¿Aquest és el Pais que somiàvem? part 2ª

¿Aquest és el país que somiàvem?                   Part 2ª/2  

per Francesc Costa                                             

El 28 de juliol passat us vaig remetre  la primera part d'aquest segon escrit, assenyalant-se que qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques, creia que no havien  raons suficients per a la satisfacció, més aviat tot el contrari, transcorreguts més de 75  dies del primer escrit, el criteri no només es manté,  s'aguditza.

En el primer escrit si recordeu, la insatisfacció era sobre Espanya,  aquest és sobre Catalunya  i el seu  actual tràgic panorama general, idèntic que a la resta de l'estat, però afegint-li  un agreujant més i desestabilitzador a la vegada, donat el seu caràcter de repte i de com es formula el projecte : “el dret a decidir”  i a més tot dins d’un  elevat i continuat  to.  Actituds mancades d’alçada política i de bones formes,  que bé podria perjudicar, si l'hagués, qualsevol possibilitat al projecte.

Se’ls està oferint  a la ciutadania i alhora entusiasmant amb un projecte en què se’ls diu  que és la solució, la sortida als seus gravíssims problemes, com també de Catalunya  i què Espanya ens provoca.  I alhora també  se’ls indica que es el procés  cap a  la Independència (i a més,  pràcticament  ja senyalen la resposta sobre l'hipotètic” dret a decidir” (referèndum ). Tot plegat una gran volta més a la faula de “l'ase i la pastanaga” , tot  col·locat   per obra y gracia del actual President de la Generalitat com la primera prioritat de País,  i per sobre de qualsevol altre prioritat ,  un fet insòlit s'agafi per on s'agafi.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N de l'any passat, s'abandona per part del President i el seu partit; la federació C.i.U  la tan vital reivindicació fiscal i financera,  i s'inicia un nou projecte: “el dret a decidir”,  és a dir, el que se'ns proposarà és  poder decidir a través d'un referèndum , però això sí, sols amb un única opció i condició,  la de ells. La qual rep  tot el suport de  alguns sectors afins; fundacions, organitzacions, administracions, opinadors i articulistes  (alguns de ells autèntics hooligans, de campanya a favor dels dos projectes,  amb el seu xou  i de tournée pels mitjans de comunicació, fent-se populars, fent el seu agost i un flac favor als opinadors i articulistes seriosos),  representants polítics d'altres organitzacions (alguns desemmascarant la seva poca convicció ideològica, i entrant en un joc que organitzen interessadament altres), també  de determinats mitjans de comunicació i ¡com no!  de la CCMA (un autèntic cas insòlit, d’escàndol , pel seu caràcter de públic). 

 I com sembla que s'està en un estadi propi, tot s'hi val,  i ningú diu res de res, paral·lelament i sense dissenyar  ni debatre el projecte  a fons,  amb tota la representació general de la societat civil (de dalt, del mig i de baix i amb la creació de fòrums, assemblees,  en ciutats, pobles, barris) ,  ni de negociar prèviament amb i on toca  la possibilitat de poder efectuar el referèndum  (la constitució en què van participar els nacionalistes i van confirmar-la , no ho permet) passen conjuntament  i directament cap a la Independència (Un salt que empetitiria al mateix històric trapezista “Àguila Humana”).

Qui dona més.

Però encara hi ha més, com aquell "¡qui dóna més!",  per més inri es dissenyen  estructures d'estat com si ja s'hagués realitzat l'hipotètic referèndum,  i aquest hagués obtingut una majoritària resposta a favor del Independentisme  (tot una  manca de consideració i respecte a la democràcia, als ciutadans, a la resta dels partits, que ho permeten pràcticament sense no dir ni mu,  els quals  sens dubte són els perjudicats, ja que els resta qualsevol possibilitat al projecte de sistema d’estat que puguin tenir, per exemple: el federalisme, que propugnen entre d'altres el PSC, el PSOE, IU i IC. Podria ser una gran solució  per Catalunya i tota la resta de l’estat)

Però no s'acaba aquí, com el millor speaker i en la línia del “qui dóna mes” diuen que amb la Independència també se'ls ofereix : llibertat, dignitat, orgull, respecte,  treball, benestar social, sanitat, cultura, tot i més.  Es presenta com la gran solució, la definitiva  a tots els problemes de País,  provocats  per culpa del govern central,  l'estat i d’Espanya, es diu de forma reiterada.  No s'assenyala  com a responsables a uns determinats polítics (com aquí) , partits polítics (com aquí), a un poder oligàrquic , uns certs mitjans de comunicació (com aquí i a més públic) uns  certs poders fàctics, tots aquells que tenen una forma  de veure la seva Espanya (com aquí d’altres, la seva Catalunya) o d'uns determinats interessos. Perquè la realitat és que Espanya i la gran majoria de Espanyols no tenen res a veure amb els greuges que els impulsors als projectes “Dret a decidir i Independència esgrimeixen com a motivació de marxar d'Espanya.  

 ¿Quin  interès real  hi ha darrere  de la proposta primera i aquest tótum revolútum en el qual també s'inclou la Independència i que ha provocat en la ciutadania una moltíssima exaltada animadversió cap a Espanya, el govern i tot aquell/a  sospitós/a  de dificultar i perjudicar  a Catalunya, segons els iniciadors del projecte  el “dret a decidir”   i el nomenat procés cap la Independència ?  ? ¿aquest és el país amb el qual es somiava?

Són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé.

És ben cert que  són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé com està i són molts,  ja ho eren (sense necessitat d'injectar-lis diàriament i constantment grans dosis de provocació de sentiments  d'animadversió en contra d'............... i els de sentir-se maltractats.   Injeccions constants que tot sembla  molt interessat )  els que reconeixen que Catalunya  necessita ser més Catalunya, va amb la terra,  no és possible l'actual finançament  (tot i que cal recordar que els nacionalistes conservadors són els que  en el seu dia van rebutjar el concert basc, així com també són els que pacten amb el P.P. alguns  pactes d'índole econòmic, que ara reclamen ). 

També s'ha d'afegir  que els ciutadans majoritàriament  rebutgen el creixent centralisme Espanyol  i la idea que aquest té i representa d’España , molt negativa per el nostre País  (també  per a altres comunitats). Són molts els aspectes de falta de consideració i sensibilitat, els ofèn  la manca de reconeixement i respecte cap a la seva cultura, llengua, institucions, etc ,  així com les constants intromissions que dificulten  el normal funcionament de traspassos ja realitzats, iniciatives, projectes  i aspiracions pròpies de País (bastant perjudicades de per si, atesa la política partidista i no de País dels partits catalans, uns més que altres).

Per la qual cosa, avui per a molts ciutadans de Catalunya  no n'hi hauria prou amb l'oferta d'un nou finançament, volen anar més lluny. 

Problema que ja ve de lluny.

¡És un greu problema!, problema que ja ve de lluny, d'anys  i sent així de real, mai ho ha solucionat C.i.U., tot havent  governat 23 anys,  és més, de  la reivindicació ha fet el seu únic leitmotiv electoral i punt,  sense més recorregut i tornant novament  amb les  mateixes reivindicacions  en la propera campanya electoral  o quan calgui, ( per exemple, un fet tan simple com la denominació CAT per als vehicles, així com cada comunitat tingui la seva identificació, d'això res de res i es va fer molt soroll ¿ recorden?. ¡I així tot !)  Han treballat molt bé, de premi, la faula  de “l'ase i la pastanaga” . No hi ha hagut altre  proposta ni fets rellevants (els que s'han produït han estat amb govern central del PSOE )  de País,  ¿facin un esforç de memòria?,¿ repassin-lo?,

Un projecte polític i de País  s’ha d’anar consolidant, no s'ha fet.

S'ha d'acceptar  que  un  projecte polític i de País  s’ha d'anar  consolidant i assentant-se amb molts anys d’antelació pel bé general de tots els seus ciutadans i el territori.  Els partits polítics aquí i allí  haurien hagut de anar deixant alguns partidismes quan es tractava de País,  per anar consolidant-lo, consensuar acords de País.  Mes quan es tractava de fer el País post franquisme i amb una nova constitució, tan sols han passat 36 anys,  i això no s'ha fet en absolut,  una  gran irresponsabilitat política compartida. Cap partit polític s'escapa d'això,  però sens dubte  la major responsabilitat respecta a Catalunya  és per qui va governar durant 23 anys consecutius, en majoria i fins i tot amb  gran influencia decisòria  en dues legislatures a nivell de l'estat on CiU  va donar suport a  una de  govern del PSOE,  l’altre  una de  un govern del PP, però....... ni així,  el més calent és a l’aigüera. I així està el País com està. 

