¿Conferència,....electoralisme? ¡Alarma!

¿Conferència,....electoralisme? ¡Alarma!

Per: Francesc Costa

30/11/2014

"després del 9N: temps de decidir, temps de suma”

¿conferència...electoralisme ?,  més aviat per la seva escenografia i parafernalia , al meu parer, s’assemblaria  més a una gran convenció d'una multinacional elitista, anunciant el full de ruta d'un producte ja preliminarment molt mediàticament popularitzat, i alhora per a un anunci enardidor sobre el  producte, un esglaó més.... que no minvi l'ànim. Pel que fa a la conferència, ho seria la proposta de celebrar una nova convocatòria electoral  i l’anunci de les lleonines condiciones  per realitzar-la,  al meu criteri; tot una mofa a la democràcia, no sense certa alarma.   A les grans convencions elitistes, l'assistència és total, està assegurada, pertanyen al grup, són incondicionals, prèviament assisteixen a un seminari de alliçonament.

S'ha d'entendre que respecte al discurs possiblement no s’haurà produït cap sorpresa, més del mateix, nou embolcall i idèntica audàcia.  És a dir, que s'hauria d'interpretar que a pràcticament a ningú li va estranyar el contingut, excepte de les alarmants condicions per  possibilitar l'avançament electoral

Imagino que aquest va ser l'estat dels frontals antagònics de tot el procés,  els quals, per cert,  han de veure com dia a dia descendeixen les seves opcions , així com paral·lelament gràcies a ells, tanta malaptesa política, les opcions independentistes en conjunt ascendeixen.  Sense sorpresa però alarmant haurà segut la reacció dels sense ressò, pràcticament no existeixen, estan com entumits, sense excessiva severitat ideològica. No obstant això, segur, com descric, amb certa alarma davant les exposades condicions per  possibilitar un avançament electoral. I finalment ja ni parlem dels demòcrates de convicció que n'hi ha a la societat civil (no la d’ells) en general, també entre els intel·lectuals, professionals, món de la cultura, ciència, polítics, politòlegs i etc., que la proposta i les seves condicions els haurà provocat posar-se les mans al cap, encara que als més avesats, poca sorpresa va provocar-les, saben que és una fugida cap endavant, saben que hi ha molt a perdre, saben que altres estan agafant la fruita i saben que......

Amb certa alarma davant les exposades condicions per possibilitar un avançament electoral.

Els sense ressò, els que estan com entumits defensen una altra opció, la que existeix en altres països d'occident amb llarga tradició democràtica, com ho és el federalisme. Encara que es mobilitzen poc per defensar aquesta opció, però tampoc ho fan davant de tanta injustícia social i abús, a més molt sovint es deixen robar la cartera.  Aquí els únics eufòrics, són els molts incondicionals, la societat civil d'ells i determinats del mon periodístic, els quals a la finalització de la conferència  tots plegats exclamaven pletòricament de plató a plató, de micròfon a micròfon catalans i amb pràcticament la convivència del presentador o presentadora,  la grandesa del conferenciant i de la proposta. Tot  en el seu conjunt, segons opino, diu molt sobre el que està passant al País. En fi....es va de dia  històric a dia històric, encara que tot sigui una reiteració de nota, amb alguna molt important distorsió deduïble de cert perill.

Un llarg discurs, ple de contradiccions, en la línia, la columna vertebral és la de sempre, plena de retrets, una molt llarga llista dels greuges soferts i molta exculpació, sempre son els altres.  Cita d'intolerants als altres, ¿no es reconeix a si mateix?.  Ple de retòrica demagògica, de victimisme i amb el mestratge en traslladar aquest sentiment a la ciutadania, i en aquesta ocasió dos nous colors, un molt fort , com ho és la proposta sobre possibilitar l'avançament electoral, i l'altre un xic més suau, com ho és l’auto sacrifici,      ¡ qui és capaç de tals actes ! . I ull a l’advertiment; “ Si es volen eleccions per canviar el Govern o per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no hi haurà avançament” , i com diria el mateix conferenciant ; “Visca, visca la democràcia espanyola”. 

Ple de retòrica demagògica, de victimisme i amb el mestratge en traslladar aquest sentiment a la ciutadania

Se citen formules aritmètiques, assenyalant que han donat com a resultat = “èxit de país “.Si us plau, però  s'obvia el gran conjunt de tècniques de Màrqueting, així com l'enorme campanya mediàtica que s'està produint des de fa pràcticament dos anys, i no existint res més, però res.  A més, qualsevol producte a llançar amb una dècima part dels mateixos recursos i condicions s’introdueix amb èxit en la ment de la majoria de la ciutadania, i per tant d’èxit per al  producte. Per a mostra que millor botó que l’ocorregut divendres passat amb el Black Friday, només amb la promoció publicitària d’un dia abans i dins del mateix dia, es va provocar l'aglomeració en els comerços. 

I seguint en aquesta mateixa línia argumentaria , plena de cinisme, respecte a l'àmplia resposta ciutadana, en un altre punt del discurs, es fa referència a “l’anomalia  de les condicions que viu el país” (coincidència al 100%, estem vivint una autèntica anomalia) , la qual cosa al seu torn, diu:  “provoca  la anormalitat de que hagin de sortir  cada any més de 1.500 .000 de persones al carrer” . Novament es dóna una visió irreal del perquè surten, i que consti que motius n'hi ha i molts,  per sortir al carrer. Surten perquè la realitat és que han estat molt prèviament estimulats  i provocats mediàticament, i perquè tots els del procés són els únics que tenen el xiulet.  

