 2015 les municipals . Acabem de sortir d'un procés de primàries, al meu entendre hauria molt a dir d'aquest i la conveniència, avui,  a un any vista, amb un cap de l'oposició a l'ajuntament de Barcelona, sector crític,presentat a les primàries però  no escollit. 

Entenc que haurien d'existir raons suficients perquè la direcció reflexiones, més del que diuen contínuament que han de fer, situant-se  en el  desembre del 2011, amb tots els compromisos  que van adquirir  a les hores,   i prengués decisions,  afrontés tots els  molts aspectes negatius que  està patint el partit que conflueixen en la total falta de respecta del mateix  i tot el que d’això de negatiu es desprèn. 

Entenent  que cal recompondre el partit i no sota mínims 

Entenent  que cal recompondre el partit i no sota mínims, inacceptable avui , és el que va succeir en el 12 é congrés. Els vents estan a favor, però això si, per a un partit socialista, d’esquerres, no un socialisme  de pa untat amb oli, però per a això és imprescindible el domini de les veles, la utilitat que els donarem respecte al vent, d'aquí  el coneixement del mateix,  per on vindrà, com se'ns presentarà, etc. , tot en conjunt permetrà   avançar en la direcció i origen.  Imprescindible un bon patró, que tingui comandament, competència i autoritat,  un equip, una tripulació involucrada i cohesionada , si el que es vol és portar a bon port el projecte, la tripulació  i al vaixell anomenat Catalunya

Fa algunes jornades un bona  amistat  em va preguntar sobre com es pot recompondre l'autoritat danyada , ell segur que ho sabia, té gran nivell de món, cultural i  polític, no va assenyalar.  Vaig  fer la meva deducció, li vaig exposar que era possible, li  vaig oferir un exemple, però a continuació li vaig dir  que ell  ja  sabia la resposta;  “que per a això cal que hi hagi, doncs d'on no hi ha no en raja”.  Però també li vaig afegir “un bon equip ajuda moltíssim “ , sent clar que no és precisament del que es pot presumir, l'exemple està  en els anomenats díscols i sector crític, dels quals molts pertanyien i pertanyen  a l'equip en primer o segon grau, sobre el cas, ja que és un cas,  vaig reiterar qual seria la meva posició Preferint  deu cohesionats que  vint  del quals deu  discrepant  amb   altaveus diversos i damunt desacreditant i faltant l'autoritat . Un problema parcial, sectorial  no sempre es pot salvar, de vagades el millor és amputar en benefici del tot. 

Des del nomenament del secretari general,  desembre del 2011, entenc,  i així ho he manifestat per escrit i de paraula , que hi hagués hagut d'haver efectuat una compareixença pública on fer la seva declaració política, no es va fer, un error. Aquest podria ser el moment, atès el molt que està qüestionat el partit. En un fòrum i  davant llum i taquígrafs,  acte on exposar el projecte del partit pel que fa a la política i al País, enfront del mateix i de la ciutadania, principalment amb tants d’aquells  que  es consideren socialistes (no es pot agradar a tothom si es té un projecte) . Filosòficament el socialisme  és el concepte d'un sistema social, el qual té els seus límits, el neoliberalisme és un d'ells.

La C de Catalunya una de les sigles del partit socialista de Catalunya

La C de Catalunya una de les sigles del partit socialista de Catalunya , PSC, és evident que té el mateix valor identitari que qualsevol altra existent en un altre qualsevol partit de Catalunya. Es tracta d'una C concreta, sent obvi que no pot ser igual a les altres C, alhora concretes amb si mateixes,  la qual cosa cap C  que pertanyi a un partit polític de Catalunya, ni cap altre li pot treure a una altra C  legitimitat de pertinença de País

Durant anys s'ha estat i s'està tant explícitament com implícitament etiquetant a la sigla C del partit socialista de Catalunya com d'E , difícil fer d'una C una E, ¿no troben?, doncs si,  pràcticament ho han fet veure així, ¡ és tot un mèrit ! doncs per més voltes que li donis a la C. ...... , no hi ha manera, se segueix veient una C.  No havent cap ironia en definir mèrit, es un fet que s'ha de reconèixer, no només fent-nos veure la E en lloc de la C , estem convivint amb molt mèrit existent,  per exemple el fet de gairebé emular el miracle de la multiplicació, es comença per uns pocs i ................... Com altres dos exemples, un: - "persona que no parla català i poc ho entén, mostra orgullosament el seu mòbil enfundat amb la bandera independentista", l’altre: " persona estrangera que ve per primera vegada de turisme a Barcelona, vint dies  després torna al seu país amb l'estelada ". 

Però també és doble el mèrit, doncs provoca accions dobles; una, que no únicament  una majoria acabi veient C com la E, és que la E és la d’Espanya, perquè d'espanyolistes se'ls titlla al PSC una vegada i una altra,  no amb  un sentit massa afalagador, el que al seu torn semblaria interpretar  que s'auto defineixen  com a millors, per la qual cosa la C del partit socialista de Catalunya  que veuen com E seria de menyspreu. 