Evidentment fins i tot malgrat la tràgica situació, el País a avançat, seria negà la realitat, també la resta de l’estat i Europa  ¡ han passat més de 35 anys!,  s’ha produït un fet natural i lògic,  però s’ha deixat molt per fer en el nostre País, és tot amb general molt superficial i molt mediocre (amb la superficialitat i la mediocritat va de parella; la manca de personalitat, de criteri, de l’altura de mires,  de l’objectivitat, la intolerància, la credulitat, el no veure mes enllà, el materialisme, la manca d'ideologia, el egoisme,  la supèrbia estúpida,  etc.,  res de bo per el País) . S’han perdut grans oportunitats , sobretot en un temps de conjuntura molt afavoridora  (bé es podria dir que no van tenir en compte el Gènesis 41 “els somnis del Faraó” i la inspirada sàvia resposta de Josep) . Ha faltat en general molta alçada política, d’estat i de País. I avui ............d’aquells fangs, aquets llots.

El 2010 torna  C.i.U al govern de la Generalitat, el País no ha millorat, és més està molt pitjor . Cues de ciutadans demanant.

La federació C.i.U el 2010  torna al govern de la Generalitat  i el  País després de dos anys i onze  mesos de  govern de C.i.U , és evident que no ha millorat gens ni mica , ni cap dels problemes  que denunciava amb tant interessat alarmisme i desbaratadament , es a dir; res de res en cap aspecte, és més, està molt pitjor en tots els sentits.

 ¡El País!, Catalunya té el 30% de pobres i el 15% està en la misèria. És el país d’Europa que està entre els salaris mes baixos, 645.-€,  i alhora on l'electricitat és la més la cara d'Europa al igual com el telèfon, gas i l’aigua, també els transports públics. Famílies de cinc membres que ingressen únicament uns 595.-  € , altres ni això,  ¿com es pot viure?.  La cistella de la compra cada dia més cara. Grans retallades del govern de C.i.U, també del P.P. (en aspectes d'economia, macroeconomia i poder econòmic es toquen les mans, a més que  lo públic no és el d'ells)  que afecten molt cruament a Sanitat, Cultura i Benestar social.  Sent perjudicats  centenars de milers de ciutadans que no poden atendre  les necessitats més bàsiques, ni medicines, convertint a molts en pidolaires. Cues de ciutadans obligats a  demanar a parròquies, a entitats privades de caritat, a administracions locals i en cada cantonada. Els bancs, els parcs, els porxos, les entitats bancàries i els edificis buits són el seu llit. Aquesta es la única realitat peremptòria, tota la resta; només fum.

I ningú crida ¡Prou a tanta disbauxa!.     

Molts ciutadans  que  necessiten ajuda  i depenen d’altres,  s'han hagut de vendre o empenyorar (han aflorat  les cases d'empenyorament) gairebé tot per poder subsistir, ¿i els molts autònoms ?,  ¿i els molts comerços que tanquen  les portes?,.  ¿i d'altres que estan pendents d'un fil,  amb el lògic neguit dels treballadors i propietaris?  El consum està sota mínims, a la crisi se li ha sumat la desconfiança per tot l'anomenat procés d'Independència,  la qual cosa no afavoreix gens.

Són molts aturats que s'han incorporat al món empresarial, com a única sortida  al no trobar feina, capitalitzant el subsidi d'atur i amb ajudes econòmiques familiars o acudint a entitats de crèdit (i diuen els mitjans afins, efusivament ¡”s'han obert tantes empreses”!).  ¿ i que passarà amb part d'aquests autònoms quan tanquin, que tancaran?,  tot un gran problema.  La viva realitat es que molts d'ells no guanyen ni per pagar impostos ( per citar: 21% I.V.A,  I.R.P.F, etc. és molt ) ,més despeses fixes,  ni per al seu propi salari. En aquesta situació viuen tot  el que està passant, en el món laboral, del comerç i Indústria, en l'habitatge, sanitat, cultura, benestar social, encariment de les primeres necessitats,  en les institucions, la corrupció i la desconfiança en determinats  polítics que contaminen tot un col · lectiu,  si són motius per mobilitzar als ciutadans, donada l'emergència de País.  I ningú crida ¡prou a tanta disbauxa!.

Desconcert.

Són molts els ulls desconcertats d'una gran majoria de ciutadans d'aquest País, amb una situació tràgica i poca possibilitat de futur,  també afegint-se  òbviament,  altres ulls no amb la situació tan tràgica, però si amb consciència de la realitat  del  País,  el sistema falla, fa aigües (hi ha moltes veus sàvies que ho denuncien) , la qual cosa provoca que observin  atònics  que els que els estan oferint a tot bombo i platerets; la terra promesa,  ho fan els de dalt, amb coll de camisa dur , encorbatats i ben acomodats, des de bonics i bons entorns, fins i tot amb certa demagògia i intencionalitat d'utilitzar-los,  i a sobre alguns amb possible corrupció.  És a dir,  no són els progressistes ni  els d'esquerra, ni  poble pla  qui demana ¡independència!.

¿Quina llibertat tenen aquests ciutadans ?, ¿quina dignitat els pot quedar , tant necessitats ?  ¿no poden atendre cap necessitat bàsica ni familiar?  ¡Es senten fracassats davant de una societat de tant tens tan vals!  ¡estan depenen de la caritat!   ¿ i se'ls està parlant de dret a decidir?   ¿d'independència?    quan no tenen gairebé res,  ni possibilitat de accedir ni tenir,  ¿ es poden imaginar que tenen al cap?  ¿i als altres que estan il·lusionats amb la Independència, que se’ls  dirà? , tot un autèntic desconcert.

El volant el porten els nacionalistes-conservadors.

Els que porten  el plànol, avui.......  potser dubten del ....... i  el volant,  són els nacionalistes-conservadors ( avui, de tant en tant deixen que ERC l’agafi). Sempre ha estat ha estat així, plànol i volant, ¡se'ls ha permès tant i tot!,  són  els  nacionalistes-conservadors, els ideòlegs dels projectes  “el dret a decidir”  i la Independència, els que estan oferint  la terra promesa, la fi de tots els seus problemes (conjuntament amb els d'ERC i el seu líder, ¡que no llegeix, que no té apunts !  i ho diu tot de carretó, que la terra promesa, aquí a la volta de la cantonada) . Molts ciutadans veuen molta demagògia, utilització,  d'altres molts mes, amb una respectuosa ingenuïtat  i molt noble actitud ho creuen,  altres no ho tenen tan clar i amb la mosca darrera l'orella, no acaben de confiar amb el proponent.

Qualsevol observador polític i suspicaç , donat el seu coneixement de la política , bé podria pensar que el President de la Generalitat i el seu partit ha sofert dos temps dins del seu projecte:

 Primer temps.- com a conseqüència de la diada del 11-09-2012, (un èxit de mobilització d'ells que es van entusiasmar amb ells mateixos) , a la breu entrevista amb el President del Govern central (l’important seria saber que es va dir , atès que.......se suposa sabrien que de no haver acord si hauria confrontació..... i amb ella......... )   i a la seva immediata decisió d'avançar les eleccions per el  25-11-12 (potser  impressionat per el propi èxit d'ells),  amb una possible intencionalitat d' anar tirant de beta, com sempre  i amb un nou   projecte electoral reivindicatiu moltíssim  més estimulant ; “ el dret a decidir”, ja que els altres arguments reivindicatius estaven exhaurits,   sol · licitant a la ciutadania que li donés la majoria absoluta per fer-ho possible, aquest  nou projecte, ¿ ho recorden ? ¿ però gairebé tots sabien que la constitució ho impedeix?  ¿perquè llavors?.

 Segon temps.-  ja totalment condicionat al resultat electoral i al suport parlamentari que rep dels de sempre Independentistes. ¡Si!,  els mateixos que tanta critica varen  rebre per part de l' actual President de la Generalitat i que va ser causa de l' enorme desprestigi  del govern tripartit (ERC va ser un soci problemàtic ) , no sol a  Catalunya sinó a la resta de l' estat.  

Aquest obligat segon temps  del  President de la Generalitat i al seu partit,  els ha agafat  d'imprevist i totalment a des pas, es va amb farmaciola per  possibles ferides,  donat el caminar i els discursos incongruents, fins i tot algun punt demagògics, intentant acontentar  a uns i altres (no tenint en compte la paràbola: “Ningú no pot servir dos senyors .... “, Mateu 06:24),  algunes afirmacions agosarades i  greus errors de formes incomprensibles (en un partit com CiU que molts tenen en ment, el  del seny i  que tants adeptes moderats té)  per a la bona política democràtica. 

