Catalunya no es mereix això

“Catalunya no es mereix això”

Per: Francesc Costa

27/02/2015

Es pot passar per alt, però no sense un somriure que detonaria un cert; " ¡ ja està bé ! '". Això és amb referència a dues  de les respostes dites per la Sra. Marta Ferrusola en la seva compareixença davant la comissió contra el frau fiscal celebrada el passat 23 al parlament català.  Respostes produïdes a preguntes dels diputats interpel·lants, la primera referint-se a  quin era l'estat econòmic del matrimoni Pujol, i la segona sobre la situació econòmica dels seus fills. Sobre la primera va respondre que:     “ no tenim ni cinc “,i pel que fa a la segona, contestar: “estan amb una mà davant i una altra al darrere "

S'ha d'entendre perfectament el  paper davant la comissió  de la Sra. Ferrusola, abans de res és esposa i mare.   Constant  més d’ acceptar aquestes respostes, ni encara podent ser dins d’una  línia sarcàstica, i menys en el marc en el qual es trobava i el perquè.  Al meu criteri entenc va ser una desconsideració  a la comissió,  però principalment a tots aquells centenars de milers de compatriotes que si estan en aquesta realitat.

Però hi ha un aspecte que al meu parer  té una enorme transcendència , té fons, sentit, i no és altre que  l'efectuada exclamació : "Catalunya no es mereix això" . I que davant tal exclamació, el polític interpel·lant li preguntés: “ ¿Qui? “ ,  responent-li  la compareixent ;   “ ¡ Catalunya !”.

No es cap ximpleria, doncs  sense cap exageració, aquí està el centre d’una de les causes del perquè  Catalunya, avui està com està,  per més optimisme que des d'aquí es pugui oferir. I també es pugui dir des d’aquí ; “que ens estem sortint “ .  La realitat és tossuda i de vegades cruel,  i aquesta és que no s'està be econòmicament, institucionalment, socialment ni políticament.

"Catalunya no es mereix això" , és només una exclamació,  personificada en la compareixent,  però que molt bé defineix el  sentiment, la idea  que  molts ciutadans catalans tenen.  Estan sota l'influx de l'enorme empremta del nacionalisme particular que s'ha impregnat  en el País, i que ha estat,  està degudament  i estratègicament  mantinguda   tots aquests anys i fins a la data d'avui.

Només cal anar de manera més o menys assídua per molts dels  pobles i ciutats de Catalunya, per prémer l'opinió, el sentiment,  es dedueix tot.  Per exemple; l'opinió que els mereix la compareixença enfront la  comissió contra el frau fiscal  de dues il·lustres  personalitats del nacionalisme català, més l'esposa i  fill d'un d'ells. Majoritàriament les respostes estan de l'ordre de; “ no hi ha dret” , “tot és mentida “,  “són els d'allà “ , “ no tenen consideració” “volen fer brou gros”, “ és per la qüestió de la independéncia " , etc.  I per rematar-lo  afegeixen el famós; “diuen diuen diuen ” i  “no tenen proves”. 

Sent pràcticament impossible oferir-les  altres arguments i lluny de tot interès,  Sembla que volen, però .. ... estan capficats, al final justifiquen, atenuen, fins i tot s’arriba a qüestionar la utilitat de la comissió contra el frau fiscal.  

Sent evident que la majoria de les respostes, lamentablement, responen més a 

influència de l'emprenta nacionalista mediàtica que a un criterí propi. Fins al punt de la 

pèrdua de tot sentit crític,  el que al seu torn provoca inconscientment una distorsió 

respecta a la vara de mesurar. Tot un problema de País, quan predomina únicament un sol pensament,  més quan al País desitja ser-ho en plenitud. 

Una empremta que juntament l'adhesió al consumisme i al neoliberalisme ha contribuït a enderrocar les mateixes columnes ideològiques de determinats partits polítics, i influenciant a molts dels seus militants, alguns notables. trobant-se en això les conseqüències : la primera.- El fet que any rere any han anat perdent gradualment tota referèrencia i caràcter ideològic, i  la segona.- que te conseqüències de la primera; la contínua inoperància política enfront del nacionalisme particular que predomina a Catalunya. Tot plegat donen com a resultat la pèrdua de confiança, per la qual cosa el suport de la ciutadania. 

Costa d'entendre la pèrdua, renuncia o cessió dels valors ideològics sobre una filosofia política, en favor de ......................

Una empremta que no només ha influenciat, influeix, ¡ i són molts anys ! ; al món polític, també en part, al cultural, institucional, empresarial, econòmic, gremial, eclesiàstic, associatiu, etc, etc, ¡ i com no !; a ciutadans anònims. 

Una emprenta del nacionalisme particular, que fins per a aquells polítics contraris a aquest tipus de nacionalisme, com també certs periodistes , acadèmics o destacades personalitats  que manifesten la seva disconformitat amb el que està passant al País, ho fan amb consideració, incapaços d'expressar les coses pel seu nom , és a dir la realitat, fins a aquest punt condiciona l'emprenta. 

