¿Dónde se detiene el proceso que inician Escocia y Cataluña?

ANTHONY GIDDENS
“¿Dónde se detiene el proceso que inician Escocia y Cataluña?”

El sociólogo y exrector de la London School habla sobre el futuro de los nacionalismos:
“Las pretensiones independentistas son otra consecuencia de la crisis”

CLAUDI PÉREZ  -Bruselas  27 NOV 2013 
El Pais 

Escribir es prever, decía Paul Valéry. Allá por 2005, Anthony Giddens se declaraba un previsor azorado: “Temo un desplome de la economía europea y un retorno del nacionalismo”, escribía. Giddens, reputado sociólogo británico e inspirador intelectual de la tercera vía, apoyaba sin remilgos por aquel entonces la reforma del Estado del bienestar para combatir la dulce decadencia europea. Las reformas no llegaron; lo que vino fue una crisis no tan dulce. Paralelamente, la socialdemocracia se metió en un lío morrocotudo, pero —paradojas de la historia— esa crisis ha traído de la mano una avalancha reformista, hasta el punto de que “el alabado modelo social europeo corre peligro”, apunta. Giddens reflexiona sobre un continente que se asoma a un largo estancamiento, atacado por los populistas, espiado por sus aliados, inseguro de sí mismo, más alemán que nunca. Y no evita los charcos: analiza las pretensiones independentistas en su país y en España como “otra consecuencia de la crisis” y no esconde sus críticas a un debate “en general poco adulto, en el que falta reflexión y sobran emociones ". “Siento decirles esto a escoceses y catalanes, pero es imprescindible hacerse una pregunta sobre las pretensiones secesionistas: ¿Dónde se detiene ese proceso?”

El mito fundacional de Europa es “la semilla de una idea más amplia”, en palabras del fallecido Tony Judt. Pero Giddens (Londres, 1938), en una charla con este diario, detecta un movimiento pendular en sentido contrario. Especialmente en Reino Unido: “Mi país demuestra una vez más que es un caso aparte. A los problemas no responde con un referéndum, sino con dos: el escocés y el europeo. Eso nos convierte en un peligro para la estabilidad, ante la perspectiva de que Escocia salga de Reino Unido y Reino Unido de Europa. Pase lo que pase, el país tiene que repensar su identidad”.

“Lo más preocupante”, a su juicio, “es que los británicos se enfrentan a decisiones tan importantes sin un debate serio”. “Si una mayoría reflexiona sobre estos temas y, con todos los datos sobre la mesa, los británicos decidimos irnos de la UE, o los escoceses deciden separarse, entonces no hay más que hablar: están en su derecho. Creo que Reino Unido puede sobrevivir sin la UE, y Escocia sin Reino Unido. Pero también creo que no hemos pensado lo suficiente en las consecuencias”.


"En el debate soberanista falta reflexión y sobran emociones”

Giddens no ve paralelismos entre Escocia y Cataluña: “Es mucho más que eso: hay una conexión directa. Primero, porque no hay más que ver los continuos contactos entre los nacionalismos catalán y escocés. Y segundo, porque España puede llegar a vetar el acceso de Escocia a la UE” (y viceversa, Londres puede vetar la entrada de Cataluña). “Estoy firmemente a favor de las naciones cosmopolitas, en las que la gente es capaz de vivir al lado de alguien que piensa y siente de forma distinta”, se confiesa. “Pero no haga mucho caso”, ironiza, “al fin y al cabo soy británico y un europeísta entusiasta, algo aparentemente incompatible”.

La crisis ha hecho aflorar dramáticamente los problemas que se venían incubando desde hace tiempo. Los nacionalismos son solo uno de ellos. A sus 75 años y con 35 libros a sus espaldas, Giddens presentó el lunes en Bruselas  de la mano del Lisbon Council  ; Un continente turbulento y poderoso, un ensayo sobre Europa con una idea fuerza: en los próximos seis meses se juega la batalla por la Unión, y la clave no está en los dos kilómetros cuadrados escasos que ocupan las instituciones en Bruselas y Estrasburgo: “El partido se juega en Berlín”.

"Hay continuos contactos entre los nacionalismos catalán y escocés”

“El euro ha hecho a la UE mucho más interdependiente que antes. A la vez, esto se ha hecho de una forma obtusa, explosiva y en muchos aspectos irresponsable. Con las nuevas medidas de disciplina fiscal nos están hablando de coordinación económica, pero no de integración: la UE ha ido muy lejos, siempre bajo el mando de Alemania, pero sin la imprescindible integración política, y con los consiguientes problemas de legitimidad democrática. Es urgente un nuevo salto político. El nuevo Gobierno alemán será crucial”.

“Merkel ha hecho un buen trabajo manteniendo unido el euro, lo que no era nada fácil. Se abre una nueva etapa: el liderazgo alemán no puede ser el mismo que hasta ahora: la fractura Norte-Sur, acreedores-deudores, no puede agravarse, porque es el caldo de cultivo que haría emerger los populismos. Necesitamos una Alemania que reconozca que es vulnerable a lo que pase en Europa”.