A més donant la sensació que  el President de la Generalitat i al seu partit que estan en una autopista de quatre vies, amb una gran caravana i  a la via que no haguessin volgut (però donat l'acompanyant....), amb el peu a l'accelerador i l'altre acariciant el fre, per quan sigui el moment de sort, idoni i precís,  fer un gran sprint i deixar la via per la qual volen,  encara que en aquest viatge foren acompanyats (a contracor) d’altres, deixant-los  enrere a tots els altres i amb un parell de nassos.  I.......... si cal,  ja es pensarà amb una tercer temps. Es tenen influents suports i mitjans de comunicació (poca o gens oposició i denúncia  per part dels oponents), sobretot d'un molt influent,  sempre hi ha el recurs de...... als altres ........l'important és caure dempeus i continuar manant.

¿Però aquest no està sent el País que somiàvem? .

La vía del diálogo

Miquel Iceta

La vía del diálogo

diario ABC  3 Octubre 
articulo de Miquel Iceta

Nadie en su sano juicio puede sostener que no deben introducirse cambios sustanciales en las actuales relaciones entre Cataluña y el resto de España. Somos multitud quienes lo pensamos en Cataluña, muchos incluso desean la independencia, y no pocos en España son conscientes de que así no podemos seguir.

En un estado democrático, miembro de la Unión Europea, es impensable que una modificación significativa de la organización territorial interna pueda hacerse de forma ilegal o unilateral por una de las partes que lo integran. Sólo el diálogo, la negociación y el pacto pueden conducir al necesario acuerdo. Aunque algunos pretendan desconocerlo, no sólo la independencia, sino las vías y los contenidos de su materialización deben ser acordados. No hay atajos ni vías alternativas. Aunque no puedan trasladarse de forma mecánica a nuestro caso, Canadá y el Reino Unido, con respecto a Quebec y Escocia, demuestran hasta qué punto el principio democrático está sujeto a la legalidad y la alteración de las reglas y, con mayor motivo, de las fronteras debe ser acordada entre las instituciones representativas y sometida al veredicto ciudadano.

En esta situación, la propuesta del PSC va abriéndose paso como la única capaz de dar respuesta a las legítimas demandas de la mayoría de los catalanes: profundización del autogobierno, financiación justa y reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña, que pretendemos conseguir a través de una reforma constitucional federal.

Sólo el diálogo, la negociación y el pacto nos pueden sacar del callejón sin salida en el que nos han metido la cerrazón de unos y el radicalismo de otros. Finalmente la decisión debe ser de los ciudadanos de Cataluña, pues estamos hablando de sustituir un acuerdo en forma de Estatuto votado en referéndum y luego temerariamente alterado por el Tribunal Constitucional, y también de todos los españoles, pues lo que España deba ser en el futuro no puede ser decidido sin ellos.


Miquel Iceta, militante del PSC, diputado socialista en el  Parlament de Catalunya i President de la Fundació Rafael Campalans

la creciente tensión entre Rusia y E.E.U.U.

Barack Obama & Vladimir Putin

La creciente tensión entre Rusia y E.E.U.U.
Por:Ian Bremmer

Aunque sigue construyéndose una compleja coreografía diplomática en torno a Siria, está claro que las relaciones entre Rusia y Estados Unidos son peores que nunca. Las dos partes hablan constantemente de quieren mejorarlas, pero sus intereses contrapuestos suelen impedirlo, y eso crea tanto riesgos como oportunidades para terceros, además de poner de relieve que vivimos en un orden internacional sin liderazgo.

Repasemos la historia reciente. En 2008, Barack Obama propuso “empezar desde cero” en las relaciones EEUU-Rusia, en un intento de superar los conflictos a propósito de los planes estadounidenses de instalar un sistema de defensa antimisiles que Rusia aseguraba que era una amenaza contra su seguridad, la breve guerra entre Rusia y Georgia, aliado de Estados Unidos, y otras disputas que se remontaban a varios años atrás. Sin embargo, cuando Vladimir Putin organizó su regreso a la presidencia rusa en 2012, escogió el antiamericanismo radical como tema central de campaña y eso agravó la desconfianza entre Washington y Moscú.

En diciembre de ese mismo año, el presidente Obama firmó la llamada Ley Magnitsky, que responsabilizaba a las autoridades rusas de la muerte del abogado y activista ruso Sergei Magnitsky mientras se encontraba detenido. Putin reaccionó con una ley que prohíbe a los estadounidenses adoptar huérfanos rusos. En agosto de 2013, el gobierno de Putin sorprendió a las autoridades norteamericanas al conceder asilo a Edward Snowden, el fugitivo estadounidense acusado de espionaje. Ahora, Estados Unidos ha acusado al gobierno sirio, un aliado clave de Rusia, de emplear armas químicas contra su propia población. Putin dijo que las pruebas presentadas por las autoridades estadounidenses eran falsas y se ofreció a mediar para lograr un pacto y evitar la guerra.

La recesión ha afectado especialmente a la economía rusa, lo que ha alentado el discurso antiamericano

Por el momento, los daños son limitados. Todavía es posible que Putin ayude a Obama en el dilema sirio con una solución diplomática que permita al presidente de Estados Unidos a evitar un humillante enfrentamiento con el Congreso y, al mismo tiempo, ayude a Siria a evitar una actuación militar norteamericana. Y Obama no tiene ninguna intención de ordenar el boicot de los Juegos Olímpicos de Invierno que se celebrarán el año próximo en Sochi en protesta por la discriminación de gais y lesbianas en Rusia. Ambas partes están dispuestas a cooperar cuando conviene a sus intereses.

Existen otras dos razones fundamentales por las que esta relación va a empeorar. La primera es que, tras una docena de años en el poder, Putin ha perdido una parte importante de su popularidad, sobre todo en las principales ciudades. La crisis económica mundial derivada de la crisis financiera afectó a la economía rusa, dependiente de las exportaciones de energía, más que a cualquier otro gran mercado emergente, y, para asegurarse la reelección con los mínimos obstáculos posibles, Putin necesitaba una forma de desviar la atención pública de los problemas rusos hacia algún factor que reforzara la autoestima nacional y agrupara a los rusos en torno a su dirigente. El incremento de declaraciones y medidas antiamericanas cumplió muy bien ese objetivo y sigue garantizándole apoyos. De hecho, los gobiernos de uno y otro país son muy impopulares entre los representantes legislativos del contrario, que están deseando aprovechar cualquier oportunidad que surja para agravar la situación en los próximos años.

En segundo lugar, si la crisis financiera de origen norteamericano causó grandes daños inmediatos en la economía rusa, la revolución energética que está en marcha en Estados Unidos promete dejar una huella más grave y duradera. La fractura hidráulica --más conocida como fracking y las innovaciones en los métodos de perforación horizontal han permitido el acceso nuevas y enormes reservas energéticas en los últimos años. Como consecuencia, Estados Unidos podría llegar a ser el mayor productor mundial de petróleo en 2020 y tener autosuficiencia energética para 2035. Esta bonanza productiva va a tener consecuencias positivas para la política exterior, porque hace que las autoridades estadounidenses puedan pensar en exportar parte de esas nuevas reservas energéticas con el fin de mejorar las relaciones con aliados como Japón y debilitar el poder de mercado de sus rivales exportadores. Entre otras cosas, Washington puede aliviar la dependencia europea de los recursos energéticos rusos. Y hay otros efectos indirectos. El aumento de las reservas de Estados Unidos genera una presión a la baja en los precios del crudo que representa un quebradero de cabeza para otros exportadores de petróleo. Por ejemplo, Rusia.

Para Putin, esa es una seria amenaza. Rusia obtiene más de la mitad de sus ingresos públicos de las exportaciones de energía, y la locura gastadora emprendida por Putin para proteger su prestigio nacional ante la crisis económica obliga a su país a depender de un aumento constante de los precios mundiales. Entre 2007 y 2012, el precio del crudo necesario para que Rusia equilibre su presupuesto pasó de 34 dólares por barril a 117 dólares por barril. El alivio de la demanda energética en Estados Unidos y Europa irá erosionando poco a poco las finanzas rusas y pondrá a prueba la habilidad y la resistencia del gobierno de Putin.

La autosuficiencia energética de Occidente facilitada por el ‘fracking’ es una amenaza para Putin

Por último, el gobierno de Obama ha creado un programa de transferencia de tecnologías de gas no convencionales a países amigos, con el fin de ayudarles a explotar esas nuevas reservas energéticas. Ucrania y Polonia dependen del gas natural barato que les proporciona Rusia, pero da la impresión de que los dos poseen importantes reservas de gas de esquisto que podrían reducir esa dependencia. Ese es otro factor de posibles tensiones en una relación que no necesita más de los que ya tiene, pero puede ser muy positivo para varios vecinos europeos de Rusia.