Evidentment no és així, i ho saben tots aquells de cultura  política i democràtica, com també les de ment oberta , que admet punts de vista diversos,  és a dir no únicament tot des d'un punt de vista , i a més que es creguin  i pretenguin fer-nos creure que el punt de vista d'ells és l'únic possible, arribant a l'extrem de considerar gairebé com enemics o també mancats de sentit democràtic  per tan sols el fet de no coincidir, tenir un altre mirada molt més ample. 

La realitat és que el que es pretén, s’ha pretès durant anys.....

La realitat és que el que es pretén, s'ha pretès durant anys i panys,  per part dels autodipositaris dels País sota una idea única i molta utilització, amb bons resultats. Fins al punt que la C del partit socialista de Catalunya ha anat perdent-se igual que la seva autoestima, renunciant pràcticament al seu dret de pertinença, un fet que mai el PSC hagués hagut de permetre. Evidentment aquells que tant han qüestionat la sigla C del PSC  han anat creixent, guanyant forces i apropiant-se d'espais. No obstant als ulls lamentablement silenciosos de la cultura, cultura  política i de convicció democràtica  han estat i estan molt lluny de reconèixer aquests fets com a valors, per senzillament; desacord amb la manipulació, creació d’idees i fins polítics particulars. I a favor del silenci només una resposta, a l'altra banda no hi havia ningú dels que en principi els tocava protestar. 

Per tant, quan  es posa en dubte  la catalanitat de la C del partit socialista de Catalunya , o se l'exclou com a partit català, a part que diu molt poc a favor de qui així ho manifesta, cometen mala intencionalitat, interpretació, informació i manca de cultura democràtica,  i a  més únicament com anècdota, posen en dubte  les  paraules del mateix  expresident Pujol, pronunciades sobre els anys 80: "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho ", i que tan sols fa unes poques jornades el President Mas va repetir. No tinc constància que la majoria dels membres del PSC visquin i treballin fora de Catalunya , si algun hagués imagino seria només circumstancial , el mateix que els altres partits catalans. Tampoc consta que cap membre del PSC hagi renunciat a Catalunya

Evidentment  la responsabilitat principal recau en el PSC, que durant anys ha permès  que s'arribés tan lluny amb el descrèdit i des legitimitat   de  la C del partit socialista de Catalunya, tan significativa, legitima i pertanyent al País, com ja s'ha escrit, a qualsevol altra C de qualsevol altre partit polític de Catalunya.  Tan fàcil, tan difícil .

domingo, 2 de marzo de 2014

3,2,..1 desperteu catalans !!!

3,2,..1  desperteu catalans !!!

Per: Francesc Costa
01/03/2014


3,2... 1, desperteu catalans !!! , Reconec que amb el 3,2,...1  i el despertar estic emulant al portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats , sa senyoria Alfred Bosch (Barcelona,1961) . Quan aquest en el passat debat de la nació es va dirigir al President del govern Sr. Mariano Rajoy amb aquestes paraules:

comptaré  fins a tres i  obri els ulls”, “ Sr. Rajoy: 3,2,1...desperti! “ amb un altre punt: “ que miri la realitat”.

Sincerament en cau bé i valoro a sa senyoria, a banda de polític és acadèmic , novel·lista i assagista, té sentit d'humor i ironia. Sempre satisfà sentir-lo, respectant la seva posició política. Que consti que sóc dels que pensa que aquest procés independentista iniciat pel President Mas, seria molt més creïble si l'actor principal fora ERC.

Mentre veia i sentia el portaveu Sr. Alfred Bosch, em va venir a la ment que eren les paraules idònies que s'havien de dirigir també i necessàriament a molts ciutadans de Catalunya, totalment imbuïts sobre el dret a decidir, la consulta, la  vital necessitat de votar i la independència, tot un  tótum revolútum.     

Les mateixes paraules,  però en aquest cas cal utilitzar-les  per dirigir-les als molts ciutadans de Catalunya, per despertar-los de tot aquest imbuïment que ens ve totalment e intensament envoltant des de fa més d'un any i mig. Que des de la meva posició, la qual considero democràtica i de País,  no estic gens d’acord en les formes, entre les quals hi ha la utilització, manipulació i l'exclusió d’altres opcions de sistema territorial, tot un seguit de fets, els quals segons el meu criteri, contenen un alt grau de dèficit democràtic. ¡Es així!  i citant les  paraules del mateix portaveu de ERC;  miri la realitat senyor Alfred Bosch, vostè ho deu viure i veure  quan està a Catalunya, naturalment una realitat, sota la meva opinió, avantatgista  i que sens dubte els afavoreix enfront dels altres, per a mi això no és democràcia.