"España puede vetar a Escocia en la UE y Londres a Cataluña”

Hace 10 años, Alemania era el enfermo del continente. “¿No se da cuenta Berlín de que, con la crisis europea, puede volver a enfermar?”. “La UE necesita más cambios: el Sur hace reformas estructurales, pero deben hacerse también en el Norte. La defensa del euro requiere además una unión bancaria en condiciones y transferencia de poder fiscal al centro; a cambio debe haber alguna forma de mutualización, de compartir responsabilidades entre acreedores y deudores. Alemania debe despertar y darse cuenta antes de que vuelva el peligro”.

Giddens, además de padre de la tercera vía, es hijo de un trabajador del metro londinense. ¿Podría hoy el hijo de un trabajador del metro de Sevilla convertirse en lord Giddens?  El entrevistado se remueve en la silla y rechaza la pregunta: “Es inaceptable para un sociólogo, las circunstancias históricas son muy diferentes”. ¿Qué responsabilidad tiene la tercera vía en la crisis de la socialdemocracia? Ahí Giddens, amable, simpático y con la frescura analítica de siempre, vuelve a mostrarse incómodo, pero dispara: “La causa de la crisis es esa nueva forma de capitalismo financiero que se incubó durante décadas. La socialdemocracia pudo contribuir a la desregulación, pero ahora tiene la responsabilidad de transformarse: debe recuperar el control de los mercados".   "Y a escala europea hay debe enfrentarse a otro cambio: sustituir el Estado del bienestar por un Estado de inversión social. En un continente con casi 30 millones de parados, hay que ver dónde se puede crear empleo, y para ello se debe recuperar base industrial; además, queda por hacer la reflexión de cuánta cohesión social podemos pagar en términos de competitividad global, y plantearse cómo puede cambiar la respuesta todo lo relacionado con la revolución tecnológica”.

David Fernández i les irades reaccions que ha provocat

David Fernández i les irades reaccions que ha provocat . Tot uns pèssims exemples , i faltes de respecte , ja molt prolongats en determinats mitjans de comunicació .

El Diputat de la CUP , David Fernández amb la seva intervenció del passat dia 12 al Parlament Català , dins de la comissió que investiga les possibles irregularitats de Bankia , en el seu torn es va dirigir a Rodrigo Rato  compareixent davant la comissió, com investigat , donat el seu ex-càrrec de màxima responsabilitat a Bankia . Doncs bé , la intervenció, errada, del diputat de la CUP , ha suscitat tota mena de comentaris .

L'actitud i paraules del diputat de la CUP dirigides a l'ex-ministre , ex-president de Bankia i antic dirigent del PP , senyor Rodrigo Rato , han provocat tot un seguit de variats i graduals comentaris, entre alguns dels articulistes , opinadors , comentaristes , responsables de programes de debat , periodistes i polítics .

Existint, primer, aquells, lamentablement , els menys , que entenen que no és al Parlament Català , ni en cap lloc, on s'hauria d'utilitzar tal llenguatge ni actitud. D'altres, els segons, alguns , més del desitjable , totalment escandalitzats s'han esquinçat les vestidures, i finalment els tercers , són els que per un una simple qüestió de sentiments mal interpretats, gairebé aplaudeixen o justifiquen les paraules i actitud del Diputat de la CUP , David Fernández . Tant els segons com els tercers sense dubte pèssims educadors i de poc sentit democràtic , per més que esgrimeixen de forma continuada la paraula democràcia , segons la seva conveniència .

Sobre les conducta segona i tercera , dues actituds de resposta produïdes:

La segona . - Els que s'han esquinçat les vestidures igual que Caifàs (Yosef Bar Kayafa) suprem sacerdot jueu, ho va fer davant la resposta de Jesús, en la qual es proclamava fill de Déu. Per la qual cosa bé se'ls podria aplicar a alguns d'aquests escandalitzats opinadors, articulistes, etc.  el text bíblic de Mateu 23:27 , en què Jesús diu : " hi ha de vosaltres , escribes i fariseus hipòcrites , sou com sepulcres blanquejats " .

¿ Per què , s'esquincen les vestidures , acompanyant aquesta acció amb una sèrie d'improperis, vexacions, escarnis, etc . contra el diputat de la CUP, David Fernández ?, ¿ per les seves paraules i actitud ? .¡Com és possible! si s’haguessin tingut de reconèixer com si davant d'un mirall estiguessin , és el que ofereixen pràcticament cada dia, sense cap pudor des dels seus púlpits, bé a través de l'escriptura o de la paraula,  comentaris i adjectius plens de falta de respecte . En aquest cas concret del diputat, únicament ha estat, esporàdic, potser, aquesta podria ser una de les raons del perquè  no s'han reconegut .

La tercera . - Hi ha els afalagadors, són bastants, aquells que no importa, si el que s'ataca, segons aquests, representa Espanya. (El meu pare , sempre deia que ell no havia marcat cap gol , quan la selecció col·locà la pilota dins de la xarxa . Ho deia pel fet que determinats locutors "diuen que Espanya ha marcat un gol” ,ell deia que el correcte és;” la selecció ha marcat un gol”) Aquests afalagadors  són els que habitualment col·loquen a Espanya com la causant de tots els mals, els està bé tots aquells que interpreten que així ho fan, sense considerar si és o no correcte, educat , si hi ha bones maneres i formes , si és o no exemplaritzant. A aquests se'ls podria molt bé aplicar un dels proverbis bíblics de Salomó , rei savi d'Israel (970-930 a. c ), concretament el 28:23 " qui reprèn l'home trobarà després més favor que el qui afalaga amb la llengua". Aquests al seu torn òbviament fan el mateix des dels seus púlpits  amb la ploma, el micròfon i davant les càmeres, és un habitual en què se senten còmodes.

