Catalunya no es mereix això

“Catalunya no es mereix això”

Per: Francesc Costa

27/02/2015

Es pot passar per alt, però no sense un somriure que detonaria un cert; " ¡ ja està bé ! '". Això és amb referència a dues  de les respostes dites per la Sra. Marta Ferrusola en la seva compareixença davant la comissió contra el frau fiscal celebrada el passat 23 al parlament català.  Respostes produïdes a preguntes dels diputats interpel·lants, la primera referint-se a  quin era l'estat econòmic del matrimoni Pujol, i la segona sobre la situació econòmica dels seus fills. Sobre la primera va respondre que:     “ no tenim ni cinc “,i pel que fa a la segona, contestar: “estan amb una mà davant i una altra al darrere "

S'ha d'entendre perfectament el  paper davant la comissió  de la Sra. Ferrusola, abans de res és esposa i mare.   Constant  més d’ acceptar aquestes respostes, ni encara podent ser dins d’una  línia sarcàstica, i menys en el marc en el qual es trobava i el perquè.  Al meu criteri entenc va ser una desconsideració  a la comissió,  però principalment a tots aquells centenars de milers de compatriotes que si estan en aquesta realitat.

Però hi ha un aspecte que al meu parer  té una enorme transcendència , té fons, sentit, i no és altre que  l'efectuada exclamació : "Catalunya no es mereix això" . I que davant tal exclamació, el polític interpel·lant li preguntés: “ ¿Qui? “ ,  responent-li  la compareixent ;   “ ¡ Catalunya !”.

No es cap ximpleria, doncs  sense cap exageració, aquí està el centre d’una de les causes del perquè  Catalunya, avui està com està,  per més optimisme que des d'aquí es pugui oferir. I també es pugui dir des d’aquí ; “que ens estem sortint “ .  La realitat és tossuda i de vegades cruel,  i aquesta és que no s'està be econòmicament, institucionalment, socialment ni políticament.

"Catalunya no es mereix això" , és només una exclamació,  personificada en la compareixent,  però que molt bé defineix el  sentiment, la idea  que  molts ciutadans catalans tenen.  Estan sota l'influx de l'enorme empremta del nacionalisme particular que s'ha impregnat  en el País, i que ha estat,  està degudament  i estratègicament  mantinguda   tots aquests anys i fins a la data d'avui.

Només cal anar de manera més o menys assídua per molts dels  pobles i ciutats de Catalunya, per prémer l'opinió, el sentiment,  es dedueix tot.  Per exemple; l'opinió que els mereix la compareixença enfront la  comissió contra el frau fiscal  de dues il·lustres  personalitats del nacionalisme català, més l'esposa i  fill d'un d'ells. Majoritàriament les respostes estan de l'ordre de; “ no hi ha dret” , “tot és mentida “,  “són els d'allà “ , “ no tenen consideració” “volen fer brou gros”, “ és per la qüestió de la independéncia " , etc.  I per rematar-lo  afegeixen el famós; “diuen diuen diuen ” i  “no tenen proves”. 

Sent pràcticament impossible oferir-les  altres arguments i lluny de tot interès,  Sembla que volen, però .. ... estan capficats, al final justifiquen, atenuen, fins i tot s’arriba a qüestionar la utilitat de la comissió contra el frau fiscal.  

Sent evident que la majoria de les respostes, lamentablement, responen més a 

influència de l'emprenta nacionalista mediàtica que a un criterí propi. Fins al punt de la 

pèrdua de tot sentit crític,  el que al seu torn provoca inconscientment una distorsió 

respecta a la vara de mesurar. Tot un problema de País, quan predomina únicament un sol pensament,  més quan al País desitja ser-ho en plenitud. 

Una empremta que juntament l'adhesió al consumisme i al neoliberalisme ha contribuït a enderrocar les mateixes columnes ideològiques de determinats partits polítics, i influenciant a molts dels seus militants, alguns notables. trobant-se en això les conseqüències : la primera.- El fet que any rere any han anat perdent gradualment tota referèrencia i caràcter ideològic, i  la segona.- que te conseqüències de la primera; la contínua inoperància política enfront del nacionalisme particular que predomina a Catalunya. Tot plegat donen com a resultat la pèrdua de confiança, per la qual cosa el suport de la ciutadania. 

Costa d'entendre la pèrdua, renuncia o cessió dels valors ideològics sobre una filosofia política, en favor de ......................

Una empremta que no només ha influenciat, influeix, ¡ i són molts anys ! ; al món polític, també en part, al cultural, institucional, empresarial, econòmic, gremial, eclesiàstic, associatiu, etc, etc, ¡ i com no !; a ciutadans anònims. 

Una emprenta del nacionalisme particular, que fins per a aquells polítics contraris a aquest tipus de nacionalisme, com també certs periodistes , acadèmics o destacades personalitats  que manifesten la seva disconformitat amb el que està passant al País, ho fan amb consideració, incapaços d'expressar les coses pel seu nom , és a dir la realitat, fins a aquest punt condiciona l'emprenta. 

Però respecte a la  comissió contra el frau fiscal, no obstant les seves limitacions,  (existeixen en altres països democràtics occidentals, tenen la seva funció, més instruments, petites diferencies respecte al model, fons pretès aproximat, interpel·lants mes incisius, informació contrastada) i de la sensació de la poca creença del que s'estava produint, per part dels interpel·lants, més  el fet que en ocasions a una documentació  pel que semblava  li faltava consistència, la qual cosa provocava que l'interpel·lant es quedés amb la cara d'aturat,   davant determinades respostes del compareixent. En fi, però dit això, ha tingut el seu punt constructiu per a tot aquell o aquella que volia escoltar, ho va poder fer.

Els tres compareixents, l'expresident Pujol, la seva esposa la Sra. Marta Ferrusola i el fill; Sr. Jordi Pujol Ferrusola, molt lícitament, se suposa hauran rebut abans de personar-se el seu assessorament legal. Però no obstant això dóna la sensació que també prèviament van rebre assessorament professional d'aquells que amb tant èxit van situar permanentment  al ex-President Pujol i al seu partit polític C.i.U, en el lloc predominant de la política catalana, i es continua en l’empenyorament. Atès determinats missatges que bé es podrien extreure de les tres compareixences. 

Missatges com el ja  trending tòpic; “ diuen,diuen,diuen” i que al seu torn ha calat en una part de la ciutadania pel que fa als compareixents,  oferint-los  a aquests una certa raó, estan d'acord amb el “diuen, diuen, diuen “.  El segon missatge podria ser  les manifestacions sobre el tripartit (govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV- President  Pascual Maragall 2003-2006- President  José Montilla 2006-2010 ) que va efectuar el Sr. Jordi Pujol Ferrusola. La qual cosa en un any electoral és un autèntic avís per a navegants. I per finalitzar l'últim missatge ; "Catalunya no es mereix això"