Surten perquè la realitat és que han estat molt prèviament estimulats  i perquè tots els del procés són els únics que tenen el xiulet

L'èxit ho és, però molt relatiu per a qualsevol director de màrqueting, i per a l'empresa que l'encarrega, és a dir, qui paga, la inversió general ;temps, diners, recursos humans, esforços, riscos, etc. es molt superior al resultat. Tenim exemples comparatius, com pot ser el Barça, que quan guanya una Champions league  o Lliga en només hores els carrers de Barcelona s'omplen de gairebé un milió d'admiradors i seguidors. Al bon entenedor amb poques paraules en té prou. 

Produint-se, al meu criteri, un no encertat argument sobre l'ideal. Si us plau... no hi ha ideal sense ideologia, és aquesta la que condueix a l'ideal. Cert és que hi ha ideals sense ideologia, com ho seria el desig als diners, a les propietats, i el poder. Aquests sovint són els que efectuen certes propostes, doncs  només existeix ideal. 

El conferenciant  es queixa dels molts anys que triguen les sensibles causes judicials, ¿ es referirà per exemple al cas Palau, la seu de C.i.U embargada ...?  tot una ostentació de audàcia.  Contínua amb què: “aspira a una Catalunya amb bona economia i un bon estat de benestar” ,¡ si us plau, ja n'hi ha prou !,  ¡fa ja quatre anys que està governant !  que ho digui a tots els afectats per les seves retallades, pujades, suspensions, reforma laboral, etc. Esmenta també que : “voldria que Catalunya fos com Dinamarca i Àustria “ (el primer es una monarquia, el segon es un estat federal), però aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, ens  recorda que aquests països : “ tenen la capacitat limitada perquè la necessària federació d'Europa restringeix “.  I per dir que no quedi pel que: “desitja una Catalunya més neta, transparent, digne i més respectada “, ¡ i ull ! perquè diu; “especialment amb les persones que estan vivint el procés “. Això si és no donar puntada sense fil, la resta. tot un conte, llàstima perquè és d'aquells que no et deixen dormir.  

Tot un conte, llàstima perquè és d'aquells que no et deixen dormir.

No s’hauria d'estar tancat a noves aportacions a la democràcia, noves propostes, enriquiment sobre el sistema democràtic que coneixem, el que hem desitjat aquells que durant 40 anys no ho hem gaudit, donat el cop d'estat de juliol de l'any 1936. I com molt bé va dir Sir Winston Churchill (1874-Woodstock (Oxfordshire) UK, 1965-Londres-UK)  "La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics." Però la proposta del conferenciant, no té res a veure amb l'escrit, les condicions exposades per possibilitar un avançament electoral no representen cap aportació a la democràcia, tot al contrari. 

Ens  proposa un avançament electoral amb unes condicions i sense concretar data de la mateixa, exposant que ni ell mateix ho sap. Condiciona l'avançament electoral a què hi hagi una llista unitària, desitja que s'adhereixin  tots els partits polítics que estiguin per la Independència, però ho hauran de fer sense sigles del partit. Els militants que s'integrin a la llista unitària passarien a formar part d'una altra organització o partit polític. Els partits polítics que entrin en la llista unitària no estaran representats al Parlament, per exemple CiU.  També vol incloure membres de la societat civil (sap bé, busca l'aval, no ens confonguem, són l'organització ANC i l'entitat  Òmnium cultural, anomenada societat civil, fa més embalum.  Les dues reben subvencions, i estan compromeses amb el procés independentista ) i també  professionals experts i reconeguts (se suposa que  rostres que ha diari apareixen en els mitjans de comunicació catalans i en llengua catalana, exposant les excel·lències del procés).  

Exposa que el parlament resultant d’aquestes eleccions, la legislatura només tindrà un període  de 18 mesos. Aquests mesos haurien de servir per  anar treballant tots els preparatius necessaris per si s'aconseguís la independència.

Aquests mesos haurien de servir per  anar treballant tots els preparatius necessaris per si s'aconseguís la independència

Transcorregut aquest termini de 18 mesos, unes noves eleccions, ja normals, i a continuació es procediria a la consulta definitiva. Evidentment  sempre que guanyi la llista unitària, això si que és fer volar coloms, ni que el plantejament ho hagués fet: Antoñita la fantàstica (personatge literatura infantil, autora Borita Casas-Madrid-1911-1999)

El conferenciant exposa  un  altra de les condicions; “és que cap dels participants a la llista única es podran  presentar a unes noves eleccions “,  és a dir, les que s'efectuen després de les que proposa.

Se suposa de que perquè puguin presentar-se a unes eleccions amb la llista unitària, caldrà registrar primer un partit, i s’haurien d’inscriure tots els participants al nou partit, prèviament donar-se de baixa del que militin, per exemple el mateix conferenciant.