Sent estrany que tal escàndol no s'hagués produït per causa d'aquest mateix diputat, quan aquest no va dirigir precisament roses a l'ex responsable de Caixa Catalunya , en la compareixença al Parlament Català el passat 16 de juliol.  ¿Quina serà la diferència pel que fa al diputat? . El que si es va difondre són les "flors" amb accent , que va rebre l'ex responsable de Caixa Catalunya per part del diputat de la CUP.

Mai s'haurien de produir tals actituds, ni aquest tipus de llenguatge, en cap Parlament, ni mitjà de comunicació, ni als nostres carrers. No és un signe positiu per a cap societat, tot el contrari. No significant que no s'hagi de fer servir un llenguatge de denúncia, de condemna , de fermesa i clar davant aquell o aquella, individual o grup que hagi efectuat  actes pels quals s'ha perjudicat a una, desenes, centenars o milers de persones, en definitiva a la societat, ¡faltaria més!

La falta de respecte, la intolerància, impera en l'actualitat en molts aspectes i àmbits de les nostres vides i societat, un gravíssim problema de País, afecta a la convivència i salut democràtica.

La  manca de respecte és l'arrel del problema, tasca que els nostres governants, aquells que haurien de fer País, s'haurien d'imposar l'obligació de d’eradicar-la, perquè no aflori, sobretot ni en pàrvuls.  Perquè des infants i generació a generació acabin per admetre el respecte com un valor personal en si mateix . Amb això segur que s'evitarien moltes de les grotesques actituts, generals situacions injustes i alarmants que tant perjudiquen a la nostra societat . Sense cap mena de dubte res exemplaritzant per al sentiment de justícia i de democràcia . Afegint-se a tot això, a sobre, impunitat i premiats.

És important constatar, que últimament se'ns està provocant perquè únicament mirem el primer pla d'un fet i sobre aquest s'omplen fulls i hores de debats. No presentant-se, la causa, el fons, que és en moltes ocasions on radica la greu realitat.

Són innombrables els casos, on se'ns presenta un fet com molt recriminable, però  ¿i la causa ? . Aquesta queda nul·la davant els ulls i ment de molts dels nostres conciutadans .

Se'ns s'embranca en escandalitzar-nos  per:

- Una suposada reunió entre dues persones, ometent la important informació que surt a la llum. Continuant a donar importància a la reunió i ignorant la informació.

- Provoca escàndol les paraules d'un diputat a un possible responsable que ha pogut perjudicar persones, i no a la gravetat del possible fet amb conseqüències greus .

- Pilotes de goma si, pilotes de goma no, i no el fet greu d'haver-se perjudicat de per vida a una persona.

- I així hauria un molt llarg etcètera , i el ciutadà generalment no veu més enllà, ja que el focus únicament il·lumina el primer punt, no hi ha cap interès a estendre el focus més enllà del primer punt.

La llum del focus sembla que el que realment està pretenent és enlluernar-nos  perquè tal efecte ens impedeixi pensar, distingir, no veure més enllà . Aquí rau la importància, el fons. És que no interessa que anem més enllà

Los discrepantes, el “derecho a decidir” y la opción de presentar la autorización al Parlamento Español

Los discrepantes, el “derecho a decidir”  y  la opción de presentar la autorización al Parlamento Español

Por: Francesc Costa

El resultado del pdo. 17 en el Consell Nacional del PSC, fue categórico, el 83% ( 258 a favor, 41 en contra, 9 en blanco y uno nulo) a favor de los planteamientos del Secretario General, Sr. Pera Navarro, en una votación secreta, por petición del llamado sector crítico y mal llamado “catalanista” en adelante; los  discrepantes, quizás no las tenían todas consigo y prefirieron esta opción, la del anonimato, muy significativo.

Independientemente de lo mucho que se escribe, se dice y se confunde, la realidad es que el PSC  en su total mayoría se ha manifestado y viene manifestándose en claro  favor del “derecho a decidir” del pueblo de Catalunya.  El Consell Nacional  celebrado el pasado  domingo  17,  ratificó esta voluntad, el voto favorable fue del 97% . Y que de este derecho el 83% está para que este ejercicio democrático se efectúe dentro de la legalidad  y como resultado a un gran pacto de estado.   El  13% corresponde a  los  discrepantes,  que están (de difícil de entender dicha postura, aun, quizás, comprendiendo la influencia que puede ejercerles  una ciudadanía prácticamente imbuida y de buena fe, debido a una constante  provocación de los sentimientos.)  por la opción consensuada  de  C.I.U, ERC, ICV y la CUP, que es la de solicitar a las Cortes Generales  la transferencia de la competencia para organizar el referéndum en base al artículo 150.2 de la Constitución. Opción de petición que será puesta en votación el próximo 4 de diciembre en el Parlamento Catalán, se supone será aprobada y que se llevará al Congreso de los Diputados,  para debatirla  y someterla  a votación en su día. 