Però respecte a la  comissió contra el frau fiscal, no obstant les seves limitacions,  (existeixen en altres països democràtics occidentals, tenen la seva funció, més instruments, petites diferencies respecte al model, fons pretès aproximat, interpel·lants mes incisius, informació contrastada) i de la sensació de la poca creença del que s'estava produint, per part dels interpel·lants, més  el fet que en ocasions a una documentació  pel que semblava  li faltava consistència, la qual cosa provocava que l'interpel·lant es quedés amb la cara d'aturat,   davant determinades respostes del compareixent. En fi, però dit això, ha tingut el seu punt constructiu per a tot aquell o aquella que volia escoltar, ho va poder fer.

Els tres compareixents, l'expresident Pujol, la seva esposa la Sra. Marta Ferrusola i el fill; Sr. Jordi Pujol Ferrusola, molt lícitament, se suposa hauran rebut abans de personar-se el seu assessorament legal. Però no obstant això dóna la sensació que també prèviament van rebre assessorament professional d'aquells que amb tant èxit van situar permanentment  al ex-President Pujol i al seu partit polític C.i.U, en el lloc predominant de la política catalana, i es continua en l’empenyorament. Atès determinats missatges que bé es podrien extreure de les tres compareixences. 

Missatges com el ja  trending tòpic; “ diuen,diuen,diuen” i que al seu torn ha calat en una part de la ciutadania pel que fa als compareixents,  oferint-los  a aquests una certa raó, estan d'acord amb el “diuen, diuen, diuen “.  El segon missatge podria ser  les manifestacions sobre el tripartit (govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV- President  Pascual Maragall 2003-2006- President  José Montilla 2006-2010 ) que va efectuar el Sr. Jordi Pujol Ferrusola. La qual cosa en un any electoral és un autèntic avís per a navegants. I per finalitzar l'últim missatge ; "Catalunya no es mereix això"

El guardián de las dos mezquitas sagradas

Adrian Mac Liman en su blog: Ventana al Mundo, publica este articulo, que adjuntamos en nuestro Blog. 


El guardián de las dos mezquitas sagradas

por: Adrian Mac Liman 

19-02-2015 

Hace apenas unas semanas, cuando el príncipe Salman Bin Abdel Aziz al Saud ascendió al trono del Reino de Arabia Saudita, los medios de comunicación occidentales se hicieron eco de los espectaculares cambios institucionales anunciados por el nuevo monarca.   No, no se trataba de medidas innovadoras, destinadas a reformar o modernizar el régimen autocrático impuesto por la Casa de Saud, sino de una simple reorganización administrativa. Detalle interesante: el guardián de las dos mezquitas sagradas, título que ostenta el jefe de la Casa Real, decidió relevar de su cargo al jefe de los todopoderosos servicios de inteligencia, el príncipe Jaled Bin Bandar, al secretario del Consejo de Seguridad Nacional y exembajador en Washington, el príncipe Bandar Bin Sultan, así como a los imanes que dirigían el Ministerio de Justicia y la policía religiosa.

¿Terremoto o simple tormenta en un vaso de agua? Aparentemente, se trata de una cuestión dinástica; el rey Salman trata de prescindir de los incondicionales de su hermanastro, el recién fallecido rey Abdalá, para dar paso a familiares directos. En clave sociopolítica, ello se traduce por un notable retroceso, ya que el nuevo monarca pertenece al ala más conservadora de la dinastía saudí.

Mientras algunos politólogos occidentales se limitan a comentar el papel preponderante desempeñando por los saudíes frente a la creciente amenaza del chiismo iraní, otros procuran destacar la postura ambivalente de Riad, que participa en la guerra contra el Estado Islámico, empleando al mismo tiempo ingentes cantidades de dinero para proyectar la imagen del islamismo radical tanto en los países musulmanes como en el Viejo Continente.  Uno de los pilares de este operativo habrá sido, en las últimas décadas, el… príncipe Salman, es decir, el actual monarca.

Según informes elaborados por las Naciones Unidas, la justicia estadounidense y los servicios de inteligencia occidentales, durante los años 80 y 90 del siglo pasado, Salman se dedicaba a centralizar la ayuda financiera saudí destinada a Al Qaeda, tanto en Afganistán como en Bosnia.   Los envíos de fondos se efectuaban a través de distintas asociaciones benéficas creadas o presididas por multimillonarios saudíes.  

En la década de los 90, durante la guerra de los Balcanes, el príncipe ostentó el cargo de Alto Comisionado Saudí para la ayuda a Bosnia Herzegovina, organismo internacional que, según los expertos de las Naciones Unidas, transfirió 120 millones de dólares a la Third World Relief Agency, una asociación fundada por el príncipe que financiaba a Al Qaeda.   Los funcionarios de las Naciones Unidas encargados de supervisar las cuentas de la oficina saudí estiman que los fondos no se emplearon para fines humanitarios.

En mayo de 1997, los militares franceses destacados en Bosnia advierten que el Alto Comisionado Saudí utiliza la cobertura de la ayuda humanitaria para fomentar la islamización de Bosnia y radicalizar a la juventud.  El periodista galo Roland Jacquard, que tiene acceso al documento, asegura que se trata una estratagema destinada a establecer la plataforma idónea para las acciones de Al Qaeda en Europa.

