¿Aquest és el Pais que somiàvem? part 2ª

¿Aquest és el país que somiàvem?                   Part 2ª/2  

per Francesc Costa                                             

El 28 de juliol passat us vaig remetre  la primera part d'aquest segon escrit, assenyalant-se que qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques, creia que no havien  raons suficients per a la satisfacció, més aviat tot el contrari, transcorreguts més de 75  dies del primer escrit, el criteri no només es manté,  s'aguditza.

En el primer escrit si recordeu, la insatisfacció era sobre Espanya,  aquest és sobre Catalunya  i el seu  actual tràgic panorama general, idèntic que a la resta de l'estat, però afegint-li  un agreujant més i desestabilitzador a la vegada, donat el seu caràcter de repte i de com es formula el projecte : “el dret a decidir”  i a més tot dins d’un  elevat i continuat  to.  Actituds mancades d’alçada política i de bones formes,  que bé podria perjudicar, si l'hagués, qualsevol possibilitat al projecte.

Se’ls està oferint  a la ciutadania i alhora entusiasmant amb un projecte en què se’ls diu  que és la solució, la sortida als seus gravíssims problemes, com també de Catalunya  i què Espanya ens provoca.  I alhora també  se’ls indica que es el procés  cap a  la Independència (i a més,  pràcticament  ja senyalen la resposta sobre l'hipotètic” dret a decidir” (referèndum ). Tot plegat una gran volta més a la faula de “l'ase i la pastanaga” , tot  col·locat   per obra y gracia del actual President de la Generalitat com la primera prioritat de País,  i per sobre de qualsevol altre prioritat ,  un fet insòlit s'agafi per on s'agafi.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N de l'any passat, s'abandona per part del President i el seu partit; la federació C.i.U  la tan vital reivindicació fiscal i financera,  i s'inicia un nou projecte: “el dret a decidir”,  és a dir, el que se'ns proposarà és  poder decidir a través d'un referèndum , però això sí, sols amb un única opció i condició,  la de ells. La qual rep  tot el suport de  alguns sectors afins; fundacions, organitzacions, administracions, opinadors i articulistes  (alguns de ells autèntics hooligans, de campanya a favor dels dos projectes,  amb el seu xou  i de tournée pels mitjans de comunicació, fent-se populars, fent el seu agost i un flac favor als opinadors i articulistes seriosos),  representants polítics d'altres organitzacions (alguns desemmascarant la seva poca convicció ideològica, i entrant en un joc que organitzen interessadament altres), també  de determinats mitjans de comunicació i ¡com no!  de la CCMA (un autèntic cas insòlit, d’escàndol , pel seu caràcter de públic). 

 I com sembla que s'està en un estadi propi, tot s'hi val,  i ningú diu res de res, paral·lelament i sense dissenyar  ni debatre el projecte  a fons,  amb tota la representació general de la societat civil (de dalt, del mig i de baix i amb la creació de fòrums, assemblees,  en ciutats, pobles, barris) ,  ni de negociar prèviament amb i on toca  la possibilitat de poder efectuar el referèndum  (la constitució en què van participar els nacionalistes i van confirmar-la , no ho permet) passen conjuntament  i directament cap a la Independència (Un salt que empetitiria al mateix històric trapezista “Àguila Humana”).

Qui dona més.

Però encara hi ha més, com aquell "¡qui dóna més!",  per més inri es dissenyen  estructures d'estat com si ja s'hagués realitzat l'hipotètic referèndum,  i aquest hagués obtingut una majoritària resposta a favor del Independentisme  (tot una  manca de consideració i respecte a la democràcia, als ciutadans, a la resta dels partits, que ho permeten pràcticament sense no dir ni mu,  els quals  sens dubte són els perjudicats, ja que els resta qualsevol possibilitat al projecte de sistema d’estat que puguin tenir, per exemple: el federalisme, que propugnen entre d'altres el PSC, el PSOE, IU i IC. Podria ser una gran solució  per Catalunya i tota la resta de l’estat)

Però no s'acaba aquí, com el millor speaker i en la línia del “qui dóna mes” diuen que amb la Independència també se'ls ofereix : llibertat, dignitat, orgull, respecte,  treball, benestar social, sanitat, cultura, tot i més.  Es presenta com la gran solució, la definitiva  a tots els problemes de País,  provocats  per culpa del govern central,  l'estat i d’Espanya, es diu de forma reiterada.  No s'assenyala  com a responsables a uns determinats polítics (com aquí) , partits polítics (com aquí), a un poder oligàrquic , uns certs mitjans de comunicació (com aquí i a més públic) uns  certs poders fàctics, tots aquells que tenen una forma  de veure la seva Espanya (com aquí d’altres, la seva Catalunya) o d'uns determinats interessos. Perquè la realitat és que Espanya i la gran majoria de Espanyols no tenen res a veure amb els greuges que els impulsors als projectes “Dret a decidir i Independència esgrimeixen com a motivació de marxar d'Espanya.  