El plantejament econòmic dels components polítics de la llista unitària  procedents d'uns altres partits, i alhora d'aquests que han cedit polítics, no és gens clar. Finançament,  subvencions, nomines, impostos, etc, perquè entre dubtes existents, parla de: “ es crearia específicament una associació o fundació per finançar la campanya al marge dels partits” , altra referència és la que diu: “ les subvencions públiques que obtingués la llista unitària degut als resultats, es distribuirien entre els partits implicats a fi d’assegurar la seva viabilitat pel futur immediat” , preguntant-se un ¿ si no estan al Parlament ?  Moltes explicacions, un assumpte no gens clar. S'entén que els partits polítics que no estan al Parlament, no ho són a tots els efectes institucionals, si estarà el de la llista unitària més els altres partits que no s'hagin adherit.

Tot un full de ruta amb la creença de guanyar. “Sortiran a guanyar”

Tot un full de ruta amb la creença de guanyar. “Sortiran a guanyar”, es diu, ho diuen, no es posa en dubte, ja que s'ha de suposar que tot serà un continuant, com fins ara, l'equip de Màrqueting, els mitjans de comunicació catalans en llengua catalana, encapçalats per la CCMA, mes els mols opinadors, i l'ambient creat durant aquests dos anys. I a tot això la inoperància política, més determinats complexos, més la manca de capacitat de denúncia,  i per més inri l'enorme malaptesa del PP, que només provoca independentistes.

Tot un autèntic escàndol, ja porta molt de temps, que ha de provocar  a molts països d'Europa el somriure i tornar gairebé a la vella etiqueta d'Espanya és diferent, inclòs Catalunya.  potser a algun país de l'orient europeu, prop del mar negre li sona a música celestial, i a altres, però ja fora del nostre continent.

Un bucle embrollat que no cessa, políticament no és possible admetre tanta porfídia, qüestiona l’aspecte democràtic, divideix la societat, ja fracturada socialment. Tot un molt greu problema i amb un altre d’afegit;  els principals actors polítics no estan a l'altura que es precisa,  per donar solució a tan greu problema creat principalment, al meu criteri, per part del conferenciant. I tot  un entorn, un públic i altres rebent subvencions, que haurien  necessàriament per salut democràtica i per País cessar tots els responsables. 

LA PRIMERA VÍA

La vanguardia del pdo. 29 de Junio, publicó un artículo de Miquel Iceta, por considerarlo de interés, lo adjunto en el blog. 

La primera vía
por: Miquel Iceta
La Vanguardia 29/06/2014

El presidente Mas tiene la intención de convocar una consulta el 9 de noviembre, firmando el decreto de convocatoria justo después de la aprobación de la ley de Consultas no Refrendarias por parte del Parlament.

Se ha comprometido a someter a la ciudadanía el disparate de doble pregunta subordinada que fue acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA y la CUP. Utilizar la ley de Consultas no Refrendarias para hacer una pregunta propia de un referéndum es un error que comportará la suspensión de la convocatoria por parte del Tribunal Constitucional, sin que se pueda descartar tampoco la impugnación de la propia ley.

Los socialistas catalanes hemos defendido desde siempre que la única salida a la anomalía democrática causada por la sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el texto del Estatut votado por la ciudadanía es que los catalanes puedan votar para decidir el futuro de nuestro autogobierno.

El problema es que la actitud hostil del Gobierno de España se ha visto reforzada por los errores cometidos por el Govern. Insistir en celebrar la consulta el 2014 -cuando hubiera sido más prudente esperar a las próximas elecciones generales-, el hecho de que el Parlament de Catalunya haya aprobado una declaración de soberanía y que el Govern haya fijado de forma unilateral fecha y pregunta, alimentan una dinámica de confrontación que no favorece, sino que hace imposible una consulta legal y acordada.

La insistencia de los socialistas catalanes en una consulta legal y acordada no es un capricho, sino, sencillamente, la única forma de hacerla posible tal como ha puesto de relieve de forma contundente la resolución del Tribunal Constitucional sobre la declaración de soberanía aprobada por el Parlament. 

El compromiso del PSC con la celebración de una consulta se concretará en la votación de la ley de Consultas no Refrendarias si, tal como los partidos hemos acordado, recibe el visto bueno del Consell de Garanties Estatutàries.
Pero como ya he apuntado, la aprobación de esta ley no garantiza por sí misma la celebración de la consulta. Hay cinco posibilidades: un acuerdo entre los dos gobiernos que haga posible la consulta (poco probable), que el Gobierno de España se inhiba ante la convocatoria unilateral de la consulta por parte del Govern (poco probable), que el Govern insista en organizar una consulta aunque el Tribunal Constitucional haya suspendido su convocatoria (situándonos fuera del Estado de derecho), que alguna organización de la sociedad civil tome en sus manos la organización de la consulta (cosa que la privaría de toda legitimidad), o que el presidente de la Generalitat sustituya la consulta por una convocatoria de elecciones al Parlament en el momento que él considere oportuno o le sea dictado por las circunstancias.

Hoy por hoy sólo parece razonable la última opción, que no satisface a nadie. Por eso es incomprensible que el presidente de la Generalitat sea incapaz de cambiar de estrategia. Quizás espera que el Gobierno de España flexibilice su posición o, incluso, que formalice una oferta política que justifique un cambio de hoja de ruta. Pero yo me pregunto, ¿qué sentido tiene dejar la iniciativa únicamente en manos de los que combatieron el Estatut, de los que lo recurrieron y de los que han desarrollado una política tan contraria a los intereses de Catalunya?