Los 9 votos en blanco 2,90%, se dan por supuesto que no están ni con unos ni con otros,  siendo interesante saber los motivos de su legítima opción.

Respecto a los discrepantes,  existen muchas dudas   sobre  cuál será su actitud general, probada por mayoría la opción del Secretario General.  Lo lógico es que se acatara la decisión mayoritaria, esto es democracia, lo demás son argumentos pueriles.  Se ha de suponer, que dentro del  partido se podrán exponer discrepancias y debatirlas, esto es sano, necesario y democrático. Hasta  posibilitar  una mayoría  a favor de las mismas, provocando que la dirección las acepte. Todo ello  debe de suceder dentro del partido,  no fuera y públicamente. 

Son significativas y nada ejemplarizadoras  las declaraciones de alguno de alguno de los discrepantes, como por ejemplo entre otros,  las del Diputado Joan Ignasi Elena: “seguiremos con nuestras convicciones, esto no es hacer ruido, esto es política”, palabras que éste entenderá. 

Se da por supuesto, que determinados militantes del PSC pertenecientes a los discrepantes , personas de cultura y mundo, serán conocedores de los países que componen  la Europa democrática(principalmente los países anteriores al año 2000),  así como otros países de larga tradición democrática como por ejemplo; EEUU, Noruega  o  Canadá, su política,  su sociedad, etc.  Comprobándose  como  en unos países más que en otros, existen dentro de los partidos, el sector crítico  y hasta el militante de renombre, divergente.  Conocerán  sus  sistemas electorales, modalidad de las listas  y ¡cómo no!  la tradición y cultura democrática,  la respuesta de la  sociedad ante los problemas sociales y la política de su país . Medios de comunicación, la  pluralidad  de los mismos y el tratamiento que ejercen sobre  los gobiernos y la política. Todo un  bagaje que sin duda debería contribuir en positivo a cualquier político, evidentemente también a todo ciudadano/a de a pie. Lógicamente  extendiéndolo a otros países, el conocimiento  cuanto más amplio, más enriquecedor, abre mentes.

El déficit de cultura democrática, un determinado gobierno  y una mayoritaria  continuada línea política  de determinados  medios de comunicación en Catalunya, más una minoría de medios de comunicación foráneos con una línea frontal, un gobierno central concreto, la carencia de una información plural, objetiva y la falta de pedagogía,   forman todo  un conjunto  de aspectos negativos e importantes que tienen gran incidencia en la ciudadanía de nuestro País .

 Por todo lo cual  sin duda, debería cuestionar  al militante discrepante  del PSC, del lícito hecho  de manifestar sus discrepancias, un modo equivocado no favorece sus convicciones ni al partido el cual pertenece.  Además las discrepancias públicas se convierten en una “colaboración “con aquellos que aprovechan  cualquier fisura  del PSC para confundir, crear dudas, desconfianza y descredito sobre el partido y su dirección.  Un sin sentido, cuando sobre el “derecho a decidir”, está claro que sí están por la convocatoria,  la diferencia está en el cómo (señalando además que un “derecho a decidir” que ha perdido el original sentido que la ciudadanía en general interpretaba e ilusionaba, para convertirlo en un acto totalmente partidista y de gran manipulación propagandística antidemocrática, con una única intencionada y descarada dirección.  Siendo  imprescindible señalar  que además el PSC  ya tiene su proyecto de País,   y para el  resto del estado; el federalismo.  Un proyecto realmente viable  para Catalunya y para el resto de España,  que posiblemente con bastante  consenso en todo el territorio nacional. El hecho de que se menosprecie, se ignore,  es la señal evidente de que  sin duda es el proyecto.

¿No se tiene constancia alguna de la existencia de que  los discrepantes  manifestaran  también públicamente y con  ahínco, alguna discrepancia  con la dirección del PSC por la pérdida gradual  de la ideología y a su vez el acercamiento al neoliberalismo?   Ambos hechos  han provocado  la pérdida constante de votos, apoyo popular de  unos ciudadanos/as  muy necesitados  y desengañados, dado  que los socialistas se alejaban de los mismos.   Tristemente preguntándose y respondiéndose a la vez  éstos tan necesitados ciudadanos,  que está visto,  que la  prioridad de discrepancia de  los discrepantes ha sido : el cómo posibilitar  el “derecho a decidir”  , en lugar de las políticas necesarias para aliviar tanta necesidad de  los millones de ciudadanos  de nuestro País.

No existe, al menos que se sepa otro sector crítico ni catalanista dentro de  los demás partidos políticos de nuestro arco parlamentario. Y no existe por la única razón que estos adjetivos o etiquetas, tan dados  en nuestro  País a etiquetar, son una creación  únicamente dirigida hacia el PSC (solo como ejemplo, ¿Por qué no se etiqueta  al Sr. Duran de españolista, dado que no quiere la Independencia u otra etiqueta por estar por el derecho a decidir, por la vía del pacto?),  de unos determinados  medios de comunicación y todos sus innumerables colaboradores  (curioso es que los discrepantes, nunca hayan rechazado públicamente  etiqueta alguna, y confirmar al PSC  como  catalanista). El PSC  ha estado, está y estará  siempre cuestionado,  de continuarse el ya muy prolongado actual statu quo de Catalunya (se perdió una gran ocasión durante los gobiernos llamados tripartito, pero parece que no existe nadie con capacidad de cambiar esta prolongada situación).   Un  cuestionamiento constante debido al hecho  sociológicamente natural,  pues ideológicamente cubre, debería ser así,  a unos muy amplios y muy variados sectores de la  sociedad. Es el adversario a batir, además  muy buen sparring, no protesta, aguanta.