La democràcia que des del  mateix faristol el diputat Alfred Bosch va esgrimir en dues ocasions per defensar els seus arguments, alguns demagogs donada la realitat que observo i es viu a Catalunya, per exemple: només  assenyalar responsabilitats en una direcció, ometent aquelles idèntiques que es produeixen des de  la direcció de la qual vostè procedeix i que a més dóna suport parlamentari.

Democràcia, paraula  que últimament s'esgrimeix molt a la lleugera, sobretot en sentit deficitari, gairebé  d’insult dirigit a tot aquell o aquella que discrepen(que no vol dir que no acceptem el dret a decidir , però això si, sobre la millor opció de sistema  territorial, en definitiva més Catalunya i tancar definitivament els problemes de finançament, les interferències, incomprensions, manca de respecte general, el fet lingüístic i cultural, la possibilitat d'acords entre comunitats veïnes per a millores de les mateixes  i la supeditació no establerta, entre altres molts aspectes de País )   amb arguments seriosos del global in crescendo i sorprenent  procés sobiranista cap “la independència”, iniciat pel President Mas.

Evidentment estic en total desacord amb el paper polític del President del govern Senyor Mariano Rajoy, encara que pugui entendre la dificultat, davant, segons al meu criteri, d'un desafíament d'aquesta magnitud i que implica a milions de ciutadans, a part d'altres aspectes, tot plegat molt seriós. A més amb actituds i formes molt difícils d'entendre, però aquí és on ha de manifestar-se l'altura i caràcter polític de un dirigent. 

En fi catalans, crec és l'hora d'obrir els ulls i veure la realitat.

3, 2...1, desperteu catalans !!!, obriu els ulls, mireu la realitat. Al meu entendre ens estan portant a l'hort , però no  a un gran àpat, sinó a recollir el cultiu i després portar tota la recollida a magatzem, sense cobrar  i qui vulgui adquirir cap producte que passi per caixa .

3, 2...1, desperteu catalans !!!, obriu els ulls, mireu la realitat. Aquest procés independentista és una altra gran volta de rosca de la faula de l'ase i la pastanaga, acompanyada d'un gran operació de màrqueting i merchandising, conjuntament amb la col·laboració e implicació  de molts agents polítics, socials i mediàtics.

3, 2...1, desperteu catalans !!!, obriu els ulls, mireu la realitat.  Si us plau, desperteu, val més que sigui amb el meu espetegar de dits que amb el gran desencís, encara que a sobre per alleujar-vos  del mateix, segur que se us vendria  que tot és culpa dels altres.

3, 2...1, desperteu catalans !!!, obriu els ulls, mireu la realitat. El que se'ns vol que comprem, pel qual s'inverteix tant esforç, material humà, organitzacions, instruments diversos, risc,  etc. Em dóna que només és bo per a uns, i compte, perquè  a més, al meu criteri, darrere d'aquest procés que volen que comprem no hi ha res més.  

martes, 4 de febrero de 2014

El gran remoli

El gran remoli 

En aquesta ocasió només us adjunto un dibuix, com ja he fet en una altra ocasió, el qual com tota la resta de dibuixos únicament pretenc il·lustrar el com ho veig.

Francesc Costa


viernes, 31 de enero de 2014

No te preguntes qué puede hacer Europa por Cataluña…

CatalunyaPlural.cat, diario digital, publica este interesante articulo de Siscu Baiges con el titulo de:

No te preguntes qué puede hacer Europa por Cataluña…
por: Siscu Baiges
29/01/2014

España nos puede querer más o menos pero quien no nos ha querido nada estos últimos años ha sido Europa. Ha apretado por el cuello a los países del sur de Europa hasta poner su supervivencia en peligro.

La frase es del que fue presidente de los Estados Unidos, John Kennedy: “No te preguntes lo que puede hacer tu país por ti, pregúntate qué puedes hacer tú por tu país”. La interpretó correctamente el jugador de los Lakers Magic Johnson cuando pidió más compromiso a sus compañeros de equipo. Y debería recordársele a los políticos catalanes que, a cuatro meses de las elecciones europeas, se plantean los comicios como una ocasión (la enésima) para explicar a Europa y al mundo qué es Cataluña y cómo somos los catalanes.

Las elecciones europeas son vitales. Los males que nos ha infringido han sido espantosos. Millones de personas sin trabajo, sin esperanza, sin casa, sin ilusión, sin dinero, maltratados por una austeridad impuesta con el objetivo de empobrecer a media Europa para que los trabajadores alemanes diesen por bueno su empobrecimiento de los últimos quince años.

No corren tiempos como para ir a llorar a Europa. A decirle que España no nos quiere, nos roba y nos obliga a cuadrar un déficit presupuestario excesivo. España nos puede querer más o menos pero quien no nos ha querido nada estos últimos años ha sido Europa. Ha apretado por el cuello a los países del sur de Europa hasta poner su supervivencia en peligro. Los topes excesivos e innecesarios de déficit nos los han impuesto Angela Merkel, Oli Rehn o Durao Barroso. A esta gente no le tenemos que ir a pedir nada. Nada que no sea responsabilidades por sus acciones y decisiones insolidarias de los últimos años.