Sin embargo, para la mayor parte del mundo, el empeoramiento de las relaciones entre Estados Unidos y Rusia no es más que una causa y un efecto más del orden internacional G-0, un dilema en el que ningún país ni alianza de países quiere ni puede aceptar los costes y los riesgos de ejercer el liderazgo internacional. Rusia ha vuelto a demostrar que, junto con China, tiene la capacidad de obstruir los planes de Estados Unidos mediante la presión diplomática y el veto en el Consejo de Seguridad de la ONU. Pero, al mismo tiempo, no tiene la fuerza ni la influencia suficientes para hacer mucho más, y China es un país demasiado ensimismado.

Esa es la razón de que a los problemas como el de Siria les quede todavía mucho que empeorar antes de empezar a mejorar.

Ian Bremmer

fuente: El Pais

Ian Bremmer, fundador y presidente de Eurasia Group, la principal empresa de investigación y consultoría sobre riesgos políticos en el mundo. Su último libro,  Every Nation for Itself : Winners and Losers in a G-Zero World, detalla los peligros y las oportunidades de un mundo sin liderazgo global. 

Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia 

manel, una banda con futuro

Va de bandas musicales: Manel, una banda con futuro 

la banda musical: manel

En el blog adjunto  un vídeo musical del grupo catalán Manel, que pertenece a su tercer y último álbum editado y ya disco de oro, el titulo de la canción es: "Un directiu en va acomiadar"

La banda manel  está compuesta por: Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla y Guillem Gisbert. 

Una banda que inició su aventura en un patio de un  colegio de Barcelona del barrio de Sarrià , donde Guillem y Martí deciden hacer música, más tarde coinciden con Roger y Arnau, también estudiantes del mismo Colegio .

En el 2007 deciden los cuatro amigos grabar una maqueta bajo el nombre de manel y presentarla en el concurso Sona 9  que se emite desde la radio pública catalana, quedando en segundo lugar. Posteriormente se inició la grabación de su primer disco: “Els millors Proffesors Europeus” editado por Discmedi , con más de 30.000 discos vendidos, disco de oro, más de 80 semanas en el Top 100 de ventas en España y todo ello cantando en catalán. 

La banda Manel inicia toda una serie actuaciones con mucho éxito por toda España y con el público entregado, lo que sin duda contribuye a su popularidad gracias a su estilo propio y además en su propia lengua, la catalana. 

El grupo Manel  tiene tres discos en el mercado con enorme éxito, el segundo bajo el título de:  “10 milles per veure un bona armadura” y el tercero: “Atletes, baixin de l’escenari” ( recordándonos la mítica frase que pronunció  el gran Constantino Romero durante la clausura de los Juegos Olímpicos  Barcelona 1992) 

Manel la banda, poco tiene que ver con determinados grupos del Rock catalá, envueltos en banderas y subvenciones, son modernos, cosmopolitas y están creciendo, muy cerca de un éxito que antes solo habían logrado los maestros Joan Manel Serrat y Lluis Llach cantando en catalán. 

Link: http://www.youtube.com/watch?v=t2e7TMW2FVU

de la canción: "un directiu en va acomiadar", del tercer álbum. 

PSC

Cal treure-li la pols, fer neteja, recuperar-lo i de nou col·locar-lo en el seu lloc

Reflexions al fil de la Diada 2013

Reflexions al fil de la Diada 2013

per:Miquel Iceta 

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya ens proporciona cada any una oportunitat per reflexionar sobre el passat, el present i l'esdevenidor del nostre país. Pels catalanistes és una oportunitat per renovar un compromís cívic, cultural i polític amb l'autogovern de Catalunya i per celebrar els elements que ens defineixen com a societat. Pels progressistes, la Diada ha de servir també per afirmar la unitat civil, la cohesió social i el caràcter solidari del nostre poble. I pels federalistes és també un moment per afirmar la fraternitat que ens uneix a la resta de pobles d'Espanya i Europa en un món d'interdependències creixents i sobiranies compartides.

Convé no oblidar que ningú no pot atribuir-se en exclusiva la definició i la defensa del catalanisme. Hi ha moltes maneres d'estimar el país i la seva gent, de defensar els seus interessos. En la meva opinió, el catalanisme, és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d'estima per la terra, la cultura, la historia i la llengua catalanes, és la convicció que des de l'autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el qual els que hi vivim hem de poder desenvolupar en plenitud els nostres projectes de vida i intentar ser feliços. El catalanisme és un gran pacte de ciutadania, inclusiu i incloent, això el distingeix clarament de qualsevol forma de nacionalisme etnicista, supremacista o imperialista, de l'intent d'esborrar diferències, de negar conflictes socials, d'oblidar que les societats són plurals i amb graus d'identificació nacional ben diversos o d'excloure ningú d'aquest gran pacte de ciutadania en construcció. El catalanisme no s'alimenta del conflicte ni l'utilitza per defugir responsabilitats. 

Els catalanistes de progrés ens estimem la pàtria concreta, la seva gent, no compartim un concepte essencialista de Catalunya. En paraules de Rafael Campalans "Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest deler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir".   

Precisament per això enguany hem de subratllar la preocupació per la situació econòmica i social, que genera exclusió, pobresa i desigualtats, que priva d'oportunitats a una generació sencera, que provoca el deteriorament dels serveis públics i les bases de l'Estat del benestar que defineix el model social europeu a la construcció del qual han dedicat tants esforços moltes generacions. La Diada ha de ser també, doncs, una oportunitat per denunciar les polítiques d'austeritat ultrancera que guien els governs de Catalunya i Espanya, seguint els dictats de la democràcia cristiana alemanya i l'orientació liberal-conservadora de les institucions europees i de la majoria dels governs dels Estats membres, per reclamar una profunda reforma fiscal en el nostre país, una nova regulació dels mercats financers, la desaparició dels paradisos fiscals, i un veritable govern econòmic europeu capaç de desenvolupar una estratègia de rellançament econòmic i de creació d'ocupació.   

Però sens dubte la celebració de la Diada Nacional estimula de forma ben especial el debat sobre els nous objectius nacionals i d'autogovern, un debat obligat després de la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l'Estatut votat per la ciutadania, i la necessitat de millorar el finançament i d'acabar amb l'escàs respecte del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d'Espanya, i l'amenaça de recentralització apuntada per determinades polítiques del govern del PP.   

L'alteració el 2010 d'allò que els catalans havien decidit el 2006 obliga a que qualsevol proposta de nou encaix entre Catalunya i la resta d'Espanya hagi de ser sotmesa a la ratificació ciutadana. Les mobilitzacions ciutadanes del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional, de la Diada de l'any 2012 en demanda d'un Estat propi i l'important participació previsible en la Via Catalana cap a la independència convocada amb motiu de la Diada d'enguany, mostren fins a quin punt és necessari trobar una resposta política a un clam ciutadà. Un clam que els socialistes catalans entenem en la mesura que nosaltres també considerem que cal revisar en profunditat l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya a través d'una important reforma de la Constitució que hauria de ser sotmesa a referèndum.   

Massa sovint hem hagut de defensar en solitari que l'exercici del dret a decidir només era possible a través d'un referèndum o consulta legal i acordat entre les institucions catalanes i espanyoles. Hem afirmat un i altre cop que els camins de la il·legalitat i la unilateralitat no porten enlloc, que Espanya és un Estat democràtic membre de la Unió Europea i que no hi ha dreceres per canviar de forma radical l'encaix entre Catalunya i la resta d'Espanya. Per haver defensat amb fermesa aquest criteri hem estat fortament criticats. Convé recordar-ho avui quan sembla que el govern català finalment accepta els plantejaments que nosaltres hem defensat des del principi. Sempre hem dit que estàvem disposats a treballar per aconseguir la celebració d'una consulta legal i acordada. Aquest segueix essent el nostre compromís. 


Miquel Iceta, president de la Fundació Rafael Campalans  

Va sent hora de moure fitxa

VA SENT HORA DE MOURE FITXA 

El blog d'en Joan Ferran
13 Sep 2013 

ENTRE MAS I RAJOY


La premsa conservadora espanyola que  es publica a Madrid brama i demana a Mariano Rajoy que actuï però, no pretén que actuï cercant el diàleg i l’entesa amb el govern català, no, sinó que ho faci imposant la veritat inqüestionable de la sacrosanta Constitució Espanyola. Mal assumpte quan els arguments són sols els de la lletra impresa fa un munt d’anys. Davant els esdeveniments de l’11 de setembre el govern de Rajoy es contradiu, si més no pretén jugar al polí bo-polí dolent. Margallo afalaga la cadena catalana i la vicepresidenta s’agafa al ferro roent d’un concepte tan equívoc com és el de les majories silencioses. Tot sembla indicar que l’executiu no vol moure fitxa per por a que, des de la caverna mediàtica, titllin al president del govern espanyol de ‘maricomplejines’ feble, silenciós i sense esma. Error, greu error el del PP, i el d’altres grups polítics sovint també, en no entendre que les societats són dinàmiques, canviants i fins i tot ‘líquides’ en aquest període que ens ha tocat viure de crisi econòmica i atur desbocat.