Evidentemente se ignora, (la dirección manteniéndose, debería  cerrar este asunto, si no lo estuviera, sumándolos o invitarlos a la salida), cuál  será la actitud de los discrepantes  del PSC, el próximo 4 de Diciembre en la votación a efectuar en el Parlamento Catalán. Hasta esta fecha todo serán interesadas especulaciones mediáticas, confusión y con la posibilidad de que se preste algún o algunos miembro/s  de los discrepantes  a  ocupar titulares, convirtiéndose únicamente en  instrumento de los medios de comunicación  y  de los adversarios políticos del PSC, nada más.  

Lo lógico, ético  y democrático  sería  que los discrepantes  que no estuvieran  dispuestos a acatar  la postura mayoritaria  votada por sus compañeros en el Consell Nacional del pasado 17,  provocándose   con ello   una  falta de respeto al  Consell Nacional y a su vez cuestionando  la autoridad del Secretario General Sr. Pera Navarro, se dieran de baja como militantes del PSC, postura que sin duda les honoraría, evidentemente antes del 4 de diciembre.  Con ello  podrían continuar  con sus licitas convicciones y haciendo su política  con toda libertad y sin la disciplina lógica que representa debe de existir dentro de  un partido político.

Pero volvamos al quid de la cuestión;  “El derecho a decidir”. La pregunta que se formulan  determinados politólogos, analistas, políticos, sociólogos, ciudadanos y ciudadanas del País es  ¿Porque llevar a las Cortes Generales  una propuesta que se sabe de antemano que está condenada al fracaso  ¿Conque finalidad?.  ¿Operación  política maquiavélica?

Todo parece indicar que en el Congreso de los Diputados se rechazaría  la petición que el Parlamento Catalán solicitaría,  de acuerdo con el resultado de la votación que se efectuará  el próximo día 4. La pregunta estará formulada sobre  la  base de solicitar a las Cortes Generales  la transferencia de la competencia para organizar el referéndum en base al artículo 150.2 de la Constitución.

Un rechazo, posterior al debate y como resultado de la votación,  que bien se podría producir  dentro de un espacio de 3 o 4 meses hasta los 12 meses, a partir de la  fecha de su presentación al Congreso de los Diputados, todo dependiendo de la modalidad en la que se presentase  la petición.

Por todo ello, dentro del actual contexto de  nuestro País y con la negativa, sin duda recibida por los dos organizadores/proponentes  principales, uno más que otro,  como agua de mayo, se  efectuaría   otra vuelta más de tuerca argumentaría y de alto nivel mediático, con el fin de reafirmar que una mayoría de la sociedad  tenga  constancia y visualización  de quienes  persisten en  dar la espalda a Catalunya.  ¡Los clásicos de siempre! , seguramente, según los soberanistas e independentistas; el  PP y el PSOE,  éste último quizás  de una forma homogénea o bien de  disparidad, de existir entre los diputados del PSC algún miembro de los discrepantes  (el Secretario general debería llamar  antes al orden, con el fin de no tener sorpresas el día de la votación en el Congreso, que sin duda perjudican al PSC). En definitiva  poco o nada de positivo para el PP. y el PSC en Catalunya.

Poco o ninguna   sorpresa o desengaño se producirá  entre la mayoría de la ciudadanía catalana (por más que los medios de comunicación afines presenten tal negativa en un gran desengaño social, presentando a un sinfín de  ciudadanos unos anónimos y los de siempre, manifestando indignación. Difundiendo de forma continuada la nueva puñalada trapera), para otros sería una confirmación, esta será la realidad.  Si en cambio se produciría una situación  de claro  beneficio  para   Convergencia i Unió (pocas dudas sobre Unió, a pesar de declaraciones, está con CDC) y ERC.  Como anotación dos aspectos a considerar, con el fin de tener una visión un poco más amplia de la situación, post rechazo a la petición en el Congreso de los Diputados:

Primero.- el PP sin duda saldría muy bien valorado en el resto de España.

Segundo.-  Determinados  medios de comunicación empiezan campañas en  difundir mensajes de cierto optimismo sobre la situación económica, tratando de inyectar en la ciudadanía estado positivo.( evidentemente, lamentablemente no es así)

Por todo lo cual  y teniendo en cuenta las preguntas: ¿Porque llevar al Congreso una propuesta que se sabe de antemano que está condenada al fracaso? ¿Conque finalidad?.  ¿Operación  política maquiavélica?,  la respuesta de esta última pregunta sería;¡si¡, como a su vez  muy bien las respuestas se podrían deducir de los cuatro párrafos anteriores y de los tres  próximos, aunque también se podrían  reducir en solo;  beneficio propio.

Se han topado con un ¡no! (que ya sabían) lo convertirán  de seguro en un ¡si! para ellos. Todo está previsto, es política, mucho de encaje de bolillos, hay que permanecer……..no serán los otros ……..tienen mucho……….. a favor, quieren ser y estar en…….