La solución de los males de Cataluña, España, Grecia, Italia, Portugal, Irlanda,.... de tantos y tantos países pasa por una Europa diferente, con un Parlamento diferente, que entienda que queremos una Europa de las personas y no la que nos imponen de los bancos y los mercados.

Desespera ver como tenemos a la gente entretenidas con discusiones secundarias mientras se evaporan los días y las elecciones europeas se acercan sin que prácticamente nadie no hable de ellas en los grandes medios de comunicación. 

Eso sí, la noche de las elecciones, las televisiones prepararán grandes despliegues logísticos y grafismos muy bonitos, para explicar cómo ha quedado el Parlamento. Da mucho miedo que los quesitos resultantes de las elecciones que nos muestren dibujen una Europa igual o peor que la que tanto daño ha hecho durante esta crisis. Y sería muy triste que lo único que nos preocupe sea que el nuevo presidente de la Comisión Europea reciba al presidente catalán cuando le pida audiencia para explicarle qué es Cataluña. Aunque ese presidente continúe aplicando y profundizando el austericidio que amenaza de muerte a medio continente. O al continente entero.

jueves, 30 de enero de 2014

Argumentos pueriles

Argumentos Pueriles 


Argumentos pueriles
por: Francesc Costa

30 de enero del 2014


Es evidente que muchos de los que nos gobiernan,  presiden, dirigen  o representan  puestos  relevantes con cierta incidencia  respecto a la ciudadanía, entiendo tienen muy poca consideración a la misma. Es un hecho prolongado en los tiempos, no con el elevado grado de los últimos y su  gran actual incidencia, sucede en todo los países del mundo, en más o menos nivel. Si tuvieran consideración  los argumentos pueriles con los cuales  nos esgrimen constantemente no los realizarían. 

Pero me voy a referir al país que nos interesa, el nuestro. Algunos de los que dirigen  o representan partidos políticos, instituciones, organizaciones, medios de comunicación, entidades  o simplemente aparentemente a ellos/as  mismos/as,  deben de tener una idea general de la ciudadanía en muy baja consideración, quizás porque estiman que la ciudadanía en general no piensa por sí misma dado que se les genera el pensamiento, como causa de responder en estos últimos tiempos únicamente a aquello que desde determinados medios de comunicación se les incuba, sobresaliendo por popularidad los  audio visuales.  

Los argumentos pueriles y falacios además  de demagogos  se esgrimen sin rubor alguno y constantemente. Por lo cual se ha de llegar a  dos conclusiones:

a)  que no nos tienen ninguna consideración, dado que piensan que únicamente respiramos  por la gran influencia  mediática de todo tipo y en general a modo de partidismo, distracción y audiencia, muy lejos de toda objetividad, didácticismo, ilustrativo e educativo (shows de debates políticos partidistas, deportes, distracciones, escándalos, frivolidad, amarillismo, etc), con lo que se nos inunda cada día y a todas horas por parte de determinados los medios de comunicación y que somos por lo tanto incapaces de generar y tener ideas propias.

b)  que únicamente se dirigen hacia su público, votantes, seguidores,  con  la aspiración de mantenerlos,  afianzarlos y con la pretensión de  ampliar la masa social que los sigue.  Pues solo pueden aceptar a pies juntillas los argumentos y la demagogia,  los a mi juicio respetuosos adeptos, un respeto que a su vez se merecerían  recibir sin argumentos pueriles o demagogos.

Todo ello viene con relación  de los últimos argumentos que estoy oyendo tanto del Presidente del gobierno central, como del Presidente del gobierno catalán.  Ambos con argumentos, a mi criterio,  carentes  de  nivel político y de estado, como es el de: “mientras yo gobierne no habrá consulta ni independencia”,  y  el otro con el “no nos dejan votar”, declara aquí, allá y más allá.

Por favor, si se analiza en profundidad estos argumentos y otros tantos que se nos están esgrimiendo constantemente,  por más adeptos o no que podamos ser a una idea u otra,  tenemos que razonar, pensar por nosotros mismos, extraer conclusiones, haciéndonos preguntas y llegando a conjeturas,  es nuestra libertad.

La ciudadanía merece recibir argumentos consistentes, coherentes y sinceros, dado que se trata de la gran responsabilidad de crear incidencia, influir en la misma. No se puede ni se debe utilizar ni manipular a la ciudadanía.  Además de ser argumentos totalmente faltos, a mi juicio, de calidad política, honestidad, humildad  y que a su vez cargan sobre los otros irresponsablemente, enseñanza triste,  y a su vez cargar de argumentos con deficiente base a los adeptos.