Aun así, los servicios de seguridad estadounidenses respetaron el estatuto diplomático del Alto Comisionado Saudí en Bosnia hasta… el 11 de septiembre de 2001. En un registro llevado a cabo poco después de los atentados de Nueva York, los norteamericanos encontraron de la poco diplomática sede directrices para la falsificación de los pases del Departamento de Estado y ¡ay! apuntes relativos a conversaciones con Osama Bin Laden.

No hay que extrañarse, pues, que el Presidente Barack Hussein Obama haya decidido precipitarse a rendir pleitesía a su aliado Salman.  Con amigos así, más vale ser prudente. Con aliados así, la tan cacareada guerra contra el Estado Islámico podría convertirse en una perpetua pesadilla.    

TV3, la teva, la nostra ?.....la de ells !

TV3, la teva, la nostra ?,... la de ells !

Per: Francesc Costa

16/02/2015

Tv3  en el seu programa de la tarda de dilluns 9, avui fa una setmana, en l'espai de tertúlia, els tertulians pràcticament lloaven al President Mas, per mi, no s'esperava una altra actitud d'aquesta taula de tertulians, igual que la resta de tertúlies de l'ens públic i pel que fa als que intervenen en aquestes taules, majoritàriament coincideixen, estan en la línia de la corporació. Estranyant-me  que en ocasions las comparteixin periodistes o personalitats significatives que són conegudes  per l’equilibrat de les seves opinions i al seu  bon saber estar.

 “On tots pensen igual, ningú pensa molt”

Walter Lippmann (Nova York, 1889-1974) periodista, filòsof i comentarista polític.

Lloes, fins i tot incloent el que significa quan el president es passa la mà per l'ona del seu cabell. Està clar que només podien referir-se  a la intervenció inicial del President Mas a la comissió d'investigació sobre el frau fiscal,  que s'estava retransmetent pel canal 3/24 i per 24 hores de TVE, coincidint  uns minuts els dos espais, en el qual l'espai de tertúlia de TV3  va connectar amb el 3/24. Sembla, que atès, per a mi el banal i jocós espai de tertúlia de las tardes a TV3, van donar molt de si els  pocs minuts de coincidència, donada les moltes lloances dirigides al President Mas i al seu torn, ¡com no!, censures als interpel·lants, com ; “teatre” “parafernalia” “oportunisme” “treure rèdit” “carnassa” , “voluntat de devalua”, etc. I encara sort, ja que la tertúlia va finalitzar aproximadament quan es va iniciar el torn de preguntes.

“veu la palla en ull aliè, però no veu la biga en el propi”

Sant Mateu, l'evangelista - Levi 7:1-6 

La comissió va transcórrer tal com m'esperava, donada la personalitat del important personatge. Però l'audiència d'oïda fi, haurà pogut adonar-se de tres aspectes, al meu parer, res intranscendents, com ho són:

Primer.- Moltes dades ofertes per part dels partits polítics, sobre els molts casos que pel que sembla involucren o han involucrat a CiU. - Segon.- Sembla ser que hi ha comptes que no s'han liquidat i pel que sembla mai es liquidaran i al Tercer.- La sensació  de algun interrogant pendent, no baladí.

Punts, que no són qualsevol coseta, podrien dir molt, el que si podrien dir és poc  a favor de la resta dels partits polítics, sobretot d'aquells que van acceptar el seu suport, el van recolzar, els que li van donar suport, els que  li donen suport i els que desitjaven donar-li suport.  

El compareixent ha estat loquaç, excel·lent, segur, dominador del temps i de la càmera. Els seus incondicionals hauran  comprovat, en termes futbolístics; com els driblava i fins i tot  marcar més d'un gol per l'escaire, i en  termes taurins hagués sortit a coll pels seus partidaris  i per alguns independentistes, això sí, potser no tant pels de sempre.

Seguramet la lectura de qualsevol erudit analista polític de fermes conviccions democràtiques no hauria de ser positiva, per una banda el motiu, que no és en absolut intranscendent, i per l'altra conscient de que no hauria cap conseqüencia política, més quant tot està com està al nostre País.  Es va mancar, meu parer, per part dels interpel-lants, d'altura política, consciència democràtica, de servei públic i de sentit de País. 

Gairebé de segur que des de la majoria dels mitjans de comunicació catalans i sobretot del públic (CCMA),  donat el pa que es dóna, el resultat de la comissió serà ben diferent del que hagués hagut de ser, fins i tot, potser res a veure. Convertint-lo  en un fet  per més grandesa i glòria del President Mas, la necessitat del seu lideratge i s'aprofitarà  més o menys  per donar una volta més de l'injust amb què es tracta a Catalunya, tant des de fora com de dins. Un argument que es ven molt bé, i sembla mentida !, però ho compren, i sense adonar-se, segons opino, que el benefici no és per al País. 

Per tot això, davant de tanta poca existent objectivitat , d'un clar partidisme i propagandisme se’m fa difícil  consumir TV3 i  alguns mitjans de la corporació, a més.....és  que...... ¡ són públics, caram !, al seu sosteniment i contribueixen els ciutadans de Catalunya, de totes les ideologies polítiques o cap.  Bé es mereixen un respecte, si us plau.   