¿No sería mejor hacer las cosas de otra manera? ¿No podríamos pensar en una pregunta viable que diera a las instituciones catalanas la fuerza imprescindible para negociar? Tampoco entiendo por qué se abandona la perspectiva de un nuevo acuerdo que podría consistir en la negociación de un pacto fiscal solidario, la garantía efectiva de las competencias de la Generalitat en lengua, educación y cultura, y un marco que facilite la proyección exterior de Catalunya. Y tampoco es sensato despreciar las posibilidades de una reforma constitucional federal, o la inclusión de los derechos históricos recogidos en el artículo 5 del Estatut en una disposición adicional de la Constitución. Todas estas iniciativas podrían ser objeto de consulta para dar un mandato a las instituciones catalanas, y el resultado de la negociación sería también sometido al voto de la ciudadanía con el fin de decidir.

Creo sinceramente que la estrategia del presidente Mas es errónea y peligrosa y, en el mejor de los casos, no lleva a ningún sitio. Celebrar la consulta y alcanzar un nuevo acuerdo sólo es posible a través del diálogo, la negociación y el pacto. Es la vía del juicio, la vía con la que estamos comprometidos los socialistas catalanes. La vía para alcanzar avances en el autogobierno, en el reconocimiento de la nación catalana y en la modernización del Estado. La primera vía.

CENT CINQUANTA PUNT DOS

Diari de Miquel Iceta
12/01/2014
               

CENT CINQUANTA PUNT DOS

per: Miquel Iceta

Dijous es votarà al Parlament una proposta per sol•licitar al Congrés dels Diputats la transferència de la competència per autoritzar la convocatòria de referèndums en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució espanyola. Ja em vaig referir a aquesta qüestió el passat 24 de novembre, quan encara no s’havia produït l’acord entre CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP sobre la data i el contingut de la ‘pregunta encadenada’. No he canviat d’opinió al respecte. Ans al contrari, coneguda la pregunta tinc avui encara més raons per no donar suport a aquesta iniciativa.

La primera raó és senzilla i, en la meva opinió, és la fonamental: aquesta proposta no porta a la consulta; ben al contrari, la bloqueja.

Recordem què diu l’article 150.2 de la Constitució:  “L’Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que l’Estat es reservi” (negreta i subratllat són meus).

En efecte, l’article 149.1.32 de la Constitució estableix que “l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum” és competència exclusiva de l’Estat. Però els patrocinadors de la proposta ja han fixat la pregunta i el dia en que volen que se celebri la consulta. Recordem la pregunta encadenada que pretenen fer: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i, com si fos una enquesta, només els que hagin contestat afirmativament la primera pregunta podran respondre la segona, “Vol que sigui un Estat independent?”.

Sense entrar a valorar a fons la pregunta, que tal com vaig assenyalar en el meu article “La pregunta, un nyap” està mancada dels mínims de claredat i equitat exigibles, ¿algú pensa que l’Estat transferirà o delegarà la competència per convocar referèndums a la Generalitat per tal que aquesta pugui organitzar una consulta que posa directament en qüestió el que estableixen els articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola? [Article 1.2: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles”].

De vegades se’ns recorda com CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA vàrem incloure aquesta reivindicació en el projecte d‘Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, però qui ho fa sembla oblidar que aquesta pretensió no va quedar finalment recollida en el text estatutari aprovat per les Corts Generals, i oblida també que aquesta absència no va ser un obstacle perquè una majoria de partits catalans acceptéssim el projecte finalment aprovat (és a dir, tots els partits aleshores representats al Parlament llevat d’ERC i el PP, que van propugnar el vot negatiu en el referèndum estatutari). A part de qüestions formals que sempre són discutibles, la raó de fons és que ni el PSOE ni molt menys el PP acceptaven aquesta pretensió perquè consideraven i consideren que la potestat d’autoritzar la convocatòria de referèndums no és per la seva pròpia naturalesa transferible o delegable. Per això hi han votat en contra en diverses ocasions en els darrers anys. No cal dir que la pregunta que es pretén sotmetre a consulta els ha refermat en la seva posició, cosa perfectament previsible o qui sap si fins i tot buscada.

Ho he dit ja en moltes ocasions: sense acord no hi haurà consulta, i la fixació unilateral de data, pregunta i mecanisme legal per a la consulta és fer-la impossible, perquè impedeix assolir cap acord amb les institucions de l’Estat.

La segona raó té a veure amb el rerefons de la qüestió. Quan es vol portar al Congrés una iniciativa que se sap de bell antuvi que serà rebutjada, ¿quin és el veritable objectiu que es busca? Hi ha hagut veus autoritzades que ho han explicat de forma clara i sincera: “Volem carregar-nos de raons a favor de la independència”. “Que ens diguin que no, llavors farem unes eleccions plebiscitàries per aprovar després una declaració unilateral d’independència”. Més clar, l’aigua.