 A aquestes alçades de la pel•lícula, menystenir els fets del dia 11 no és sols amagar el cap sota l’ala sinó també una irresponsabilitat política. A Catalunya la majoria de mitjans de comunicació han apel•lat al seny, a trobar una sortida negociada del -ara ja sí- conflicte. La responsabilitat de moure fitxa recau sobre els presidents de govern català i espanyol a parts iguals. La pilota està sobre la teulada de Mas i Rajoy. Al meu entendre, la única fórmula màgica capaç de treure’ns de l’atzucac serà aquella que combini una certa dosis de flexibilitat amb altres que  comporten el risc de ser incomprès per alguns sectors. El preu del lideratge és precisament el d’haver de prendre decisions complexes, difícils. Calen tones de diàleg. Cal una negociació que contempli la possibilitat de fer una consulta legal amb tot tipus de garanties. Una consulta que permeti tant als partidaris del sí, com els del no (fins avui poc actius) exposar obertament les virtuts de la seva proposta i els desavantatges de l’altre opció.

Compte! Una consulta que hauria de garantir la imparcialitat del mitjans de comunicació públics - ara no és així- i uns percentatges de participació i decantament mínims per validar els resultats obtinguts. Senyors Mas i Rajoy, amb tot el respecte institucional que em mereixen, s’acaba l’hora d’amagar-se i justificar-se, cal moure fitxa. És el seu torn.

Joan ferran 

Habrá que confiar

Habrá de confiar, tener esperanza, pero lamentablemente parece que todo indica que bien podemos sufrir una decepción, esta puede ser cercana  o más tardía.  

Lo intentan, se resisten…..parece que les cuesta moverse de su postulado y encontrar otras vías……., que haberlas las hay, pero….

Bien podríamos recordar y tener presente la gran la cita del ilustre escritor y ensayista francés Jules Valery ( Sète 1871- París 1945)

       “La guerra es una masacre entre gentes que no se conocen, para provecho de gentes que si se conocen”

Frances Costa

El Principito

Tuve la oportunidad de releer El Principito 

Este verano en mi período vacacional coincidí felizmente con mis nietos, tuve  la oportunidad de releer El Principito (publicada el 1943)  de Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944).

La relectura por mi parte fue de felicidad por dos aspectos, uno por recuperar en mi memoria el bonito argumento y en segundo lugar comprobar el interés en el que  mis dos nietos escuchaban con enorme atención, mucha curiosidad  y un sin fin de preguntas conforme se iba transcurriendo  la lectura del El Principito.

El mundo del niño, su imaginación, la no comprensión de los adultos a un mundo ya desde  fuera de la niñez  y que siempre se debería tener y no abandonar o perder, tenerlo pues sin duda ayuda a vivir. 

El piloto y el pequeño niño que se le aparece; el Principito, donde el pequeño niño ya adulto y convertido en piloto observa que el Principito si interpreta al adulto. 

El  Principito,  con sus visitas a otros planetas donde describe las personas que conoce.

El Aviador, un adulto que intenta ser niño para acercarse a el Principito, pero el niño le ha abandonado, pero intenta recuperarlo. 

Os recomiendo su relectura y además si es posible con vuestros niños, pero también para vosotros, si hay niños es maravilloso compartir con ellos la lectura,  el sin fin de interesantes preguntas que te formulan  y con las respuestas que se les da,  éstas  además  te pueden ofrecer la oportunidad  que sin desearlo te llevan a la reflexión general o sobre uno mismo y hoy es tan necesaria.    

El Principito 

Siria, lo que no se habla sobre Siria

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 10 de septiembre de 2013

De lo que no se habla sobre Siria

 Por: Vicenç Navarro

Para entender qué está pasando en Siria hay que entender qué está pasando en EEUU, lo cual no es fácil en España debido a la insuficiente y/o sesgada cobertura por parte de los medios de información españoles (con algunas excepciones) de la realidad de aquel país. 

Hoy EEUU está viviendo un momento de gran conflictividad cuya resolución marcará el país por muchos años. Por un lado, estamos viendo la aplicación de unas políticas de recortes de gasto público sin precedentes, recortes que se están justificando por la supuesta necesidad de reducir lo que se considera un excesivo nivel de déficit público. A fin de alcanzar la disminución de este déficit, se están recortando de una manera radical servicios del escasamente financiado Estado del Bienestar estadounidense, afectando especialmente a los servicios y transferencias públicas a las poblaciones más vulnerables, tales como el programa Food Stamps (vales alimentarios) que los Estados proveen en bases discrecionales y asistenciales a la población pobre que no tiene fondos para comprar alimentos y que el propio gobierno federal (su Departamento de Agricultura) define como “food insecure”, que quiere decir, como señala en lenguaje más accesible el The New York Times, “personas que tienen hambre” (“On the Edge of Poverty; at the Center of a Debate” 05.09.13. p. A3), y que son 49 millones de ciudadanos y residentes estadounidenses que representan nada menos que un 16,4% de la población de EEUU (véase el informe Food Insecurity Survey. Department of Agriculture. US Federal Government. 2012).

Por otro lado, el Presidente Obama está pidiendo la aprobación del Congreso de EEUU para llevar a cabo un acto de intervención militar contra el gobierno de Siria, aduciendo que dicho gobierno ha cometido un acto (la utilización de armas químicas en un conflicto armado) que debería ser penalizado. No sancionarlo implicaría -según el Presidente Obama- una pérdida de credibilidad, no solo de EEUU, sino de la comunidad internacional, pues tanto el gobierno de EEUU como la comunidad internacional se habían comprometido en varios tratados internacionales a no autorizar tales armas en los frentes de batalla. En la reciente reunión del G-20, el Presidente Obama señaló que “gasear gente inocente con armas químicas, incluso contra niños, es algo que nosotros no hacemos y que no debemos permitir” (Financial Times, 7 de septiembre de 2013, p. 4)

¿Qué credibilidad tienen los argumentos utilizados para justificar el bombardeo de Siria?

Tales argumentos aducidos por la Administración Obama, sin embargo, tienen escasa credibilidad. En realidad, el gobierno federal de EEUU ha sido uno de los gobiernos que ha utilizado con más frecuencia armamento químico (y biológico) en los frentes de batalla. El caso más notorio fue la utilización por parte de las Fuerzas Armadas de EEUU en Vietnam, Laos y Camboya de 45 millones de litros del Agente Naranja (una dioxina altamente tóxica), afectando a más de medio millón de personas (matándolas o hiriéndolas y deformándolas) entre las poblaciones bombardeadas en Vietnam, Camboya y Laos. Todavía hoy, y como secuela de aquellos bombardeos, existe un gran número de nacimientos de infantes con enormes deformidades entre las poblaciones de aquellos países expuestas a tal arma química, que continúa en el suelo de más de cuatro millones de acres de esos territorios.

El gobierno federal de EEUU ha utilizado también, además de armas químicas, armas bacteriológicas (también prohibidas en los tratados internacionales) en contra de varios países en América Latina (incluyendo Cuba, causa de la epidemia de dengue en 1981, que mató a 188 personas, incluyendo 88 niños). E incluso, más recientemente, el caso más notorio de utilización masiva de armas químicas fue el que llevó a cabo el gobierno iraquí (liderado entonces por Saddam Hussein) contra Irán, utilización con pleno conocimiento y apoyo del gobierno federal de EEUU, que apoyaba al dictador iraquí en aquel conflicto (ver Jeffrey St. Clair “Germ War: The U.S. Record”, CounterPunch. 03.09.13). Y el mismo gobierno federal de EEUU tiene, entre sus aliados, algunos de los mayores violadores de derechos humanos hoy en el mundo, tales como Arabia Saudí, que tiene un enorme arsenal de armas químicas que, según varias cadenas de información, han sido proveídas a los extremistas islámicos, en la oposición al dictador sirio (ver Eric Draitser “Debunking Obama’s Chemical Weapons Case Against the Syrian Government” CounterPunch Sept.02, 2013), los cuales poseen ese tipo de armas como ha indicado también Carla del Ponte, miembro de la Comisión Internacional de Investigación de las Naciones Unidas para investigar casos anteriores de utilización de armas químicas en Siria, que ha señalado la posesión y utilización de tales armas en el pasado por los rebeldes (ver David Lindorff “While House Document Proving Syria’s Guilt does not pass Small text” CounterPunch, Sep.3, 2013). En realidad, dichas armas han sido utilizadas por los dos lados del conflicto en Siria.