“La propaganda no enganya a la gent, sinó que simplement els ajuda a enganyar-se a si mateixos”

Eric Hoffer, escriptor, filòsof ( 1898 Nova York-1983 Sant Francisco )

Tot un trist escàndol,  que alhora afecta molt ciutadà, com a mi mateix, que desitgem tenir uns autèntics mitjans de comunicació públics, independents, sense dependències polítiques ni  empresarials i si compromesos amb  el País.  Evidentment amb accent en el nacional, en absolut nacionalista, més quan està clar que l'Espanya multinacional, multicultural, multilingüistica no està ni molt menys assumida,  per molts dels mitjans de comunicació  d'àmbit nacional, sobretot els audiovisuals, excés accent centralista.

Sent trist que a casa no trobis la pluralitat i imparcialitat informativa. No obstant gràcies als temps, avui hi ha altres mitjans per estar informats, reflexionar sobre el que t'informes , procurant una seriosa pluralitat informativa i dins dels màxims rigors periodístics i d’opinions.

Com s'escriu, hi ha el desig d'un mitjà de comunicació públic que emeti dins d'una línia d'imparcialitat i veracitat, sense cap monocolor ( ¡ això ja era abans ! , bons, dolents i en blanc i negre.  I tristement ho és ara en color i en HD )  Som grandets, rebutgem se'ns vulgui imbuir idea o opinió, i volen decidir, sí, però... després d'estar ben informats, des de la imparcialitat, objectivitat. I en ser públic, en la nostra llengua, la catalana.

Tot el que està succeint, al meu parer, amb TV3 i alguns mitjans de la corporació,  és al meu criteri, un fet molt greu.  Inadmissible que des de un País, que al seu mateix President de la Generalitat , el seu partit polític, conjuntament amb ERC, que és qui dóna suport al govern, i al seu torn participa en el procés sobiranista, ens estan oferint  un projecte de una Catalunya, més digna i lliure, com segons esgrimeixen que és possible amb la independència (després de tants anys governant ara el President Mas, al seu partit  i membres del govern  es despengen amb la Independència, dient que per a un país millor ¿ hi haurà tant il·lús? ),  i per  la qual cosa exigeixen, reclamen  més sentit democràtic, més mà oberta al govern central, i al P.P.   És a dir;  es reclama el que són incapaços de fer en l'ens públic.

 “Digues-me que presumeixes i et diré del que no tens”

Proverbi 

Uns mitjans de comunicació públics i nacionals que en aquests dos últims anys irresponsablement i amb finalitat partidista, entenc que han  generat  a la seva audiència sentiments de malvolença cap a tot aquells, d'aquí i d'allà  que entenen no estan d’acord amb el ideari únic, o d'allò que a ells els interessa interpretar i alhora fer entendre que són els que estan posant pals a les rodes a Catalunya i al procés sobiranista.

Evidentment, tampoc es poden consumir certs mitjans de comunicació d’àmbit nacional, la qual cosa vindria a ser l'altra cara de la mateixa moneda.  No obstant això, hi ha altres, no gaires,  de mitjans de comunicació d’àmbit nacional amb més pluralitat política i fins a més critica general.   D'aquests hi ha algun amb la modalitat de xou tertulià. Espais que gairebé tots els mitjans audiovisuals d'aquí i d'allà emeten. Són poc plurals, color definit, zero imparcialitat , fins i tot alguns amb personatges histriònics i plens de vehemència.

 “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar a l'opressor i odiar a l'reprimit ”

Malcolm X, Malcolm Little ( Nortth Omaha, Nebraska, 1925, Nova York 1965 ) ministre religiós i activista.

Amb menys de quatre dits d'una mà, hi ha algun de mitjà  de comunicació català que acaricia la pluralitat. Haurien de ser més atrevits i professionals, més fidels al codi deontològic del periodisme, a la vocació d'informar i l'equanimitat de la mateixa. Hi ha altres formes de informar a la ciutadania, de servir en aquest aspecte al nostre País, a part de la que sembla està establerta i acatada des de fa anys.

A TV3,  tot, es circumscriu,  en el  procés sobiranista i a la independència, així com  amb els actors principals, són els estels a protegir i promociona.  ¡ Es per llogar-hi  cadires !,  sembla que ho donen tot per fet, com tota una realitat, que la independència està a la volta de la cantonada. Des de TV3 i certs mitjans de la corporació sembla que es difongui pedagogia sobre determinats aspectes relacionats amb una Catalunya independent.   Sovint es parla de les estructures d'estat, de la constitució catalana de la hisenda pública catalana, y un llarg etc.  I tot això des del mitjà de comunicació públic i en un sentit seriós,  no com una ficció literària, no com una hipòtesi, sinó com una realitat.- Una vergonya democràtica.  

A TV3, segons opino, la manca de consideració és total, no hi ha altres opcions, ni altres idees, ni altre sistema territorial, ni gairebé altres partits polítics, i quan hi són, és per qüestionar-los.  I si hi ha un PP, és perquè aquest serveix  d'autèntica font d'alimentació al projecte.