Pero no termina aquí este hecho que no contribuye en nada positivo, solo y únicamente a las mismas partes interesadas. Lo grave es que poco leo y oigo de critico o denuncia  a esta falta de argumentos sólidos, coherentes, bien construidos y si de excesiva manipulación y demagogia,  lo cual agrava más la triste situación, pues permite la prolongación de la simpleza, un grave problema para cualquier país, para la salud democrática y la libertad


sábado, 25 de enero de 2014

OTRA SANTA ALIANZA ...CONTRA EL PSC

Contra el PSC se vive mejor
El blog d'en Joan Ferran 
20/01/2014
                                              
 Klemens Von Metternich(1773-1859)

OTRA SANTA ALIANZA ...CONTRA EL PSC 
por: Joan Ferran                                                                                                          

¿Les suena el nombre de Metternich? Seguro  que sí. Karl Marx i Friedrich Engels lo citan en el primer párrafo del famoso Manifiesto del Partido Comunista. Este reaccionario canciller austriaco es citado junto al Zar, el Papa, Guizot y los radicales franceses como uno de los promotores de una Santa Alianza para combatir la marea del socialismo que se cernía sobre Europa. Y ya que algunos juegan a reinterpretar la historia según su conveniencia, celebrando centenarios y seminarios, uno también puede permitirse el lujo de intentar averiguar quién, en la Cataluña actual, se asemeja más al canciller Metternich como alentador de una cruzada antisocialista.  Veamos.¿Por ventura juega este papel el actual presidente de la Generalitat, Artur Mas? Y también, ¿Por qué no adjudicar a unos cuantos modernitos el papel de radicales franceses, o polizontes alemanes, disfrazados de portavoces de los deseos de un pueblo en marcha?...

Pues bien, un par de párrafos más abajo el famoso Manifiesto aboga por que las fuerzas progresistas “expongan a la luz del mundo entero sus conceptos, fines y aspiraciones”.

El acoso y derribo contra los socialistas catalanes y su primer secretario orquestado por competidores, adversarios y algunos correligionarios no tiene nombre. Persiguen, unos, desmantelar la fuerza política del socialismo en Cataluña para poder maniobrar con mayor comodidad según sus intereses partidarios. Para otros es el mecanismo que les permitirá, creen, satisfacer aspiraciones personales deseadas y jamás materializadas. Y todo ello sucede ante la mirada atenta de unos terceros que porfían por ‘pillar’ algo tras un hipotético naufragio socialista.

Pues va a ser que no. A los socialistas catalanes les corresponde hoy una ardua tarea de recuperación histórica. Dado que IC ha optado por abrazar un “neoliberalismo con sensibilidad social”, le corresponde al socialismo la intervención en la nueva conflictividad social, en lo que durante mucho tiempo se había llamado, sin rubor, lucha de clases y hoy reaparece con fuerza inusitada. Urge acometer esta tarea frente a aquellos que sostienen que la sociedad actual es un mero conglomerado de individualidades y gentes que viven felizmente cohesionadas merced al hecho nacional. El nuevo Metternich desearía hacernos olvidar el eje social, pero ello no le va a ser posible. Los nuevos radicales posmodernos nos quieren imponer objetivos que no nos son propios y difuminar el mensaje que le corresponde al PSC. Para ello, no lo duden, se valdrán de todo tipo de artimañas. Apelarán al Papa y al Zar de turno, a la estética de una democracia sin lealtades ni condiciones. Pero, a pesar de tanto ruido y eco mediático, al PSC le corresponde hoy más que nunca combatir para defender los derechos sociales aniquilados por la derecha. También la defensa de la cercanía del poder al ciudadano que es la esencia del federalismo.

Hay una izquierda social que no milita en partidos políticos, que no firma manifiestos y está a la espera de que el socialismo recupere su instinto natural de clase, que sepa resistir.

Mas y Rajoy, responsables

Diari de Miquel Iceta 
23 Jan 2014 



Mas y Rajoy, responsables
por Miquel Iceta

Del actual embrollo tanto Mas como Rajoy son responsables. El president Mas por empeñar su palabra en una consulta imposible de encajar en el actual marco legal y por ir tomando decisiones que hacen imposible cualquier negociación para modificarlo. No es correcto llenarse la boca de voluntad de diálogo mientras se adopta de forma unilateral un acuerdo sobre pregunta, fecha y mecanismo legal para convocar la consulta. Quien lanza un órdago no puede pretender luego abrir una negociación. La declaración de soberanía del 23 de enero de 2013 señalaba ya el rumbo a un callejón sin salida y la negativa del gobierno de Rajoy a negociar ha llevado a Mas a cometer un error definitivo que no es otro que exigir la autorización para una consulta que pretende cuestionar los artículos 1.2 y 2 de la Constitución española. Sin acuerdo no puede haber consulta, y el maximalismo impide cualquier negociación seria para conseguirlo.