En aquestes circumstàncies no sembla lògic que els que no estem a favor de la independència donem suport a una iniciativa condemnada al fracàs que només servirà d’argument als que volen la ruptura. De fet, ha quedat ja demostrat que als socialistes només se’ns vol com a convidats de pedra d’aquesta estratègia. Recordem què va passar amb el document Rigol que havia de sustentar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Quan els socialistes hi vàrem estar d’acord, el document va ser ràpidament substituït per una proposta de resolució parlamentària que ens deixava fora del consens. O recordem què ha passat amb la Comissió parlamentària d’Estudi del Dret a Decidir, aquella Comissió que havia de ser tan i tan important. Doncs que ni la data, ni la pregunta, ni la proposta que s’aprovarà dijous al Parlament no han estat debatudes en aquest àmbit. Fins i tot la proposta que es votarà dijous al Parlament serà tramitada en lectura única mostrant una nul•la voluntat negociadora. Actuant així queda clar que dels socialistes sols s’espera un acte d’acatament. I quan ens hi neguem, som titllats de mals catalans. Avui, dirigits per Pere Navarro, com quan se’ns titllava de botiflers amb Reventós, Obiols, Serra o Maragall al capdavant. És l’acusació que hem rebut sempre que no hem compartit l’estratègia de CiU. Sempre han volgut submergir-nos en un unanimisme tan fals com perillós, i sovint hem hagut de nedar contracorrent. Com ara.

La feblesa parlamentària de CiU i la seva supeditació al pacte amb ERC han forçat les coses per mitjà d’un compte enrere que tenia com a data límit l’any 2014. Era el preu a pagar per la presidència, el govern i els pressupostos d’enguany. Altres alternatives hi havia, però no s’han volgut ni tant sols explorar. No es volia esgotar la legislatura ni esperar a un afebliment del PP que avui gaudeix d’una confortable majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Sembla que del que es tracta és d’acumular derrotes parcials per després intentar la victòria final que portarà a la independència. 

Particularment sóc totalment contrari a avalar aquesta estratègia, no només perquè no en comparteixo l’objectiu final, sinó perquè comporta un risc elevadíssim i uns costos que poden arribar a ser insuportables pel conjunt de la societat catalana.

Certament és una estratègia que compta amb la inestimable col•laboració de Mariano Rajoy que, malgrat algunes bones paraules indicant disposició al diàleg, encara és hora que faci una sola proposta que permeti apuntar cap a un camí de negociació raonable, en obert contrast amb la reforma constitucional federal que proposem els socialistes. Mai no insistirem prou en la irresponsabilitat del PP, que no sols ha estat una de les causes de l‘actual desafecció entre Catalunya i la resta d’Espanya, sinó que és absolutament incapaç de fer cap proposta que serveixi per superar l’actual situació.

Per últim, hi ha un tercer motiu que per mi és molt important. Es tracta, precisament, de la posició decidida democràticament de forma ben majoritària pel Consell Nacional del PSC el passat 17 de novembre que queda resumida en aquesta frase: “Ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya, com ha estat el cas dels únics antecedents que podem considerar de referència, Regne Unit i Escòcia, i Canadà i Quebec”. Està tot dit.

¿Aquest és el Pais que somiàvem? part 2ª

¿Aquest és el país que somiàvem?                   Part 2ª/2  

per Francesc Costa                                             

El 28 de juliol passat us vaig remetre  la primera part d'aquest segon escrit, assenyalant-se que qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques, creia que no havien  raons suficients per a la satisfacció, més aviat tot el contrari, transcorreguts més de 75  dies del primer escrit, el criteri no només es manté,  s'aguditza.

En el primer escrit si recordeu, la insatisfacció era sobre Espanya,  aquest és sobre Catalunya  i el seu  actual tràgic panorama general, idèntic que a la resta de l'estat, però afegint-li  un agreujant més i desestabilitzador a la vegada, donat el seu caràcter de repte i de com es formula el projecte : “el dret a decidir”  i a més tot dins d’un  elevat i continuat  to.  Actituds mancades d’alçada política i de bones formes,  que bé podria perjudicar, si l'hagués, qualsevol possibilitat al projecte.

Se’ls està oferint  a la ciutadania i alhora entusiasmant amb un projecte en què se’ls diu  que és la solució, la sortida als seus gravíssims problemes, com també de Catalunya  i què Espanya ens provoca.  I alhora també  se’ls indica que es el procés  cap a  la Independència (i a més,  pràcticament  ja senyalen la resposta sobre l'hipotètic” dret a decidir” (referèndum ). Tot plegat una gran volta més a la faula de “l'ase i la pastanaga” , tot  col·locat   per obra y gracia del actual President de la Generalitat com la primera prioritat de País,  i per sobre de qualsevol altre prioritat ,  un fet insòlit s'agafi per on s'agafi.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N de l'any passat, s'abandona per part del President i el seu partit; la federació C.i.U  la tan vital reivindicació fiscal i financera,  i s'inicia un nou projecte: “el dret a decidir”,  és a dir, el que se'ns proposarà és  poder decidir a través d'un referèndum , però això sí, sols amb un única opció i condició,  la de ells. La qual rep  tot el suport de  alguns sectors afins; fundacions, organitzacions, administracions, opinadors i articulistes  (alguns de ells autèntics hooligans, de campanya a favor dels dos projectes,  amb el seu xou  i de tournée pels mitjans de comunicació, fent-se populars, fent el seu agost i un flac favor als opinadors i articulistes seriosos),  representants polítics d'altres organitzacions (alguns desemmascarant la seva poca convicció ideològica, i entrant en un joc que organitzen interessadament altres), també  de determinats mitjans de comunicació i ¡com no!  de la CCMA (un autèntic cas insòlit, d’escàndol , pel seu caràcter de públic). 