Però tampoc existeixen a TV3  altres transcendents aspectes de la Catalunya real, la seva cara lletja, entre la qual cal destacar els  més d'un milió i mig de compatriotes allotjats en  la pobresa, misèria, l'exclusió social i amb tràgiques ramificacions diverses,  ¡ si, aquí a casa, a Catalunya !.  Evidentment, s'ha d'assenyalar  al govern de la Generalitat,  les seves retallades, la seva política. - Sempre que a TV3 ho esmenten, poques, però en les diferents informacions, telenotícies o tertúlies, es dins de un marc de cert desvergonyiment, com si no fos cosa d'aquí. Fins i tot sempre hi  ha l'agosarat que assenyala només cap al centre.

A TV3, no existeix critica alguna de les polítiques del govern de la Generalitat, ni reprovació alguna del partit que governa la Generalitat, com tampoc  d'ERC.  El tractament informatiu es totalment dins  d'una visió partidista, de titular tendenciós, constants accents, molt de esbiaixat , opacitat, molt de implícit. I segons opino, amb una clara manifesta coresponsabilitat per part dels “professionals”. Tot un menyspreu al codi deontològic del periodisme. 

Una TV3 que mai dona una puntada sense fil.  Se serveixen molt astutament de tot allò que es diu, o es fa,  des d'Espanya  ( que tan freqüentment citen en lloc de citar: l'estat espanyol )  , l'estat,  el govern central, de polítics, d'alguns mitjans de comunicació nacionals,  fins i tot des del nostre País.  Amb tal, segons el meu criteri, de crear opinió.  Creant-se temes sobre aspectes que estan trets de context, altres que són de caràcter general i transformant-los  com si només afectessin als catalans. Sent molts els que  li donen  la categoria de greuges,  sens dubte alguns podien ser-ho, altres no.  Fent de tot plegat un gran rendiment mediàtic, i molt soroll en ocasions, provocant molt intel·ligentment a la seva audiència una idea col·lectiva. 

 “No hi ha res més perillós que una idea, quan no es té més que una”

 Alain, Emilie-Auguste Chartier  (França - 1868-1951) Filòsof, periodista i assagista

Sempre vaig interpretar des de la fundació de TV3, l'any 1983, ¡ quant orgull ens va produir !, el seu compromís com a servei de comunicació públic, amb la ciutadania, amb el País, en el que això representava;  divulgació de la nostra llengua, el català, el seu coneixement i consolidació.- Un mitjà  per cohesionar la societat a l’entorn d’un País, difusió de la nostre cultura  i la general. Conjuntament amb  el desig d'oferir una informació amb els principis periodístics de severitat, veracitat, imparcialitat i independència. -  Avui només un record, un desengany, un escàndol.  

S’aspirava que TV3 fos una BBC. Molt lluny queda tal aspiració, avui res, Opinant que no hi ha res  dels seus principis fundacionals. Deixant  de ser de ser "la nostra", "la teva" per passar, des de ja fa anys, a ser  la d'ells , tot un descarat instrument de propaganda i adoctrinament al servei dels nacionalistes, en aquests últims temps infondre l'independentisme.

En TV3 i en la corporació s'està en un-cul-de-sac, un mitja de comunicació públic i nacional on sols existeix un únic prisma,  el que el converteix en un mitjà de comunicació públic excloent, fet que es ve produint des de fa anys, allunyant-se de tota realitat catalana.  Segons opino, amb un lliurament total, gairebé de entreguisme al President Mas, al seu govern  i al partit que el sustenta, així com aquells que li ofereixin suport.

“fins als sentiments bons, si s'exalten en excés, són capaços de conduir-nos a errors deplorables”

Jaume Llucià Antoni Balmes ( Vich- Barcelona-1810-1848 ) filòsof, teòleg, apologista i sociòleg )

Al que cal afegir aquesta sensació de "nosaltres som millors" , en molts exemples, i d'ample argumentari, molts detalls, per citar, més o menys es va dir així : “nosaltres no som com Canal Sur, som TV3”, hi ha més i gairebé cada dia. Una negació a una Catalunya plural, real, de ciutadans procedents de diferents llocs d’España, que se senten d'aquí, però s'estan començant a no sentir donada la línia excloent, no se senten reflectits a TV3.  Però sens dubte també per l'enfocament de la informació  que es produeix, o noticies polítiques  sobre el procés sobiranista, les formes en què es difon, els missatges, els diferents discursos que s'emeten  i tot un llarg etc.

La línia d'emetre de TV3, , produeix rebuig d'una part de la societat, abandonament del mitjà de comunicació públic nacional. - No és la tele de tots.  Amb la qual cosa s'estanca el coneixement i divulgació de la nostra llengua i  cultura. I a més deixa de ser instrument de cohesió de la societat. Avui no la hi ha, i si el que hi ha són diferents grups de la societat. Alguns poca cosa a veure amb la idea  amplia i general que molts teníem de País  pel que fa  als seus ciutadans.- Tot un fracàs de l'ens públic, lògicament compartit amb les polítiques produïdes.

Des de  TV3 s'han creat etiquetes de menyspreu, sobretot  amb els discrepants  del pensament únic, mediàticament imposat fa anys. -L'escandalosa parcialitat de TV3 ve de llarg. -Etiquetatge compartit amb la seva creació, principalment des del nacionalisme.  Paradoxalment, la corporació  s'ha creat la seva pròpia etiqueta sense haver de caracteritzar ni adjectivar constantment, com així ha estat amb les altres interessadament creades etiquetes. La creació de la etiqueta  de TV3, s'ha generat per si mateixa,  ha estat pels propis fets l'ens públic, i per a més inri, al mateix nivell d'homologació a les per la corporació  creades.