Pero los errores de Mas no deben ocultar la responsabilidad de Rajoy que viene de muy atrás. Habría que remontarse a la pretensión de que el proyecto de Estatut no fuera ni siquiera admitido a trámite por el Congreso. Cabría recordar también la ilegal pretensión de convocar un referéndum contra el Estatut a través de la recogida de firmas en toda España, el recurso de inconstitucionalidad presentado contra 114 preceptos del Estatut, el esfuerzo por condicionar la labor del Tribunal Constitucional recusando a un magistrado y bloqueando su renovación, etc. O su política recentralizadora en tantos terrenos o su pretensión de interferir en las competencias educativas de la Generalitat para cambiar un modelo lingüístico que se aplica con éxito y sin sobresaltos desde hace 20 años. Por no hablar de la infamia de llamar LAPAO a la variedad del catalán hablada en la Franja de Aragón.

Desgraciadamente, hoy todos somos rehenes de la cerrazón de Mas y Rajoy, pero son precisamente los dos mayores responsables del embrollo quienes tienen la responsabilidad institucional de sacarnos de él. Los socialistas tenemos propuestas federales concretas para superar un desencuentro del que nada bueno puede derivarse. ¿Sabrán prescindir de la manipulación de sentimientos y de atizar el conflicto para encontrar desde la política soluciones a los problemas? Espero que el recién estrenado año les ilumine y nos ahorren disgustos y alguna calamidad. Porque necesitamos más propuestas y menos bravatas.

miércoles, 15 de enero de 2014

Assetjament al PSC

Assetjament al PSC
Per: Jordi García-Petit

Publicat a Crònica Global  
Dimecres, 15 de gener del 2014 - 08:47 


Els portaveus polítics i orgànics de la dreta sobiranista, de la dreta ras i curt i d’unes suposades esquerres que s’ha lliurat al sobiranisme i al populisme, no paren d’assetjar el PSC. Diaris i telenotícies subvencionats li dediquen amb desvergonyida insistència titulars de portada, notícies magnificades, editorials corrosius, articles d’opinió, cartes triades de lector, tertúlies cacofòniques, exigint-li amb una barreja d’afalacs enverinats i de pressions descarades que adopti la mateixa posició que ells sostenen en la qüestió de la hipotètica independència de Catalunya.

No se’n surten amb el debat democràtic i, confosos, han d’agredir reiteradament la línia política del PSC i la llibertat dels seus dirigents i militants

No en tenen prou amb la contesa política legítima entre partits i projectes de societat ni amb la crítica constructiva. No se’n surten amb el debat democràtic i, confosos, han d’agredir reiteradament la línia política del PSC i la llibertat dels seus dirigents i militants.

"On sou que fa temps que no se us sent? Acabarà en res, tot plegat?", recriminava amb impertinència biliosa el director d’un dels diaris més subvencionats a dirigents del PSC que, prèviament, havien estat arrenglats contra la majoria de la direcció del partit, titllant-los de "sector crític" i de "dissidents", bo i apropiant-se de les seves raons per tergiversar-les i acomodar-les a la veritat, inapel•lable per messiànica, sobre el passat i el futur d’una Catalunya privada de present a destralades..

Li demanen al PSC amb to peremptori, irritat, "una reflexió serena" que ha de coincidir amb la que ells no han fet , però que proclamen feta i tancada amb pany i forrellat. No és un joc de paraules ni una paradoxa, sinó una mostra de la seva fal•làcia i de la retorçada manera d’entendre la llibertat de l’altre. El salmodien de manca de patriotisme negant-li amb la mala fe de l’hipòcrita el reconeixement de tot el que el PSC ha fet per la cohesió social del país. Li devaluen la transparència del debat intern, que el PSC ha encetat de manera pionera en el món resclosit de la partitocràcia, en una impúdica ingerència en els afers interns del partit. El volen nu de valors, desarmat, sotmès als designis del sobiranisme, i, si fos possible, escindit.

L'assetjament continuarà mentre el PSC no cedeixi i s'intensificarà tan aviat com aconsegueixi introduir plenament, prioritàriament, la qüestió social en el paisatge de Catalunya

Li atribueixen el paper de peó capturat en l’intent d’escac i mat al socialisme en la partida que dura des de la unificació socialista i la fundació del PSC el 1978. Han pres per feblesa i minoritat les vacil•lacions –cauteles més aviat davant de tanta complexitat social- del socialisme democràtic, que històricament ha representat millor que cap altra formació política aquella virtut, que ells desconeixen imbuïts com estan de veritats absolutes, del "Dubito ergo cogito; cogito ergo sum".

Perseguir persones sense permetre’ls descans per posseir-ne el cos, l’ànima, el lloc que ocupen en el treball, en la societat, és un assetjament, i com que un partit és, en primer lloc, persones associades amb una finalitat política, l’assetjament del PSC resulta ser polític: un acte de violència dels més reprovables en democràcia que desqualifica els assetjadors.

L’assetjament continuarà mentre el PSC no cedeixi i s’intensificarà tan aviat com aconsegueixi introduir plenament, prioritàriament, la qüestió social en el paisatge de Catalunya cobert d’espessa boira d’un quant temps ençà.