 ¿Quin  interès real  hi ha darrere  de la proposta primera i aquest tótum revolútum en el qual també s'inclou la Independència i que ha provocat en la ciutadania una moltíssima exaltada animadversió cap a Espanya, el govern i tot aquell/a  sospitós/a  de dificultar i perjudicar  a Catalunya, segons els iniciadors del projecte  el “dret a decidir”   i el nomenat procés cap la Independència ?  ? ¿aquest és el país amb el qual es somiava?

Són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé.

És ben cert que  són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé com està i són molts,  ja ho eren (sense necessitat d'injectar-lis diàriament i constantment grans dosis de provocació de sentiments  d'animadversió en contra d'............... i els de sentir-se maltractats.   Injeccions constants que tot sembla  molt interessat )  els que reconeixen que Catalunya  necessita ser més Catalunya, va amb la terra,  no és possible l'actual finançament  (tot i que cal recordar que els nacionalistes conservadors són els que  en el seu dia van rebutjar el concert basc, així com també són els que pacten amb el P.P. alguns  pactes d'índole econòmic, que ara reclamen ). 

També s'ha d'afegir  que els ciutadans majoritàriament  rebutgen el creixent centralisme Espanyol  i la idea que aquest té i representa d’España , molt negativa per el nostre País  (també  per a altres comunitats). Són molts els aspectes de falta de consideració i sensibilitat, els ofèn  la manca de reconeixement i respecte cap a la seva cultura, llengua, institucions, etc ,  així com les constants intromissions que dificulten  el normal funcionament de traspassos ja realitzats, iniciatives, projectes  i aspiracions pròpies de País (bastant perjudicades de per si, atesa la política partidista i no de País dels partits catalans, uns més que altres).

Per la qual cosa, avui per a molts ciutadans de Catalunya  no n'hi hauria prou amb l'oferta d'un nou finançament, volen anar més lluny. 

Problema que ja ve de lluny.

¡És un greu problema!, problema que ja ve de lluny, d'anys  i sent així de real, mai ho ha solucionat C.i.U., tot havent  governat 23 anys,  és més, de  la reivindicació ha fet el seu únic leitmotiv electoral i punt,  sense més recorregut i tornant novament  amb les  mateixes reivindicacions  en la propera campanya electoral  o quan calgui, ( per exemple, un fet tan simple com la denominació CAT per als vehicles, així com cada comunitat tingui la seva identificació, d'això res de res i es va fer molt soroll ¿ recorden?. ¡I així tot !)  Han treballat molt bé, de premi, la faula  de “l'ase i la pastanaga” . No hi ha hagut altre  proposta ni fets rellevants (els que s'han produït han estat amb govern central del PSOE )  de País,  ¿facin un esforç de memòria?,¿ repassin-lo?,

Un projecte polític i de País  s’ha d’anar consolidant, no s'ha fet.

S'ha d'acceptar  que  un  projecte polític i de País  s’ha d'anar  consolidant i assentant-se amb molts anys d’antelació pel bé general de tots els seus ciutadans i el territori.  Els partits polítics aquí i allí  haurien hagut de anar deixant alguns partidismes quan es tractava de País,  per anar consolidant-lo, consensuar acords de País.  Mes quan es tractava de fer el País post franquisme i amb una nova constitució, tan sols han passat 36 anys,  i això no s'ha fet en absolut,  una  gran irresponsabilitat política compartida. Cap partit polític s'escapa d'això,  però sens dubte  la major responsabilitat respecta a Catalunya  és per qui va governar durant 23 anys consecutius, en majoria i fins i tot amb  gran influencia decisòria  en dues legislatures a nivell de l'estat on CiU  va donar suport a  una de  govern del PSOE,  l’altre  una de  un govern del PP, però....... ni així,  el més calent és a l’aigüera. I així està el País com està. 