Putin tiene todas las respuestas

Liliya Khusainova, competente articulista, publicó el pasado día 2 en  RT Actualidad  el articulo que adjuntamos, ofreciendo una pincelada de su punto de vista político,con datos, sobre como el Presidente Vladimir Putin está encarando las sanciones procedentes de Occidente. 

Presidente; Vladimir Putin 

Putin tiene todas las respuestas

Por: Liliya Khusainova

Editora, lingüística y economista

02/02/2015

Occidente piensa que ha conseguido sus objetivos de destruir la economía de Rusia: los precios del petróleo alcanzan sus niveles mínimos, el rublo pierde posiciones. Pero se equivocan, ya que el presidente ruso, Vladímir Putin, dispone de una serie de métodos racionales de cómo responder a sus oponentes.

Muchos expertos destacan que las evaluaciones pesimistas de la economía rusa en el contexto de los problemas actuales son demasiado prematuras, y tienen razón, ya que numerosos factores evidencian que los esfuerzos de Occidente por hundir a Rusia y al Presidente Putin no van a ser fructíferos.

En primer lugar, el estado actual del rublo en declive es una gran ventaja para los productores rusos: este nivel del tipo de cambio convierte a sus productos en competitivos en los mercados extranjeros.

En segundo lugar, Occidente debe tener en cuenta el control total que tiene Rusia sobre su deuda externa y su solvencia crediticia. La deuda externa de Rusia para el 1 de enero de 2015 se redujo en 129.367 millones de dólares en comparación con el mismo periodo del año anterior y se situó en 599.497 millones de dólares, informa el Banco Central de la Federación Rusa. 

En tercer lugar, Rusia tiene sólidas reservas de oro. Las reservas de oro de la Federación de Rusia aumentaron un 16,5% en el 2014 de 1.036 a 1.207 toneladas, de acuerdo con el Banco Central de Rusia. En total durante el año pasado el Banco compró alrededor de 171 toneladas de oro.

Debemos subrayar que esta opción es verdaderamente viable y si Vladímir Putin decide recurrir a utilizar el plan de oro y aplicar un sistema de pago basado en el oro va a matar dos pájaros de un tiro: fortalecer la economía de Rusia, por un lado y derrocar al dólar por el otro, ya que en este caso todos los contratos para el suministro de energía estarán denominados en oro y no en dólares estadounidenses.

Putin sabe lo que hace

Además, hay que tener en cuenta que la compra de oro también la llevan a cabo otros socios de Rusia como China, que también tiene capacidades para romper la hegemonía del dólar.

En cuarto lugar, se debe destacar el papel insustituible de Rusia como el proveedor de energía de la Unión Europea. Es poco probable que Europa sea capaz de reducir su dependencia del gas natural ruso.

En quinto lugar, Rusia ya ha elaborado un plan omnicomprensivo de resolver los problemas económicos actuales. El plan de reestructuración consta de 60 puntos y prevé la asignación de las siete áreas clave para la implementación de medidas para combatir la crisis. Entre ellos el apoyo a la sustitución de importaciones y la exportación de artículos que no se relacionan con materias primas, incluidos los productos de alta tecnología, promoción del desarrollo de las pequeñas y medianas empresas, la creación de oportunidades para la obtención de financiación en sectores importantes de la economía, el pago de los costos inflacionarios adicionales para las personas más vulnerables, reducción de las tensiones en el mercado laboral, optimización de los gastos presupuestarios y aumento de la estabilidad del sistema bancario.

Por lo tanto, los expertos y analistas destacan que a largo plazo, la actual desaceleración de la economía rusa puede dar lugar a un aumento significativo en el futuro. Eso es exactamente lo que Vladímir Putin dijo durante su gran conferencia de prensa anual.

"Es inevitable que la economía rusa supere esta situación en dos años a más tardar", señaló el mandatario, por lo que se puede destacar que el líder ruso sabe lo que hace y tiene respuestas para contrarrestar a Occidente.

Fuente RT Actualidad

traducción: elblogdefcosvi

Guerra contra la "hidra islámica" y… ¿más?

El blog Ventana al Mundo, de Adrian Mac Liman, publica un nuevo artículo, el cual consideramos interesante su punto de vista. Por lo cual lo íncluimos  en nuestro blog.



Guerra contra la "hidra islámica" y… ¿más?
por: Adrian Mac Liman

23/01/2015

Me preguntaba el otro día un amigo periodista cuál de los dos movimientos radicales musulmanes – Al Qaeda o el Estado Islámico – resultaba, a mi juicio, más pernicioso para la seguridad mundial. Mi respuesta le sorprendió: “Pero si estamos hablando de dos engendros gemelos. Tienen los mismos padres y, si te descuidas, los mismos padrinos”. 