 I com sembla que s'està en un estadi propi, tot s'hi val,  i ningú diu res de res, paral·lelament i sense dissenyar  ni debatre el projecte  a fons,  amb tota la representació general de la societat civil (de dalt, del mig i de baix i amb la creació de fòrums, assemblees,  en ciutats, pobles, barris) ,  ni de negociar prèviament amb i on toca  la possibilitat de poder efectuar el referèndum  (la constitució en què van participar els nacionalistes i van confirmar-la , no ho permet) passen conjuntament  i directament cap a la Independència (Un salt que empetitiria al mateix històric trapezista “Àguila Humana”).

Qui dona més.

Però encara hi ha més, com aquell "¡qui dóna més!",  per més inri es dissenyen  estructures d'estat com si ja s'hagués realitzat l'hipotètic referèndum,  i aquest hagués obtingut una majoritària resposta a favor del Independentisme  (tot una  manca de consideració i respecte a la democràcia, als ciutadans, a la resta dels partits, que ho permeten pràcticament sense no dir ni mu,  els quals  sens dubte són els perjudicats, ja que els resta qualsevol possibilitat al projecte de sistema d’estat que puguin tenir, per exemple: el federalisme, que propugnen entre d'altres el PSC, el PSOE, IU i IC. Podria ser una gran solució  per Catalunya i tota la resta de l’estat)

Però no s'acaba aquí, com el millor speaker i en la línia del “qui dóna mes” diuen que amb la Independència també se'ls ofereix : llibertat, dignitat, orgull, respecte,  treball, benestar social, sanitat, cultura, tot i més.  Es presenta com la gran solució, la definitiva  a tots els problemes de País,  provocats  per culpa del govern central,  l'estat i d’Espanya, es diu de forma reiterada.  No s'assenyala  com a responsables a uns determinats polítics (com aquí) , partits polítics (com aquí), a un poder oligàrquic , uns certs mitjans de comunicació (com aquí i a més públic) uns  certs poders fàctics, tots aquells que tenen una forma  de veure la seva Espanya (com aquí d’altres, la seva Catalunya) o d'uns determinats interessos. Perquè la realitat és que Espanya i la gran majoria de Espanyols no tenen res a veure amb els greuges que els impulsors als projectes “Dret a decidir i Independència esgrimeixen com a motivació de marxar d'Espanya.  

 ¿Quin  interès real  hi ha darrere  de la proposta primera i aquest tótum revolútum en el qual també s'inclou la Independència i que ha provocat en la ciutadania una moltíssima exaltada animadversió cap a Espanya, el govern i tot aquell/a  sospitós/a  de dificultar i perjudicar  a Catalunya, segons els iniciadors del projecte  el “dret a decidir”   i el nomenat procés cap la Independència ?  ? ¿aquest és el país amb el qual es somiava?

Són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé.

És ben cert que  són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé com està i són molts,  ja ho eren (sense necessitat d'injectar-lis diàriament i constantment grans dosis de provocació de sentiments  d'animadversió en contra d'............... i els de sentir-se maltractats.   Injeccions constants que tot sembla  molt interessat )  els que reconeixen que Catalunya  necessita ser més Catalunya, va amb la terra,  no és possible l'actual finançament  (tot i que cal recordar que els nacionalistes conservadors són els que  en el seu dia van rebutjar el concert basc, així com també són els que pacten amb el P.P. alguns  pactes d'índole econòmic, que ara reclamen ). 

També s'ha d'afegir  que els ciutadans majoritàriament  rebutgen el creixent centralisme Espanyol  i la idea que aquest té i representa d’España , molt negativa per el nostre País  (també  per a altres comunitats). Són molts els aspectes de falta de consideració i sensibilitat, els ofèn  la manca de reconeixement i respecte cap a la seva cultura, llengua, institucions, etc ,  així com les constants intromissions que dificulten  el normal funcionament de traspassos ja realitzats, iniciatives, projectes  i aspiracions pròpies de País (bastant perjudicades de per si, atesa la política partidista i no de País dels partits catalans, uns més que altres).

Per la qual cosa, avui per a molts ciutadans de Catalunya  no n'hi hauria prou amb l'oferta d'un nou finançament, volen anar més lluny. 

Problema que ja ve de lluny.

¡És un greu problema!, problema que ja ve de lluny, d'anys  i sent així de real, mai ho ha solucionat C.i.U., tot havent  governat 23 anys,  és més, de  la reivindicació ha fet el seu únic leitmotiv electoral i punt,  sense més recorregut i tornant novament  amb les  mateixes reivindicacions  en la propera campanya electoral  o quan calgui, ( per exemple, un fet tan simple com la denominació CAT per als vehicles, així com cada comunitat tingui la seva identificació, d'això res de res i es va fer molt soroll ¿ recorden?. ¡I així tot !)  Han treballat molt bé, de premi, la faula  de “l'ase i la pastanaga” . No hi ha hagut altre  proposta ni fets rellevants (els que s'han produït han estat amb govern central del PSOE )  de País,  ¿facin un esforç de memòria?,¿ repassin-lo?,

Un projecte polític i de País  s’ha d’anar consolidant, no s'ha fet.