Después  del  ¡no!  del Congreso de los Diputados de España,  sería el  momento adecuado sociológicamente ( dado que se ha trabajado mucho desde el gobierno, para provocar en  la ciudadanía un deseo, una voluntad  sobre el “derecho a decidir”, y sobre aquellos que quieren impedir esta voluntad, aunque algunos hayan abierto los ojos, unos por entender que debe de ser por la vía legal y por esta legalidad hay que luchar, otros por sentirse manipulados y   otros muchos continúan bajo la influencia de la ilusión provocada, otros lo han deseado siempre )  para una nueva convocatoria electoral.  Siendo  evidente que  la modalidad en la que se presentará la petición a las Cortes Generales  deberá ser aquella que dé respuesta  en un plazo de 3 a 4 meses, a partir de la fecha de su presentación, concretamente entre Marzo y Abril. 

La otra modalidad, la que se debatiera en un plazo de un año no ofrecería  en principio y por diferentes aspectos las máximas  garantías  para los principales organizadores; C.i.U y ERC.  Las fechas, son importantes,  hay que tener cuenta las de la convocatoria para las elecciones al Parlamento Europeo, que serán para finales del mes de Mayo próximo.

Por todo lo expuesto,  bien podría ser  factible que los soberanistas intentaran  volver  a la hoja de ruta anterior a las elecciones de 25-N, es decir a la fábula del asno y la zanahoria ,  que tanto rendimiento les ha  ofrecido, desbaratándose totalmente con el resultado electoral del 25-N, lo que ha provocado probablemente  encontrarse fuera del campo habitual , repleto de contradicciones , por voluntad  y error de cálculo propio. Posiblemente se olvidaría  este mal año para los soberanistas y que tanto los ha perjudicado con su electorado.  Dándose  otra oportunidad y seguramente, quizás,  continuando con el “derecho a decidir” , que puede dar mucho de sí, convirtiéndolo en un hito, una esperanza.  Con la lección muy bien aprendida y  provocando o no,  de cualquier modo, convocando elecciones al  Parlamento Catalán.  

Se ignora si  realmente con la voluntad de plebiscitarias, se podría hasta decirlo, , no conducen a nada positivo, lo saben,  pero a pesar de lo dicho……… además , el encadenamiento no satisface a ningún partido, pero………al final todo dependerá de los votos,  y donde se dijo digo, se puede decir; Diego. Saben mucho, ya lo han hecho y demostrado.

Gobernar, lo que se llama gobernar, es evidente  que no  se gobierna mucho, solo hay que pasearse por las calles y plazas de las ciudades y poblaciones de Catalunya y ver el dantesco panorama,  pero lo que sí es evidente que  calcular, estudiar estrategias, utilizar, en definitiva encaje de bolillos, funciona a la perfección, son sin  ningún lugar a dudas unos auténticos Craks.  Y todo ello lo ha hecho y lo hace posible  una incomprensible débil  oposición, junto con la ausencia de auténticos   medios de comunicación independientes y libres. 

Y así será, por los siglos…………, si alguien no lo remedia.

El tirano, la política y el deporte

EL TIRANO , LA POLITICA Y EL DEPORTE
Posted: 12 Nov 2013 11:07 AM PST


El blog d'en Joan Ferran

PENA MAXIMA PARA OBIANG


El tirano, la política y el deporte
por: Joan Ferran

Guinea Ecuatorial es un país con una vegetación exuberante y un paisaje bello como el que más. Sus territorios e islas son pródigos en flora y fauna. 

Sus selvas y costumbres ancestrales no están exentas de magia y misterios de toda índole. Guinea también es rica en recursos naturales. El petróleo que se oculta bajo las aguas de su golfo, y explotan las grandes multinacionales petroleras, garantiza reservas energéticas para unos cuantos años. Guinea es un pequeño gran país pero también posee algo zafio, brutal e inhumano: un tirano megalómano, un sátrapa que atiende al nombre de Teodoro Obiang Nguema. Este hombre gobierna a sangre y fuego, vive protegido por tropas mercenarias junto a su primogénito Teodorin, todo un experto en dilapidar los recursos económicos que el pueblo necesitaría para salir de la pobreza…

Pues bien, no voy a recordarles a ustedes las aventuras de José Bono y Duran Lleida agasajando y estrechando las manos del dictador mientras la represión del régimen se cernía sobre los demócratas de su pueblo. No, eso pasó y está en las hemerotecas para vergüenza de algunos. Hoy la cosa se viste de corto y con la camiseta roja de la selección española. El próximo día 16 de noviembre España se enfrentará en partido amistoso a Guinea Ecuatorial. Nada que objetar al respecto cuando las cosas se mecen en la cuna de lo estrictamente deportivo pero… ¡Ay! El dictador ansioso y desesperado por limpiar su imagen de sicario se ha fotografiado una vez más con la selección de su país. En Malabo capital abundan los paneles publicitarios en los que el sátrapa se mezcla impúdicamente con el equipo nacional guineano. El evento deportivo promete convertirse en el mejor spot publicitario que ha logrado el régimen en los últimos años. Toda una campeona mundial, España, encajando una mano asesina.