¿Los mismos padres? Conviene recordar que Occidente tardó en denunciar la crueldad de los combatientes del Estado Islámico, los métodos inhumanos empleados por esos nuevos defensores de la fe. Al parecer, los gobernantes del Primer Mundo empezaron a preocuparse por la suerte de las víctimas de las huestes del Islam cuando el EI se adueñó de los yacimientos petrolíferos de Siria y de Irak. Por vez primera, en las redacciones de los medios occidentales aparecieron los vocablos yazidíes, kurdos, alevíes. Poblaciones en peligro, según las cajas de resonancia de Washington o de Bruselas, que habían permanecido silenciosas durante los enfrentamientos de Siria, donde la multicéfala hidra trataba de derrocar el régimen autoritario de Bashar el Assad.

El Estado Islámico y Al Qaeda combatían en el mismo bando. Sus valedores eran los supuestamente pro occidentales Qatar y Arabia Saudita, aliados de Washington y… miembros la de coalición internacional antiterrorista liderada por el Presidente Barack Obama.  

En ambos casos, se trata de agrupaciones que persiguen el mismo objetivo: levantar un Califato regido por la Sharia, la ley islámica. Algo que, de paso sea dicho, Bin Laden había conseguido en el Afganistán de los talibanes. Ni que decir tiene que la eliminación física del multimillonario saudí no obstaculizó el desarrollo del proyecto. Al contrario, su muerte aceleró el proceso de radicalización. O al menos, eso es lo que se pretende insinuar a través de imágenes distorsionadas, de argumentos perversos.

Es obvio que George W. Bush no ganó la guerra contra el terrorismo. Lo único que logró el expresidente norteamericano fue un incremento de la corriente anti islámica en Estados Unidos y algunos países de Europa occidental. Un buen caldo de cultivo para la incomprensión y… el odio. Los atentados del 11 – M de Madrid (2004) y/o las bombas que estallaron durante la maratón de Boston  (2013) sirvieron para alimentar la animadversión de una opinión pública desconcertada. La matanza perpetrada en la redacción del semanario parisino Charlie Hebdo fue la detonante para la nueva ofensiva, esta vez, generalizada, contra el radicalismo islámico. ¿Contra el radicalismo o contra algunos radicales?

Conviene preguntarse, pues: ¿a qué se debe este largo paréntesis de silencio de los políticos occidentales? A finales de 2001, durante la retirada de Afganistán, Al Qaeda advirtió que la lucha no había acabado, que sus combatientes volverán a manifestarse al cabo de dos o tres lustros. Los servicios de inteligencia habían detectado la presencia de las llamadas células durmientes en Europa y Norteamérica, los movimientos de los yihadistas extranjeros en los países del Mashrek, la connivencia de los regímenes islámicos moderados con las agrupaciones armadas. Por si fuera poco, los atentados de Boston y de París han sido calificados de ataques contra los valores democráticos de Occidente. Razones más que suficientes para actuar. Sin embargo…

El tardío despertar de los estadistas del Primer Mundo, su afán el declarar (¿redeclarar?) la guerra al Estado Islámico presenta malos presagios para las relaciones con el mundo árabe-musulmán. Si bien es cierto que la mayoría de los musulmanes no se identifica con los salvajes procedimientos de los yihadistas del EI o la farragosa retórica de Al Qaeda, también es verdad que los argumentos empleados por Occidente – libertad de expresión, derecho a criticar, véase ofender al Islam – no cuentan con muchos seguidores en el mundo musulmán.

¿Miopía política o deseo de fabricar un nuevo enemigo? ¿Es preciso que el mundo sin ideales, sin ideología, sin rumbo se movilice contra algo, contra alguien? Aparentemente, los gobernantes lo tienen claro: tras 24 meses de guerra sin cuartel contra los movimientos islamistas, tocará abrir otros frentes.

Señores kremlinólogos, prepárense. 

 

“Je Suis Charlie” , contra todo terrorismo, toda violencia. A favor del respeto, la libertad, los derechos, la libertad de expresión

“Je Suis Charlie” ,  contra todo terrorismo, toda violencia. A favor del respeto, la libertad, los derechos, la libertad de expresión y la democracia 

Por:Francesc Costa
a 22/01/2015 


La manifestación de  Paris, con más de 3.000.000 millones de ciudadanos y ciudadanas, algunos procedentes de otros lugares. Una  marcha con pancartas,  fragor popular  con un lema dominante a modo de estribillo;  Je Suis Charlie, con una letra que era la defensa de la libertad, la libertad de expresión, democracia, derechos, tolerancia.  Manifestación  que entre otros aspectos  reivindicaba  los valores de la República francesa.  Una marcha encabezada por los familiares de las victimas del brutal atentado. 

Fue mucho más que  una manifestación  contra la barbarie terrorista que  vivió París entre los días   7 y 9 de este actual mes, con un balance de 17 víctimas inocentes, iniciándose  el horror contra  el semanario satírico  Charlie Hebdo, finalizándose en una tienda  de alimentos, de propietarios  judíos.  