S'ha d'acceptar  que  un  projecte polític i de País  s’ha d'anar  consolidant i assentant-se amb molts anys d’antelació pel bé general de tots els seus ciutadans i el territori.  Els partits polítics aquí i allí  haurien hagut de anar deixant alguns partidismes quan es tractava de País,  per anar consolidant-lo, consensuar acords de País.  Mes quan es tractava de fer el País post franquisme i amb una nova constitució, tan sols han passat 36 anys,  i això no s'ha fet en absolut,  una  gran irresponsabilitat política compartida. Cap partit polític s'escapa d'això,  però sens dubte  la major responsabilitat respecta a Catalunya  és per qui va governar durant 23 anys consecutius, en majoria i fins i tot amb  gran influencia decisòria  en dues legislatures a nivell de l'estat on CiU  va donar suport a  una de  govern del PSOE,  l’altre  una de  un govern del PP, però....... ni així,  el més calent és a l’aigüera. I així està el País com està. 

Evidentment fins i tot malgrat la tràgica situació, el País a avançat, seria negà la realitat, també la resta de l’estat i Europa  ¡ han passat més de 35 anys!,  s’ha produït un fet natural i lògic,  però s’ha deixat molt per fer en el nostre País, és tot amb general molt superficial i molt mediocre (amb la superficialitat i la mediocritat va de parella; la manca de personalitat, de criteri, de l’altura de mires,  de l’objectivitat, la intolerància, la credulitat, el no veure mes enllà, el materialisme, la manca d'ideologia, el egoisme,  la supèrbia estúpida,  etc.,  res de bo per el País) . S’han perdut grans oportunitats , sobretot en un temps de conjuntura molt afavoridora  (bé es podria dir que no van tenir en compte el Gènesis 41 “els somnis del Faraó” i la inspirada sàvia resposta de Josep) . Ha faltat en general molta alçada política, d’estat i de País. I avui ............d’aquells fangs, aquets llots.

El 2010 torna  C.i.U al govern de la Generalitat, el País no ha millorat, és més està molt pitjor . Cues de ciutadans demanant.

La federació C.i.U el 2010  torna al govern de la Generalitat  i el  País després de dos anys i onze  mesos de  govern de C.i.U , és evident que no ha millorat gens ni mica , ni cap dels problemes  que denunciava amb tant interessat alarmisme i desbaratadament , es a dir; res de res en cap aspecte, és més, està molt pitjor en tots els sentits.

 ¡El País!, Catalunya té el 30% de pobres i el 15% està en la misèria. És el país d’Europa que està entre els salaris mes baixos, 645.-€,  i alhora on l'electricitat és la més la cara d'Europa al igual com el telèfon, gas i l’aigua, també els transports públics. Famílies de cinc membres que ingressen únicament uns 595.-  € , altres ni això,  ¿com es pot viure?.  La cistella de la compra cada dia més cara. Grans retallades del govern de C.i.U, també del P.P. (en aspectes d'economia, macroeconomia i poder econòmic es toquen les mans, a més que  lo públic no és el d'ells)  que afecten molt cruament a Sanitat, Cultura i Benestar social.  Sent perjudicats  centenars de milers de ciutadans que no poden atendre  les necessitats més bàsiques, ni medicines, convertint a molts en pidolaires. Cues de ciutadans obligats a  demanar a parròquies, a entitats privades de caritat, a administracions locals i en cada cantonada. Els bancs, els parcs, els porxos, les entitats bancàries i els edificis buits són el seu llit. Aquesta es la única realitat peremptòria, tota la resta; només fum.

I ningú crida ¡Prou a tanta disbauxa!.     

Molts ciutadans  que  necessiten ajuda  i depenen d’altres,  s'han hagut de vendre o empenyorar (han aflorat  les cases d'empenyorament) gairebé tot per poder subsistir, ¿i els molts autònoms ?,  ¿i els molts comerços que tanquen  les portes?,.  ¿i d'altres que estan pendents d'un fil,  amb el lògic neguit dels treballadors i propietaris?  El consum està sota mínims, a la crisi se li ha sumat la desconfiança per tot l'anomenat procés d'Independència,  la qual cosa no afavoreix gens.

Són molts aturats que s'han incorporat al món empresarial, com a única sortida  al no trobar feina, capitalitzant el subsidi d'atur i amb ajudes econòmiques familiars o acudint a entitats de crèdit (i diuen els mitjans afins, efusivament ¡”s'han obert tantes empreses”!).  ¿ i que passarà amb part d'aquests autònoms quan tanquin, que tancaran?,  tot un gran problema.  La viva realitat es que molts d'ells no guanyen ni per pagar impostos ( per citar: 21% I.V.A,  I.R.P.F, etc. és molt ) ,més despeses fixes,  ni per al seu propi salari. En aquesta situació viuen tot  el que està passant, en el món laboral, del comerç i Indústria, en l'habitatge, sanitat, cultura, benestar social, encariment de les primeres necessitats,  en les institucions, la corrupció i la desconfiança en determinats  polítics que contaminen tot un col · lectiu,  si són motius per mobilitzar als ciutadans, donada l'emergència de País.  I ningú crida ¡prou a tanta disbauxa!.

Desconcert.