Me consta, y los medios de comunicación así lo han recogido, que la Asociación Pro Derechos Humanos, ha cursado una petición formal al presidente de la Federación Española de Futbol solicitando que se suspenda este encuentro entre ambas selecciones como protesta por la sistemática conculcación de los derechos humanos que practica el régimen de Teodoro Obiang. Creo sinceramente que mezclar política con deporte no es saludable y que conviene evitarlo en lo posible. De acuerdo, pero ante la desfachatez de un personaje que pretende comprar a cualquier precio legitimidad es imperioso no claudicar. Hay que explicarle al señor Ángel María Villar, presidente de la Federación, que muchos españoles respaldaríamos y entenderíamos una medida de ese tipo. Esta es una ocasión de oro para pitarle la pena máxima, un penalti, a Obiang y marcarle un gol a la dictadura. El pueblo guineano que aspira a la libertad lo agradecerá y nuestras conciencias también.

No als fracassos garantits

No als fracassos garantits
14 Nov 2013 
per: Miquel Iceta 

No als fracassos garantits

Els socialistes de Catalunya estem convençuts que el futur del nostre país està en mans dels nostres conciutadans i conciutadanes, que són ells i elles els que han de decidir col·lectivament sobre el seu futur. Crec que aquest és un criteri àmpliament compartit i que gaudeix d’un suport parlamentari molt important, superant els 2/3 de la Cambra catalana. Dit això seria absurd negar que hi ha qüestions que ens separen a uns i altres partits, tant sobre l’objectiu final a assolir, com sobre com arribar-hi. Mentre hi ha partits que volen la independència de Catalunya, els socialistes volem que Catalunya se senti còmoda en una Espanya federal, tan còmoda com l’Estat lliure de Baviera se sent dins la República Federal d’Alemanya. Mentre hi ha partits que consideren que es pot convocar una consulta sobre la independència sense acordar-la prèviament amb les institucions de l’Estat, els socialistes defensem la celebració d’una consulta legal i acordada rebutjant qualsevol iniciativa unilateral que creiem condemnada al fracàs.

Per això vàrem donar suport al document Rigol quan va ser presentat al Parlament i, en canvi, vàrem rebutjar la proposta presentada conjuntament per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. I no ens hem cansat de repetir que fixar de forma unilateral la data del 2014 per celebrar la consulta dificulta enormement qualsevol negociació i corre el risc de generar una immensa frustració en molts ciutadans i ciutadanes del nostre país.

És per tot això que hem anunciat que no donarem suport a cap iniciativa que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya. Nosaltres no volem per a Catalunya ni un xoc de trens ni un carreró sense sortida. En un Estat democràtic membre de la Unió Europea és impensable un canvi de fronteres o una transformació profunda de la seva estructura territorial que no sigui fruit d’un acord. Nosaltres no volem avalar iniciatives condemnades al fracàs perquè no considerem convenient que Catalunya reprodueixi els errors del Pla Ibarretxe.

Creiem que mentre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP diuen que es volen carregar de raons, l’únic que fan a la pràctica és carregar-se les possibles solucions. Portar propostes al Congrés dels Diputats sense haver-les negociat i acordat prèviament, és anar a una derrota segura. ¿O és que algú s’està oblidant que el PP té majoria absoluta a les Corts Generals? No es pot demanar l’autorització per convocar consultes sense haver negociat, primer a Catalunya, i després amb els partits i les institucions de l’Estat, la data, el contingut de la pregunta i el marc legal per formular-la.

Si s’obliden aquestes premisses bàsiques serà impossible que els catalans puguin decidir legalment sobre el seu futur. Emplacem un cop més els presidents Mas i Rajoy a negociar i estem disposats a ajudar-los en la difícil tasca de trobar una solució. Segur que Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba, Josep Antoni Duran Lleida, Miquel Roca i Felipe González poden fer-hi contribucions decisives. L’alternativa a un acord és un fracàs col·lectiu que no ens podem permetre.

Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament

Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament

per: Francesc Costa 

Aquest proper dia 10 se celebrarà el Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el desenvolupament ( World Science Day for Peace and Development ) , se celebra tots els anys d'acord amb l'establert per la UNESCO l' any 2001, en la seva resolució 31C / 20, en la qual es va decidir proclamar el dia 10 de novembre; Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament .

Aquest dia és un esdeveniment anual celebrat a tot el món i segons el compromís adquirit en la Conferència Mundial sobre la Ciència , que es va celebrar a Budapest ( Hongria ) l'any 1999 .

Se celebra cada any amb la finalitat de recordar anualment a totes les nacions el compromís adquirit per aquestes, una mena de renovació anual  al compromís establert, una jornada de consciència política i de responsabilitat cap als seus pobles respectius; Ciència per la pau i el desenvolupament de tots els pobles .

El tema central d'aquest any és "Ciència per a la Cooperació aigua : l'intercanvi de coneixements , dades i informació".

Ciència , pau i desenvolupament , tecnologia per a tots els pobles , amb especial rellevància a aquells menys afavorits i desenvolupats . En clar benefici dels mateixos, per disminuí,  eradicar la pobresa , millorar la qualitat de vida i oferir grans oportunitats als ciutadans, a part de fomentar la pau entre els pobles . A més de la gran importància de la Ciència per a tot desenvolupament. Òbviament extensible a tots els pobles del mon.