Evidentment fins i tot malgrat la tràgica situació, el País a avançat, seria negà la realitat, també la resta de l’estat i Europa  ¡ han passat més de 35 anys!,  s’ha produït un fet natural i lògic,  però s’ha deixat molt per fer en el nostre País, és tot amb general molt superficial i molt mediocre (amb la superficialitat i la mediocritat va de parella; la manca de personalitat, de criteri, de l’altura de mires,  de l’objectivitat, la intolerància, la credulitat, el no veure mes enllà, el materialisme, la manca d'ideologia, el egoisme,  la supèrbia estúpida,  etc.,  res de bo per el País) . S’han perdut grans oportunitats , sobretot en un temps de conjuntura molt afavoridora  (bé es podria dir que no van tenir en compte el Gènesis 41 “els somnis del Faraó” i la inspirada sàvia resposta de Josep) . Ha faltat en general molta alçada política, d’estat i de País. I avui ............d’aquells fangs, aquets llots.

El 2010 torna  C.i.U al govern de la Generalitat, el País no ha millorat, és més està molt pitjor . Cues de ciutadans demanant.

La federació C.i.U el 2010  torna al govern de la Generalitat  i el  País després de dos anys i onze  mesos de  govern de C.i.U , és evident que no ha millorat gens ni mica , ni cap dels problemes  que denunciava amb tant interessat alarmisme i desbaratadament , es a dir; res de res en cap aspecte, és més, està molt pitjor en tots els sentits.

 ¡El País!, Catalunya té el 30% de pobres i el 15% està en la misèria. És el país d’Europa que està entre els salaris mes baixos, 645.-€,  i alhora on l'electricitat és la més la cara d'Europa al igual com el telèfon, gas i l’aigua, també els transports públics. Famílies de cinc membres que ingressen únicament uns 595.-  € , altres ni això,  ¿com es pot viure?.  La cistella de la compra cada dia més cara. Grans retallades del govern de C.i.U, també del P.P. (en aspectes d'economia, macroeconomia i poder econòmic es toquen les mans, a més que  lo públic no és el d'ells)  que afecten molt cruament a Sanitat, Cultura i Benestar social.  Sent perjudicats  centenars de milers de ciutadans que no poden atendre  les necessitats més bàsiques, ni medicines, convertint a molts en pidolaires. Cues de ciutadans obligats a  demanar a parròquies, a entitats privades de caritat, a administracions locals i en cada cantonada. Els bancs, els parcs, els porxos, les entitats bancàries i els edificis buits són el seu llit. Aquesta es la única realitat peremptòria, tota la resta; només fum.

I ningú crida ¡Prou a tanta disbauxa!.     

Molts ciutadans  que  necessiten ajuda  i depenen d’altres,  s'han hagut de vendre o empenyorar (han aflorat  les cases d'empenyorament) gairebé tot per poder subsistir, ¿i els molts autònoms ?,  ¿i els molts comerços que tanquen  les portes?,.  ¿i d'altres que estan pendents d'un fil,  amb el lògic neguit dels treballadors i propietaris?  El consum està sota mínims, a la crisi se li ha sumat la desconfiança per tot l'anomenat procés d'Independència,  la qual cosa no afavoreix gens.

Són molts aturats que s'han incorporat al món empresarial, com a única sortida  al no trobar feina, capitalitzant el subsidi d'atur i amb ajudes econòmiques familiars o acudint a entitats de crèdit (i diuen els mitjans afins, efusivament ¡”s'han obert tantes empreses”!).  ¿ i que passarà amb part d'aquests autònoms quan tanquin, que tancaran?,  tot un gran problema.  La viva realitat es que molts d'ells no guanyen ni per pagar impostos ( per citar: 21% I.V.A,  I.R.P.F, etc. és molt ) ,més despeses fixes,  ni per al seu propi salari. En aquesta situació viuen tot  el que està passant, en el món laboral, del comerç i Indústria, en l'habitatge, sanitat, cultura, benestar social, encariment de les primeres necessitats,  en les institucions, la corrupció i la desconfiança en determinats  polítics que contaminen tot un col · lectiu,  si són motius per mobilitzar als ciutadans, donada l'emergència de País.  I ningú crida ¡prou a tanta disbauxa!.

Desconcert.

Són molts els ulls desconcertats d'una gran majoria de ciutadans d'aquest País, amb una situació tràgica i poca possibilitat de futur,  també afegint-se  òbviament,  altres ulls no amb la situació tan tràgica, però si amb consciència de la realitat  del  País,  el sistema falla, fa aigües (hi ha moltes veus sàvies que ho denuncien) , la qual cosa provoca que observin  atònics  que els que els estan oferint a tot bombo i platerets; la terra promesa,  ho fan els de dalt, amb coll de camisa dur , encorbatats i ben acomodats, des de bonics i bons entorns, fins i tot amb certa demagògia i intencionalitat d'utilitzar-los,  i a sobre alguns amb possible corrupció.  És a dir,  no són els progressistes ni  els d'esquerra, ni  poble pla  qui demana ¡independència!.