Ni que decir tiene que la utilización de tales armas debe denunciarse y condenarse, sin ser selectivos y discriminatorios en tal denuncia, como es el caso notorio de Bernard Henri Levi, el filósofo francés que ha adquirido gran notoriedad por su oportunismo y selectiva denuncia de la utilización de esas armas, sin nunca haber hecho la denuncia de su utilización por parte de los estados estadounidense o europeos, incluyendo el estado francés (tal y como señala Diana Johnstone en su artículo “France’s Philosopher Bombardier: No War for Bernard Henri Levi”, Counter Punch, Sept. 3. 2013). 

¿Por qué ahora y no antes? 

Que hay que penalizar la utilización de ese armamento en cualquier parte del mundo y por cualquier estado es un punto sobre el cual existe bastante acuerdo internacional. Pero, ¿por qué ahora y no antes? ¿Y por qué EEUU y no otros países? Y, ¿por qué no hacerlo a través de otros medios no militares o incluso, en caso de que fueran militares ¿por qué el gobierno federal de EEUU y no otros? Para contestar a estas preguntas, hay que entender, como dije antes, la situación de EEUU y los momentos históricos que este país está viviendo, lo cual raramente se hace en los medios. Veamos los datos. 

Hoy EEUU está en un momento de profunda crisis, habiéndose acentuado todavía más la deslegitimación del establishment financiero, económico, y político de aquel país a partir del periodo de imposición de medidas sumamente impopulares sin ningún mandato popular. La enorme influencia del establishment financiero y económico (lo que en EEUU se llama la Corporate Class) en la vida política y mediática del país y el impacto sumamente impopular de las políticas públicas realizadas por las instituciones llamadas representativas han creado un rechazo generalizado hacia esos establishments. Hoy, desde la Seguridad Social (el sistema de pensiones públicas) hasta los servicios públicos del Estado del Bienestar están en peligro. Nunca antes el Estado del Bienestar estadounidense había estado tan amenazado como ahora (una situación que también ocurre en la Unión Europea y que alcanza dimensiones extremas en España). Los recortes en las áreas sociales son enormes y, tal y como he indicado anteriormente, el Congreso acaba de aprobar un recorte de 40.000 millones de dólares al programa Food Stamps que alimenta a casi uno de cada tres niños en EEUU (20 millones de niños asistidos). Estos recortes van acompañados de intervenciones públicas que benefician enormemente a la Corporate Class y a las rentas superiores del país, habiendo alcanzado unos niveles de desigualdad sin precedentes desde principios del siglo XX, al inicio de la Gran Depresión. Hoy, una persona del decil(1) superior de renta en EEUU vive quince años más que una persona del decil inferior (en España son diez años y en el promedio de la Unión Europea de los Quince son siete años. 

La Corporate Class y su complejo militar industrial 

Un eje central de la Corporate Class, que es enormemente poderoso (tal y como ya alertó en su día el General Eisenhower, más tarde Presidente del país), es el complejo militar industrial. La voz más crítica de este complejo fue Martin Luther King, que lo había denunciado como el gran defensor de la Corporate Class de EEUU y que, para realizar su misión, consumía enormes recursos a costa de empobrecer el escasamente financiado estado del bienestar del país. Consume el 20% del presupuesto federal (718.000 millones de dólares), de los cuales 159.000 millones han sido gastados en las guerras de Irak y Afganistán (esta cifra no incluye los beneficios sociales de los veteranos de las guerras y otros servicios militares, cifra que alcanza otros 127.000 millones). El gobierno federal de EEUU gasta más en sus Fuerzas Armadas que la suma en gastos militares de los 13 países que le siguen después por nivel de gasto militar. Es una inversión enorme, que se debe al poder de la industria armamentística. Más de 350.000 millones de dólares fueron a contratos por equipamiento y mantenimiento de material militar consumido en Irak y Afganistán (estos datos proceden de Brad Plumer, “ America's staggering Defense Budget in Charts ”, The Washington Post January 7, 2013). Es un gasto público enorme que configura la economía de EEUU y gran parte de sus políticas públicas. En realidad (según los cálculos de Dean Baker y David Rosnick del Center for Economic and Policy Research de Washington), más del 26%  del déficit público del estado federal se debe al gasto en las intervenciones militares de Afganistán e Irak, así como el pago de otras intervenciones que han estado ocurriendo a una frecuencia de un conflicto cada tres años en los últimos treinta años. 

Y este gran poder deriva de su función que es la de defender globalmente y mundialmente los intereses primordialmente de la Corporate Class de aquel país. Todo este gasto público se realiza a costa de un enorme sacrificio del bienestar de las propias clases populares de EEUU (como denunció Martin Luther King, tal como indico en mi artículo “Lo que no se dijo sobre Martin Luther King”, Público, 3 de septiembre de 2013). No existe plena conciencia fuera de EEUU de que las clases populares de este país son las primeras víctimas de tal “sistema imperial”, tal y como lo definió Martin Luther King. Hoy, a la vez que se están reduciendo los fondos alimentarios para la población pobre, se están haciendo preparativos militares que costarán más de 1000 millones de dólares.

La enorme crisis de legitimidad del sistema político estadounidense

El enorme descrédito de la Corporate Class, de sus instituciones representativas (la mayoría de fondos que los políticos se gastan en sus campañas proceden de miembros de tal clase social, situación legalizada por la Corte Suprema de EEUU), acentuado por la gran crisis actual, donde el estándar de vida de las familias estadounidenses ha ido disminuyendo en los últimos treinta años (y muy marcadamente en estos años de crisis), explica el creciente hartazgo de la población hacia las instituciones políticas. Ya antes de que apareciera Siria en el horizonte, el Stimson Center publicó en mayo una encuesta en la que se pedía la opinión de los ciudadanos sobre su percepción y deseos sobre el gasto militar. La gran mayoría de la ciudadanía quería una reducción radical del gasto militar mucho más acentuada que cualquier propuesta hecha en el Congreso o por la Casa Blanca. En realidad, ya en respuesta a este enfado generalizado y hartazgo de guerras, la Administración Obama había hecho propuestas (consideradas muy insuficientes por la mayoría de la población) de bajar tal gasto, habiéndolo reducido en los últimos años. 

El bombardeo de Siria, sin embargo, costará, según cálculos iniciales, más de 1.000 millones de dólares (lo cual ha incrementado inmediatamente, tal y como informó el Boston Herald (31 Agosto 2013), el valor de las acciones –que estaban bajando– de las empresas productoras de material militar tales como General Dynamics, Boeing, BAE Systems, Raytheon y muchas otras. Mientras, como indiqué en el párrafo anterior, el mismo gobierno federal está recortando fondos para alimentar a niños que pasan hambre. 

La llamada a la intervención militar en Siria   

El argumento aducido por la Administración Obama para bombardear Siria –la penalización al gobierno Asad por el empleo de armas químicas- carece, como he dicho antes, de credibilidad, pues tales armas se han utilizado anteriormente en el conflicto sirio, por ambas partes, tal y como documentó la Comisión de Derechos Humanos de las Naciones Unidas en su investigación de la situación en Siria así como en muchos otros conflictos llevados a cabo por EEUU (como en Vietnam), o por sus aliados, como Israel en 2009, en su represión de la población palestina de Gaza (tal y como ha denunciado Amnistía Internacional y señalado Chris Hedges, jefe de la oficina del Middle East del The New York Times (ver la entrevista en mi blog www.vnavarro.org), o, como he indicado anteriormente, por los aliados de EEUU, como el entonces aliado Saddam Hussein en su lucha contra Irán en 1988. En realidad, la historia de EEUU está llena de casos de utilización de armas biológicas y químicas, tanto por su gobierno como por sus aliados. 

¿Cuál es, entonces, el motivo real para iniciar tal bombardeo de Siria? Hay varios motivos, todos ellos relacionados con la situación en EEUU. La pérdida de legitimidad del establishment de aquel país es enorme y se encuentra en una situación muy defensiva, acorralada. Siente que tiene que hacer algo, tanto en el interior como en el exterior del país. El Medio Oriente (de enorme importancia estratégica para el establishment estadounidense y europeo) está en una situación volcánica, en la que EEUU está perdiendo el control. Hoy esta zona del mundo es un volcán que está explotando. 

Para aquel establishment de EEUU y europeo, Irán es el centro del mal, que quiere decir que puede afectar más negativamente sus intereses. La alianza Siria-Irán, apoyada por Rusia, representa una amenaza a la hegemonía de EEUU en aquella zona. Y últimamente parecía que el dictador Asad en su lucha contra los rebeldes podría prevalecer y ganar en aquel conflicto. De ahí que se intente ahora aprovechar el incidente de las armas químicas para atacar y debilitar a tal gobierno. Este es el objetivo de tal intervención: intentar recuperar tal hegemonía que está perdiendo el gobierno federal de EEUU (y de Europa), tanto en el exterior como en el interior. 