Crònica Global  http://www.cronicaglobal.com/

martes, 14 de enero de 2014

El poc nivell del missatge de cap d'Any del President i la continuada postura avivant als ciutadans




El poc nivell del missatge de cap d'Any del President i la continuada postura avivant als ciutadans

per: Francesc Costa 


Efectuar o fer una crítica, entenc, és el més fàcil, per això hi ha tants crítics. El difícil és des d'una posició d'esforç democràtic i objectiva, argumentar-la prou, perquè aquesta tingui consistència, fins al punt que per una gran part de la ciutadania sigui acceptada pel seu raonable pes. No obstant això sigui com sigui, la realitat és que aquí al nostre País i en l’actualitat pràcticament no existeix la crítica, en el  terme estricte de la paraula. I la que hi ha bé es podria dividir en tres parts, una molt mínima de qualitat, una altra de suau, no tenint profunditat no va a l'arrel, observant-se, al meu juidici, en tots casos un excessiu decòrum (que no vol dir en absolut haver d'utilitzar males formes ni incomplí  amb el codi deontològic del periodisme), la qual cosa perjudica la mateixa crítica i el possible efecte que aquesta pogués tenir i la resta és simplement deplorable, partidista i de dubtós codi deontològic. En conjunt és un problema per al creixement com a País. 

El que sí existeix aquí i en molta abundància és la claca , seguiment, aprovació, correvediles , etc . és un fet que conjuntament amb el dèficit a la bona crítica, en res es contribueix a fer País. Tota una paradoxa, cínica ironia , atès el molt que es ve pregonant des de fa molt temps; del que érem, som i el que pretenem ser. La realitat és que res de res, únicament xerrameca , només cal veure en profunditat com està el País, no sols mirar.

Tot això ve al cas sobre els missatges de cap d’Any del President de la Generalitat, que no puc aplaudir, com tampoc ho puc fer del President del Govern central. Tots dos, segons el meu criteri, tenen un fons en comú, bastant allunyat de la crua realitat que s'està vivint, es dirigeixen als seus, amb la pretensió que sigui una majoria. 

Però que potser els  ciutadans adeptes puguin aplaudir aquests missatges, però és molt possible que la resta, bé podria arribar a preguntar-se;  ¿ perquè tant esforç col · lectiu i campanya per convèncer ? , ¿ si se’ns  està devaluant la nostra capacitat de raonament?  i si ¿ per tan simples ens prenen?.

Només em referiré al missatge de cap d'Any , del nostre President de la Generalitat, que bé podria resumir-lo amb un; ¡per favor! Senyor President.

No obstant, esmicolem-lo, només part, ja que per si sol ja es desprèn el tot:

Dels dinou paràgrafs que contè el missatge que dirigeix als compatriotes
(terme que utilitza, molts d'ells passant-ho realment molt malament i sense esperances, igualment que altres moltíssims no nascuts a Catalunya, però ciutadans del nostre País) , únicament fa una breu referència al  problema econòmic i laboral en el segon i en el setze . La resta dels dinou paràgrafs , és sobre, per a mi, l'equívoc plantejament  sobre el procés i l'encara menys incomprensible continuada posició , degudament acompanyada amb grans altaveus, un d'ells d'autèntic escàndol deontològic i democràtic,  tot plegat sens dubte, tota una constant inducció sobre una honesta ciutadania (per la qual cosa un no veu per cap costat la llibertat que tant esmenten, que no ho és quan el pensament és per diferents formules; induït) . Aquí bé es podria aplicar, respecte a la ciutadania, fet que no desitjaria fos així, les sàvies paraules del Rei Salomó en Proverbis 14/15: “el simple creu tot el que se li diu, més el prudent vigila els seus passos”.

En el segon paràgraf sols cita; "situacions dures i adverses de falta de treball" i també;  i el compromís que  treballarem( i en futur !, ¿ després de tres anys de govern ?) perquè totes les persones tinguin una vida digna”.  Però.... qualsevol ciutadà be es podria preguntar; ¿ si el que s'ha fet i es fa, és precisament prendre unes mesures gens afavoridores per a la vida digna?.

En el setze paràgraf , més extens , cita; "que és el sisè any (perquè hi hagi constància) de recessió econòmica que ha provocat autèntics estralls" , cita també ; " la ferida que ha provocat la recessió és molt profunda " (si, però la possibilitat de guarir la ferida han estat totalment reduïdes a agreujar-les mes, amb les  retallades) i continua; " no es poden esperar curacions miraculoses " (no, miraculoses, no, però de un govern sensible als greus problemes de la ciutadania, si ) ofereix unes recomanacions , com; " temps , perseverança , talent i coratge per refer-se del tot" (¡ com és possible dirigir-se al caigut arran de terra amb aquestes recomanacions ¡). Finalitzant amb tot l'únic que esmenta sobre la crisi econòmica, que al meu criteri és molt més greu que una crisi econòmica. Doncs bé, finalitza dient-nos; " la crisi ha despullat moltes suposades veritats convertint en errors o directament en falsedats , a més que molts comportaments d'abans ara són justament criticats i recriminats " , per a mi, frase amb un xic de  tint filosòfic que s'ha de suposar que sabrà el que vol significar , perquè la lectura que un podria fer, encara aguditzaria l'opinió negativa del missatge.