Són molts els ulls desconcertats d'una gran majoria de ciutadans d'aquest País, amb una situació tràgica i poca possibilitat de futur,  també afegint-se  òbviament,  altres ulls no amb la situació tan tràgica, però si amb consciència de la realitat  del  País,  el sistema falla, fa aigües (hi ha moltes veus sàvies que ho denuncien) , la qual cosa provoca que observin  atònics  que els que els estan oferint a tot bombo i platerets; la terra promesa,  ho fan els de dalt, amb coll de camisa dur , encorbatats i ben acomodats, des de bonics i bons entorns, fins i tot amb certa demagògia i intencionalitat d'utilitzar-los,  i a sobre alguns amb possible corrupció.  És a dir,  no són els progressistes ni  els d'esquerra, ni  poble pla  qui demana ¡independència!.

¿Quina llibertat tenen aquests ciutadans ?, ¿quina dignitat els pot quedar , tant necessitats ?  ¿no poden atendre cap necessitat bàsica ni familiar?  ¡Es senten fracassats davant de una societat de tant tens tan vals!  ¡estan depenen de la caritat!   ¿ i se'ls està parlant de dret a decidir?   ¿d'independència?    quan no tenen gairebé res,  ni possibilitat de accedir ni tenir,  ¿ es poden imaginar que tenen al cap?  ¿i als altres que estan il·lusionats amb la Independència, que se’ls  dirà? , tot un autèntic desconcert.

El volant el porten els nacionalistes-conservadors.

Els que porten  el plànol, avui.......  potser dubten del ....... i  el volant,  són els nacionalistes-conservadors ( avui, de tant en tant deixen que ERC l’agafi). Sempre ha estat ha estat així, plànol i volant, ¡se'ls ha permès tant i tot!,  són  els  nacionalistes-conservadors, els ideòlegs dels projectes  “el dret a decidir”  i la Independència, els que estan oferint  la terra promesa, la fi de tots els seus problemes (conjuntament amb els d'ERC i el seu líder, ¡que no llegeix, que no té apunts !  i ho diu tot de carretó, que la terra promesa, aquí a la volta de la cantonada) . Molts ciutadans veuen molta demagògia, utilització,  d'altres molts mes, amb una respectuosa ingenuïtat  i molt noble actitud ho creuen,  altres no ho tenen tan clar i amb la mosca darrera l'orella, no acaben de confiar amb el proponent.

Qualsevol observador polític i suspicaç , donat el seu coneixement de la política , bé podria pensar que el President de la Generalitat i el seu partit ha sofert dos temps dins del seu projecte:

 Primer temps.- com a conseqüència de la diada del 11-09-2012, (un èxit de mobilització d'ells que es van entusiasmar amb ells mateixos) , a la breu entrevista amb el President del Govern central (l’important seria saber que es va dir , atès que.......se suposa sabrien que de no haver acord si hauria confrontació..... i amb ella......... )   i a la seva immediata decisió d'avançar les eleccions per el  25-11-12 (potser  impressionat per el propi èxit d'ells),  amb una possible intencionalitat d' anar tirant de beta, com sempre  i amb un nou   projecte electoral reivindicatiu moltíssim  més estimulant ; “ el dret a decidir”, ja que els altres arguments reivindicatius estaven exhaurits,   sol · licitant a la ciutadania que li donés la majoria absoluta per fer-ho possible, aquest  nou projecte, ¿ ho recorden ? ¿ però gairebé tots sabien que la constitució ho impedeix?  ¿perquè llavors?.

 Segon temps.-  ja totalment condicionat al resultat electoral i al suport parlamentari que rep dels de sempre Independentistes. ¡Si!,  els mateixos que tanta critica varen  rebre per part de l' actual President de la Generalitat i que va ser causa de l' enorme desprestigi  del govern tripartit (ERC va ser un soci problemàtic ) , no sol a  Catalunya sinó a la resta de l' estat.  

Aquest obligat segon temps  del  President de la Generalitat i al seu partit,  els ha agafat  d'imprevist i totalment a des pas, es va amb farmaciola per  possibles ferides,  donat el caminar i els discursos incongruents, fins i tot algun punt demagògics, intentant acontentar  a uns i altres (no tenint en compte la paràbola: “Ningú no pot servir dos senyors .... “, Mateu 06:24),  algunes afirmacions agosarades i  greus errors de formes incomprensibles (en un partit com CiU que molts tenen en ment, el  del seny i  que tants adeptes moderats té)  per a la bona política democràtica. 

A més donant la sensació que  el President de la Generalitat i al seu partit que estan en una autopista de quatre vies, amb una gran caravana i  a la via que no haguessin volgut (però donat l'acompanyant....), amb el peu a l'accelerador i l'altre acariciant el fre, per quan sigui el moment de sort, idoni i precís,  fer un gran sprint i deixar la via per la qual volen,  encara que en aquest viatge foren acompanyats (a contracor) d’altres, deixant-los  enrere a tots els altres i amb un parell de nassos.  I.......... si cal,  ja es pensarà amb una tercer temps. Es tenen influents suports i mitjans de comunicació (poca o gens oposició i denúncia  per part dels oponents), sobretot d'un molt influent,  sempre hi ha el recurs de...... als altres ........l'important és caure dempeus i continuar manant.

¿Però aquest no està sent el País que somiàvem? .