Y una de las primeras movilizaciones en contra de esta recuperación del dominio procede precisamente de las clases populares de EEUU. Para el Presidente Obama, tal decisión de bombardear Siria le significará un enorme coste político. Como muy bien ha señalado el que fue Ministro de Trabajo del gobierno Clinton, Robert Reich (ver Robert Reich “Obama’s Political Capital And the Slippery Stone of Syria”), tal intervención, que le iría muy bien al establishment estadounidense para desviar la atención del país hacia el exterior, (en un momento de grandes tensiones dentro del país), le debilitará enormemente, independientemente de que sea o no aprobada por el Congreso de EEUU (una institución que sólo goza de un 15% de apoyo popular, precisamente por percibirse por parte de la población estar instrumentalizada por la Corporate America). Es probable que la Cámara Baja del Congreso (la menos alejada de la población) vote en contra debido al enorme enfado que la población ha mostrado a la mayoría de congresistas en sus distritos. Han sido precisamente las bases del Partido Demócrata (el movimiento sindical, el movimiento de derechos civiles, el movimiento feminista y el ecológico progresista) las que se han opuesto más a tal bombardeo. Y hoy, la movilización popular contra tal intervención (que está bombardeando el Congreso con llamadas y mensajes contra la intervención militar) está generalizada. Pero el establishment estadounidense está movilizándose a través de los medios de información para que el Congreso autorice tal intervención. Hoy, la población recibe constantemente mensajes que la credibilidad del país está en juego, indicando que el rechazo se leerá como una negación por parte del pueblo estadounidense a continuar liderando las fuerzas que representan la democracia y la libertad, un mensaje que se ha repetido continuamente para defender dictaduras y regimenes feudales (y que van desde Arabia Saudí y Qatar a Honduras y antes Haití) que han estado oprimiendo precisamente la libertad y la democracia. Ocurra lo que ocurra, se inicia una nueva etapa en EEUU (incluso en caso de que la Cámara Baja apoyara la intervención), donde la población, y muy en particular las clases populares, están hartas de las guerras e intervenciones del gobierno de EEUU para defender lo que Martin Luther King llamaba el “rol imperial” de la Corporate Class, que está perdiendo muy rápidamente su apoyo popular. Y este es el punto clave que marcará claramente un cambio importante en la historia de EEUU (y creo que también del mundo).

(1) En estadística descriptiva, el concepto decil refiere a cada uno de los 9 valores que dividen un juego de datos (clasificados con una relación de orden) en diez partes iguales, y de manera que cada parte representa un décimo de la población. En resumen, los deciles son cada uno de los nueve valores que dividen un conjunto de datos en diez grupos con iguales efectivos.

Rebuig a la manipulació en els mitjans de comunicació

Rebuig a la manipulació  en els mitjans de comunicació.

per: Francesc Costa

Evidentment sempre han existit (exclòs el període de l'anterior règim i incloent els últims 10 anys del mateix )  els mitjans  de comunicació amb una línia editorial dependent , convivien amb els una “mica” més d’independents i pocs d’independents ,  se'ls podria molt bé assenyalar com a mitjans de comunicació  tradicionals. 

Però això en aquests últims anys s’ha sofert un gir periodísticament parlant no gaire positiu,  atès que en l'actualitat  la majoria dels mitjans de comunicació,  inclosos els audiovisuals,  son dependents, es a dir, estan  supeditats a uns grups o interessos concrets. 

Són alguns pocs dels mitjans de comunicació  que independentment de la seva línia editorial  incorporen alhora una determinada pluralitat d’opinió i d’informació,  altres no, estan tancats a la seva línia editorial,  cridant-me l'atenció que en alguns d’aquests mitjans destaca l'accent que darrerament  utilitzen.  Fins aquí no gaire més a dir, son privats , però  sí que em preocupa el fet de que s'ha produït un desequilibri  en el mercat de la comunicació.   Diguem, doncs,  que mitjans de comunicació de línia editorial progressista són minoria aquí i allà.  En el nostre País a  més hi ha els d'editorial eminentment nacionalistes i independentistes (no incloc els digitals , avui sense gaire incidència, no estan a l'abast de molts, d’ aquests molts se n'alimenten únicament dels diguem “tradicionals “i d'aquí  plora la criatura).

Un desequilibri que es fa molt més latent  quan  des d'aquests últims anys  han irromput en l'escenari mediàtic  nous mitjans de comunicació, altres han augmentat més el seu accent específic, s'han creat una multitud de taules de debat a quasi tots els mitjans radiofònics i audiovisuals i a totes hores,  que es converteixen en autèntics i sorollosos  mals shows, sent ben pocs els constructius  i molt menys si a sobre han  evolucionat cap a una línia totalment adoctrinada .  Molts  d'aquests mitjans de comunicació  avergonyirien  al mateix codi deontològic del periodisme, per lo molt lluny que  es trobin del mateix.  Un codi que simplificant-lo  diríem que en principi  i des de la independència,  el seu principal objectiu seria la de proveir d'informació a la ciutadania, perquè aquesta es construeixi de manera autònoma la seva pròpia opinió.

M'estic referint a aquells determinats mitjans de comunicació  que encara que sigui privat, evidentment molt pitjor públic, tant  d'aquí  com d'allà, que apart de emetre en clau eminentment partidista, encara  van molt més lluny,  tot és pràcticament pura manipulació, tot s'utilitza i allò que està fora dels propis interessos partidistes és qüestionat, criticat, rebutjat, fins i tot  gairebé deslegitimat. La finalitat d'aquest perfil de mitjà de comunicació no es altre que:

·         Crear estat d’opinió i mobilitzar el suport a favor dels seus interessos.

·         Que l’audiència o els lectors  facin seu el rebuig a les altres opcions, idees, partits, etc. .

·         Exaltar, accentuar  constantment tot allò que pot afavorir al projecte propi, conjuntament  a un patrioter nacionalisme de visió molt estreta, pobre, local i en ocasions fins i tot miserable.

·         Evitar en el possible notícia que pugui qüestionar o perjudicar el projecte que amb tant afany defensen.

I fins i tot potser no adonant-se,  una gravetat més, que alhora, segurament sense cap intencionalitat, però la realitat és aquesta, és que se generen i alimenten sentiments de rancúnia, ira, menyspreu, enfrontament i humiliació cap  allò  altre que representi  una altra idea, opció, projecte, empresa, manera de ser,  de pertànyer i fins i tot; cultura. 

Aquest tipus de mitjans i de periodisme no aporten res de positiu a la societat en cap aspecte  i òbviament al País , sent més sorprenent que  s'assenyalen les edats autoritzades de determinats programes eminentment polítics i de debat  per una audiència de : +7 o +13,  o  dins d'uns horaris que per descomptat  gens òptims per als nostres joves (després ens queixem de com ens responen),  atès que el contingut  té molt  poc de bon diàleg, de didàctic  i de respecte, sumant-li  a més  una manca de informació veraç i si  d’alta manipulació, demagògia, burla, histrionisme, intolerància, adoctrinament, fervent servilisme,  molta niciesa i fins i tot sovint,  baix nivell.

Provocant que  col -lectius tant nacionals com  internacionals del periodisme manifesten la seva inquietud, així com les seves queixes , no sols com professionals del periodisme  fins i tot en l'aspecte laboral que també els afecta, atesos els seus principis ètics, rebutgen  ser missatgers, servidors,  estan per el bon relat  de la noticia provingui d'on provingui,  una informació veraç , un periodisme mes independent i mes lliure.

Però si ja la manipulació o la intenció de la mateixa, de per si em produeix un rebuig  per entendre-ho com una total falta de respecte envers l'ésser humà, realment el rebuig és total  sobre aquells mitjans  de comunicació que tant si s'edita o emet des del nostre País o des de la resta de l'estat,  tingui com a centre: la manipulació !.  Queda de clar manifest que el periodisme  travessa per una profunda crisi de credibilitat.

No és el més normal trobar mitjans de comunicació d’aquests perfils mediàtics tan accentuats , sobretot si és audiovisual en l’Europa democràtica  i molt menys  de públics, però si hi ha algun privat, no obstant això i sent així, el comportament amb les formes, l’èmfasi,  accent  i el temps de programació que s’inverteix no són el mateixos. S’arriba a la conclusió que aquí, al  nostre estat,  deu ser per una qüestió cultural,  tant d’allà com d’aquí,  que alhora  possiblement és la   causa d'una  dolenta  interpretació de la democràcia,  tot val  i que  paral·lelament  provoca  un cert dèficit democràtic,  que com a resultat be la disbauxa  i pel que es desprèn caldria afegir un estrany concepte de l'estat, de País, de la seva realitat cultural i territorial ,  tot una  gran barreja gens positiva per a un País que pretén ser modern, avançat i democràtic. 