¿Quina llibertat tenen aquests ciutadans ?, ¿quina dignitat els pot quedar , tant necessitats ?  ¿no poden atendre cap necessitat bàsica ni familiar?  ¡Es senten fracassats davant de una societat de tant tens tan vals!  ¡estan depenen de la caritat!   ¿ i se'ls està parlant de dret a decidir?   ¿d'independència?    quan no tenen gairebé res,  ni possibilitat de accedir ni tenir,  ¿ es poden imaginar que tenen al cap?  ¿i als altres que estan il·lusionats amb la Independència, que se’ls  dirà? , tot un autèntic desconcert.

El volant el porten els nacionalistes-conservadors.

Els que porten  el plànol, avui.......  potser dubten del ....... i  el volant,  són els nacionalistes-conservadors ( avui, de tant en tant deixen que ERC l’agafi). Sempre ha estat ha estat així, plànol i volant, ¡se'ls ha permès tant i tot!,  són  els  nacionalistes-conservadors, els ideòlegs dels projectes  “el dret a decidir”  i la Independència, els que estan oferint  la terra promesa, la fi de tots els seus problemes (conjuntament amb els d'ERC i el seu líder, ¡que no llegeix, que no té apunts !  i ho diu tot de carretó, que la terra promesa, aquí a la volta de la cantonada) . Molts ciutadans veuen molta demagògia, utilització,  d'altres molts mes, amb una respectuosa ingenuïtat  i molt noble actitud ho creuen,  altres no ho tenen tan clar i amb la mosca darrera l'orella, no acaben de confiar amb el proponent.

Qualsevol observador polític i suspicaç , donat el seu coneixement de la política , bé podria pensar que el President de la Generalitat i el seu partit ha sofert dos temps dins del seu projecte:

 Primer temps.- com a conseqüència de la diada del 11-09-2012, (un èxit de mobilització d'ells que es van entusiasmar amb ells mateixos) , a la breu entrevista amb el President del Govern central (l’important seria saber que es va dir , atès que.......se suposa sabrien que de no haver acord si hauria confrontació..... i amb ella......... )   i a la seva immediata decisió d'avançar les eleccions per el  25-11-12 (potser  impressionat per el propi èxit d'ells),  amb una possible intencionalitat d' anar tirant de beta, com sempre  i amb un nou   projecte electoral reivindicatiu moltíssim  més estimulant ; “ el dret a decidir”, ja que els altres arguments reivindicatius estaven exhaurits,   sol · licitant a la ciutadania que li donés la majoria absoluta per fer-ho possible, aquest  nou projecte, ¿ ho recorden ? ¿ però gairebé tots sabien que la constitució ho impedeix?  ¿perquè llavors?.

 Segon temps.-  ja totalment condicionat al resultat electoral i al suport parlamentari que rep dels de sempre Independentistes. ¡Si!,  els mateixos que tanta critica varen  rebre per part de l' actual President de la Generalitat i que va ser causa de l' enorme desprestigi  del govern tripartit (ERC va ser un soci problemàtic ) , no sol a  Catalunya sinó a la resta de l' estat.  

Aquest obligat segon temps  del  President de la Generalitat i al seu partit,  els ha agafat  d'imprevist i totalment a des pas, es va amb farmaciola per  possibles ferides,  donat el caminar i els discursos incongruents, fins i tot algun punt demagògics, intentant acontentar  a uns i altres (no tenint en compte la paràbola: “Ningú no pot servir dos senyors .... “, Mateu 06:24),  algunes afirmacions agosarades i  greus errors de formes incomprensibles (en un partit com CiU que molts tenen en ment, el  del seny i  que tants adeptes moderats té)  per a la bona política democràtica. 

A més donant la sensació que  el President de la Generalitat i al seu partit que estan en una autopista de quatre vies, amb una gran caravana i  a la via que no haguessin volgut (però donat l'acompanyant....), amb el peu a l'accelerador i l'altre acariciant el fre, per quan sigui el moment de sort, idoni i precís,  fer un gran sprint i deixar la via per la qual volen,  encara que en aquest viatge foren acompanyats (a contracor) d’altres, deixant-los  enrere a tots els altres i amb un parell de nassos.  I.......... si cal,  ja es pensarà amb una tercer temps. Es tenen influents suports i mitjans de comunicació (poca o gens oposició i denúncia  per part dels oponents), sobretot d'un molt influent,  sempre hi ha el recurs de...... als altres ........l'important és caure dempeus i continuar manant.

¿Però aquest no està sent el País que somiàvem? .