Això si, igual que el seu homòleg President del govern central, en el setze paràgraf parla de “remuntada”, “canvi de tendència”, i “que esperen saber aprofitar”,  “ i a més tot això sense esperar solucions miraculoses” . Es a dir, ofereix esperances però alhora es posa la bena. Si us plau.

Cal repetir; són les úniques referències  efectuades  sobre la greu situació econòmica, de la qual bé es podria desprendre que cap responsabilitat es té. Les moltes retallades, les eliminacions, els augments, la no destinació de recursos i el suport a la reforma laboral entre molts altres aspectes, sembla que no són cap causa  per la qual els efectes de la crisi econòmica  hagin aprofundit, aguditzat encara més les dramàtiques situacions de moltíssims compatriotes(mateix terme que s’utilitza en el missatge, opinant  que millor hagués estat el terme: ciutadans o catalans, atès que compatriota entenc és excloent), a més de la degradació social que s'està produint. 

Opino que tots els disset paràgrafs restants es dediquen a la consulta, en clar missatge nacionalista, sense tocar el peus en el sòl,  carrincló, rosat, d'algunes incertituds en  quant postures i interpretacions.  Un tex irreconeixible respecte als fets que es produeixen dia a dia, mancat de caràcter i sobre el qual si es dedueix una clara propaganda del projecte.  Un missatge que costaria  posar-lo a Europa, més mereixedor de mitjans del segle passat i més enllà de l’Oceà Atlàntic

Això si, ¡ hi ha miracle!, aquí sí, perquè  segons va dir; gairebé serà un miracle que un poble que tenia totes les de perdre, seguim existint i estant disposats a guanyar una gran batalla democràtica, per mitjans pacífics: decidir lliurement el futur com país, com nació i com a societat. Si us plau....senyor President .. ..però que no veu, ni sent els sabres mediàtics afilats, que el que fan aquí entre ells i d’aquí a  allà, d’allà a aquí  precisament no és pacifisme, més aviat tot el contrari, exaltar a la ciutadania, uns contra altres, aguditzar postures. Tot plegat  contribuint a empitjorar més a una societat totalment fracturada i en diversos nivells. No ho veu. 

Amb tota franquesa caldria preguntar-se;  ¿On estaven durant tots aquests molts anys que vostès han governat ?,  ¿però què nassos han fet durant tants anys tenint la paella pel mànec?. Potser per la meva miopia, però no arribo a veure'ls un físic castigat i sacrificat  per  la lògica conseqüència de tots aquests molts anys en el poder i per més inri haver de suportar el fet de no poder decidir lliurement el nostre futur com País, com a nació i com Societat, i a sobre haver de participar, conviure i col·laborar  amb Espanya, amb l’estat fins fa quatre dies.

S'ha de suposar que no ignoraven que des de fa molts anys son molts els ciutadans que; uns desitjaven la independència, altres insatisfets amb certs tractaments, incomprensions i poques realitzacions de País, malgrat les expectatives que ens oferien des d'aquí. Els  primers, els segons i uns altres desitjaven, desitgem mes Catalunya i sempre es van quedar frustrats pels d’aquí i pels d’allà. I ara de sobte, els mateixos, amb presses, donant-se cops uns contra uns altres, la casa sense escombrar i damunt se'ns diu que serà si o si. Amb el risc de perdre molt País o de perdre la possibilitat de fer-ho bé per tenir més País. Però no si o si, per donar prioritat i solució a tantíssima tragèdia ciutadana. Si us plau

En fi un missatge que no té desperdici tot el contingut. No sóc ni pertanyo a l'oposició, té molta sort el President de la que hi ha, doncs tot el que està succeint donaria per a molt.  Només soc un ciutadà català, compatriota, preocupat per la greu i dificultosa situació econòmica, laboral i social que està afectant a molts dels  ciutadans. Un greu i profund complex problema de País, que està per sobre de partidismes ideològics de qualsevol partit, és per una pura qüestió de solidaritat, d'humanitat. Sens dubte també un problema de tota la societat, en definitiva del i de  País. Aquesta hauria de ser la prioritat de qualsevol President, ja que no hi ha societat, ni país lliure, ni País , si els seus habitants són a la precarietat absoluta, perquè aquests no són lliures ni dignes, evidentment tampoc el País.

Per la qual cosa, molts ciutadans de Catalunya, s'haurien formular un nova pregunta, ¿que és el que en realitat es pretén?, un parla poc i els altres parlen massa i tots els ciutadans manipulats i distrets.