La democràcia té aquests avantatges, s’accepten mitjans privats de comunicació  dins del perfil  que provoca aquest escrit, entenent que són concessions dels governs democràtics al neoliberalisme (que són de difícil entendre per a qualsevol demòcrata amb sentit d’estat, més quan  aquests mitjans de comunicació poden rebre subvencions i a sobre per més inri, se'ls ofereix un cert poder, com també  sens dubte poden soscavar el sistema democràtic), una feblesa d'una mal entesa democràcia i per lògica falta de convicció de la mateixa, atès que s'arriba pagant.  Existeixen mitjans reguladors i de control (el problema sorgeix quan un  es pregunta: qui regula el regulador?), aquests mitjans de comunicació una darrere l'altra es salten les normatives, tot sembla vàlid per assolir el objectiu  i no és així, no ho hauria de ser. Les penalitzacions  haurien de ser molt exemplars, econòmiques i arribar-se al tancament temporal o definitiu,  ja que  atempten contra la ciutadania, a l’equilibri i al mateix orde democràtic.  Entenent que cal una més ferma  regularització, pel bé de la nostra jove democràcia i el País.

Els mitjans de comunicació tots i de manera molt especial  els públics, haurien de ser els instruments que han de mantenir informats els ciutadans lliures, perquè aquests formin lliurement el seu propi estat d'opinió, contribuint-ne  a una  bona salut democràtica i per a l’interès general de la mateixa.  No és democràtic ni és acceptable pel codi deontològic del periodisme (que molts periodistes "professionals" haurien de rellegir-se’l)  que des del mitjà de comunicació només es pretengui afavorir uns interessos determinats i  generar un estat d’opinió, és a dir, tot un instrument al servei d'un determinat poder, partit polític  o govern.

M'entristeix com català i amb sentiments d’identitat  propis  i ciutadà d'aquest país veure al meu mitjà de comunicació públic i nacional de Catalunya   dins del perfil  descrit, d'aquells que em produeixen cert rebuig (No obstant això existeixen dues diferències importants: la positiva són les formes, la negativa és que el mitjà de comunicació públic i nacional de Catalunya ,  és públic).   Lluny de l'alegria, satisfacció i orgull que em va produir l'any 1983 en la seva primera emissió de prova i el 1984 l'emissió definitiva,  sentiments que m'han acompanyat durant uns anys.

Efectivament el proper 11 de setembre farà 30 anys que totes les llars del nostre País van rebre la primera senyal de TV3, va ser per transmetre des del Nou Camp el partit entre el Club de Futbol Barcelona i l’Osasuna(1-0). Les emissions regulars es van iniciar el 1984, el discurs inaugural va córrer a càrrec del  gran actor Joan Pera, tot completament en la nostra llengua; el català!.

A banda d’allò que representava el fet de tenir el nostre País al seu propi mitjà de comunicació nacional i públic , el projecte descansava  sobre tres importants pilars: El lingüístic, cultural i de la cohesió social a l’entorn de un País. 

Van ser uns bons principis, s’emetien bons programes i els seus informatius tenien una pluralitat i alta qualitat. El fet que el mitjà de comunicació públic entrés en molts de les llars del nostre País va generar una familiaritat amb la llengua, contribuint-ne  a la seva normalitat , així com també a una determinada cohesió social.

Lamentablement en l'actualitat la idea original del per què es va crear l'ens públic en l'any 1983, ha saltat pels aires ja que dels pilars de la llengua, de la cohesió social i de la cultura, tant sols  queda el de la llengua, així i tot  ha perdut mercat plural, el pilar de la cultura mai no es va consolidar i, respecte a la cohesió social,  més fragmentada que mai. La causa és ben senzilla com real; l'abandonament i la no consolidació del projecte inicial   i un ferri descarat  partidisme.

El mitjà de comunicació nacional i públic de Catalunya s'ha transformat  en un autèntic i poderós  instrument del nacionalisme e independentisme, convertint  l’ens públic   un efecte nociu per la qualitat democràtica i l’equilibri del nostre País,  atès que únicament informa  i transmet opinió des d'una  única òptica; la nacionalista i  amb una clara intencionalitat propagandística d'influenciar en l'estat d'opinió i amb la creació de climes que acaben sent-les  favorables , tota una utilització i manipulació des d'un mitjà públic.  I  alhora també implícitament i explícitament perjudiquen i  molt  qualsevol altre opció política, pensament, expressió, ideologia o alternativa  no coincident amb la idea que des del mitjà de comunicació públic es transmet . Tot aquell que  no convergeix  amb aquesta,  és desqualificat, menyspreat i  posant en dubte el seu sentiment  de catalanitat i el  democràtic.  Les expressions  democràcia, llibertat i dignitat són reiteradament emeses  a través del mitjà de comunicació nacional i públic i molts dels que intervenen  en el mateix amb una lleugeresa que esparvera.

Molt bé se li podria aplicar a la CCMA  la cita bíblica (lucas 6,41-42) "veus la palla en ull aliè i no veus la biga en el teu ull propi", realment és així.

La fórmula  en la qual lamentablement transmet el mitjà de comunicació públic de Catalunya  s'assembla a unes passades èpoques fosques  del nostre continent i possiblement en l'actualitat  a  altres  indrets,  però no de l'Europa democràtica.  La sorpresa davant de tanta gosadia  és gairebé total  i diu molt poc a favor dels governants  i d’un País tenir un mitjà de comunicació nacional i públic que el que no transmet és des de la  neutralitat, tot lo contrari,   ¡ recordant que el que es pretenia  era semblar-se a la BBC ! 

Estranya que, bé per part de un  sector de la influent societat civil catalana, dels partits polítics perjudicats o no,  de part del món cultural,  que  per un mínim  sentit de justícia política  i de  salut democràtica,  davant d'aquest fet únic de gairebé  de  “carte Blanche”  i fustigació mediàtica que s’està produint des de l’ens públic,  que ha creat  en una bona part de la nostra ciutadania un estat de gairebé  imbuïts pel nacionalisme i independentisme, com a conseqüència d'anar transmetent de manera reiterativa  diverses peces musicals dins del mateix  gènere.  Que cap dels esmentats grups amb sentit comú democràtic i de País  els advertís igual que la Deessa Circe a Odiseo (Ulises),  del perillós que és escoltar el cant de sirenes, caure en la seva seducció  i el molt mal despertar per a aquells seduïts i sens dubte per el resta.

La CCMA, no es un empresa de comunicació  privada amb una línia editorial concreta, es un mitjà de comunicació  i públic.   No és admissible,  no hauria de ser-ho,  que el mitjà de comunicació nacional i públic  de Catalunya  serveixi per beneficiar una única idea, tot ben al contrari:  s'ha d'utilitzar per beneficiar  a tota la ciutadania, per oferir-les  els instruments per millorar-los  com a ciutadans, democràticament, socialment, culturalment i lingüísticament i això únicament ho pot fer un mitjà de comunicació públic.

  

La respuesta de Rajoy

LA RESPUESTA DE RAJOY

por: Miquel Iceta 

ABC, 5.09.13

Artur Mas tardó 7 meses en enviar una carta a Mariano Rajoy, y ahora todo son prisas por obtener una respuesta. Realmente el contenido de la carta de Mas podría merecer una escueta y sencilla respuesta del tipo: “Llámame y nos vemos para hablar de todo con calma”. O una respuesta irónica del tipo: “Me pides que autorice una consulta pero no me dices qué quieres preguntar, y el informe que me mandaste días después confunde más que aclara. Llámame y nos vemos para hablar de todo con calma”.

Pero la elección del género epistolar para iniciar un proceso de negociación quizá aconseja una respuesta más elaborada. Algo así como: “Ya sabes que la legalidad vigente la constituyen la Constitución, el Estatuto y la Ley Orgánica que regula las modalidades de Referéndum, leyes todas ellas que pueden modificarse a través de la negociación y el acuerdo de amplias mayorías. Soy consciente del malestar creado tras la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto, de la sensación de maltrato fiscal y de una insuficiente protección y respeto de la lengua y la cultura catalanas, y del temor a una recentralización administrativa. Sé bien que entre todos podemos hacer más para garantizar el pleno autogobierno, el respeto a la diversidad y una financiación justa. Deberíamos vernos pronto para hablar de todo ello. Mi disposición al diálogo es total y sincera pero, para que las cosas salgan bien, esa disposición debe ser mutua. Podríamos empezar por hablar de financiación, que debe ser revisada el año que viene. Llámame y nos vemos para hablar de todo con calma”.

Ya sé que es mucho pedir pero me gustaría que la carta acabase así: “Postdata: por cierto, me dicen que los socialistas están trabajando sobre una propuesta de reforma constitucional, quizá valdría la pena echarle un vistazo”.

En todo caso, los catalanes y el conjunto de los españoles merecen que la respuesta de Rajoy a Mas abra caminos de diálogo y entendimiento. Cualquier otra opción sería tremendamente irresponsable.