Se estaba viviendo toda una conjunción de expresión de sentimientos; la defensa  de la libertad, la de expresión, la del respeto, la tolerancia  la democracia  y del rechazo a todo tipo de violencia.  La cual lamentablemente, ésta  se muestra  de muy distintas formas, muchas de las cuales  las están padeciendo muchos  ciudadanos y ciudadanas del mundo. Siempre justificadas por aquellos que la ejercen en nombre de que no sé qué razón.  Cuando la realidad es que no existe justificación alguna para la barbarie terrorista y  la violencia,  generadora  de  muchas víctimas, la  mayoría; inocentes. 

Libertad y respeto, dos derechos, anhelos por lo que el hombre siempre ha luchado. Pilares  y a su vez pivotes imprescindibles para la democracia, la convivencia de la sociedad, la comunidad  y como principio del propio ser. 

Libertad y respeto,  ello comporta una gran responsabilidad, saber dónde está la línea, la finalización de la misma  y saber respetarla.  Pues como muy bien señaló Jean Paul Sartre (París  21/06/1905-Paris, 15/04/1980- filósofo, escritor, activista político y exponente del existencialismo y del marxismo humanista):

Mi  libertad  se  termina  dónde empieza la de los demás.

Principios del siglo XXI, de gran conocimiento y a su vez  tiempos de  cierta convulsión social provocada por un  mundo  dominante que se resiste a los cambios, y que precisa todavía hoy de una mayoría de la ciudadanía, pero a la cual, a su vez  se resiste a concederles; la dignidad. 

Día tras día observamos muestras de falta de respeto al hombre, a la comunidad, a las culturas, a las ideologías, a los sentimientos, a las  creencias, a las diferencias, etc... El deseo de imponerse, de dominar, así como  la  incapacidad de intentar encontrarse y comulgar.  Una carencia; la de tener como principio el  bien mayoritario y general. Todo lo expuesto son causas tristemente predominantes. 

Han transcurrido más de 500  años, de una de las frases de principio doctrinal del tratado de  teoría política de Nicolás Maquiavelo (Florencia, 3/05/1469-Florencia, 21/06/1527-filósofo, político, escritor, consejero italiano del Renacimiento), escrita  en su obra “ El Príncipe” 

El fin justifica los medios

Una máxima generalmente carente de  ética y  que continúa en  plenitud en  muchas de las  actuaciones políticas, empresariales, así como de determinados sectores  de gran influencia y peso.   Son tiempos de una general falta de respeto, como los de inducir, manipular y de la utilización, muy lejos de las reales necesidades  de la ciudadanía. 

Más de 3.000.000 millones de personas manifestándose  en París,  entre slogans, aplausos y cantando la Marsellesa.  Mayoritariamente eran los  sentimientos expresados en el parágrafo primero de este escrito.   A su vez también  con cierto distanciamiento  hacía una clase política, de la cual están desengañados,  enfadados y sintiéndose mangoneados (un hecho esperanzador).  No fueron a dar sostén a los políticos gobernantes,  fueron a manifestarse en apoyo a Charlie Hebdo, todos eran Je Suis Charlie, a favor de  la libertad, a la libertad de expresión, al respeto, a la democracia, la tolerancia   y contra todo acto terrorista y de violencia. 

Más de 50 mandatarios  de todo el mundo, acudieron a la manifestación el pasado 11 de enero contra el terrorismo y a favor de la libertad.  No evitándose ciertas críticas respecto a la comparecencia de determinados políticos gobernantes, donde en sus países están a las antípodas de los sentimientos expresados por los millones de ciudadanos que se manifestaban en París. 

Otra  asistencia, a mi criterio, llamó mi atención, la de Petro Poroshenko, presidente de Ucrania. ¿Cómo es posible, tal presencia?, me pregunte,  ¡ el lema, el espíritu de la manifestación era muy claro ! .El gobierno de Ucrania, su presidente,  no son ejemplo de libertad, tampoco de la de expresión, de tolerancia, de democracia.  

Un presidente, que parece ser  incapaz  de respetar acuerdo alguno en favor de la paz, de poner fin al terror belicista entre hermanos, de respetar hechos diferenciales existentes y hacer de Ucrania un País democrático.  Muy  lejos del lema y espíritu  de la manifestación de Paris, (Pero a mi juicio,  una actitud natural, dada  la base, surgida de la barbarie, violencia y  victimas acaecidas en la plaza Maidán de Kiev. Sobre este pedestal, a mi criterio, difícil gobernar sobre la base de los derechos, la libertad,el respeto y  la democracia, sentimientos que se poseen, se tienen,  no es posible adquirirlos, ni se copian y pegan ) .Hoy  en Ucrania  habrá mucha aversión, se ha generado. Y  lo que hay también, es; bombas, destrucción y muerte. 

Un mandatario  que desea que su país entre en la Unión Europea, deseo no sea así, no con los dirigentes actuales.  Además me cuesta aceptar que gobiernos de la UE, así como el presidente de EEUU, Barack Obama  puedan ofrecer apoyo alguno al actual gobierno de Kiev, además de la existencia de otras consideraciones importantes a tener en cuenta.

Con relación al terrorismo, confiar en que nuestros gobernantes,  las medidas que se puedan efectuar  en  contra y protección del mismo,  nunca puedan  atentar a lo que en Paris ha sido todo un clamor; la defensa de la libertad, la libertad de expresión, los derechos, la tolerancia, el respeto y la democracia. Todo ello, en el bien entendido.