Molt es podria escriure , però en aquest escrit no toca, sobre la incidència i els resultats reals de cada nació  respecte a la resolució 31C/20 de la UNESCO  durant aquests més de 10 anys del compromís  adquirit respecte als seus pobles.  Sens dubte alguns de positius, però en absolut suficients davant de tants dèficits i tantes guerres .

Com ja s'ha escrit el tema d'aquest any és : " La Ciència per a la Cooperació aigua ", serà la de participar amb la finalitat de compartir dades i debatre'ls , oferir els coneixements i les innovacions , així com destacar el paper de la CTI (Ciència , tecnologia i innovació) 

La cooperació científica és essencial pel que fa a l'aigua, cal enfortir les capacitats per a la recol·lecció, avaluació i molts altres de les dades que tenen a veure amb l'aigua . A més d'afrontar els grans reptes de l'aigua corrent , per això la transcendència, la importància de l'intercanvi de dades científiques, així l'accés equitatiu a l'aigua per a tots .

És imprescindible la col·laboració de tots, entre països i  sobre tot fronterers, per tal de promoure una major conscienciació dels complexos problemes relacionats amb l'aigua i assegurar seguretat de l'aigua per avui i per al futur .

CONFERENCIA POLÍTICA DEL PSOE

CONFERENCIA POLÍTICA  DEL PSOE, DENOMINADA “GANARSE EL FUTURO”

CONFERENCIA POLÍTICA  DEL PSOE, DENOMINADA “GANARSE EL FUTURO”

por: Francesc Costa

Amigos:

Dado el largo contenido de la ponencia sobre la Conferencia política, denominada “Ganarse el futuro”, que el PSOE inicia a partir de mañana y hasta el próximo día 10 de noviembre, seré breve en mi comentario.

La ponencia está llena de muy buenas intenciones, de buenos planteamientos, pero encuentro a faltar unos aspectos para mí de suma importancia y que bien podrían definirse como básicos e imprescindibles,  aquellos que han alejado al PSOE de su electorado, lo cual es preocupante,  dada la importancia de los mismos.

Destacaré entre otros los imprescindibles: no encuentro ideología, como tampoco el  valor para encarar, afrontar los cambios precisos, casi rompedores,  ante un sistema caduco y que precisa de nuevas fórmulas.

Todo el resto estando bien, no es suficiente, de lo mucho que se plantea,  está como si pasáramos una palatina de suavidad.

En sus filas tienen viejos militantes sabios que han escrito buenos trabajos sobre la necesidad de un cambio de sistema. Menos, aunque los hay,  son aquellos que escriben sobre el abandono de la ideología, hoy tan necesaria,  pero para ello hay que sentirlo  e ignoro si ello puede ser ya desde el confort.

Diría,  seguramente para muchos, exagerado, que tendrían que existir en el PSOE-PSC  muchos San Francisco de Asís, no siendo ninguna tontería ante tanto y tanto  ciudadano desvalido, y lo que vendrá. Solo sería una cuestión de tener la ideología socialista, lo demás viene sobre ruedas.   

Espionaje EEUU

Espionaje EEUU

cuatro grandes fotografías de cuatro personajes históricos

Cuatro grandes fotografías de cuatro personajes históricos

Mi buen amigo Serge Moritz, gran fotógrafo profesional y vocacional, de dilatada vida dedicada a hacer fotografías, a captar la mejor imagen(en este mismo blog en otro apartado, ya he introducido algunas de sus profesionales  captaciones gráficas) , me ha cedido   cuatro nuevas e históricas  fotografías  de cuatro celebridades captadas por su cámara. 

Esta fotografía de Mijael Gorbachov  fue efectuada con una óptica de 35mm, ya que fue un viaje no profesional que efectuó a Moscú.

Se encontraba Serge Moritz pasando por  Moscú,  pero  debido a su buen olfato de repórter gráfico,  le llamó la atención un grupo de personas, casi un tumulto,  por lo cual se acercó, hasta un punto que unos  guardias de seguridad le impidieron avanzar más.  Pero su curiosidad profesional fue a más e intentando dialogar  con los agentes de la seguridad para que le posibilitaran hacer unas fotografías, dado de que observó que entre aquel grupo de personas estaba  Mijail Gorbachov ( Privolnoje, Stavropol-1931) acompañado de otras personalidades,  éste observando que los miembros de seguridad impedían el paso a un persistente señor( Serge Moritz). Mijail Gorbachov también hombre muy instintivo y observador,  por las causas que fueran,  dio instrucciones para que Serge Moritz se pudiera acercar a él,  éste le explicó que se encontraba de vacaciones y que trabajaba para Paris Match, solicitando si le podía hacer unas fotografías. Mijail Gorbachov  aun a pesar de que no hubiera programación previa y cerrados los compromisos con la prensa, dirigiéndose a Serge Moritz le indicó que se dirigiera al fondo hacia la derecha junto a unas columnas y desde allí podría realizar sus fotografías. Acompañado por un agente de seguridad realizó sus instantáneas.

Las posteriores fotografías  ya no fueron ni al fondo ni entre columnas. Aunque a Sergei Moritz siempre le ha satisfecho buscar la mejor imagen desde el  mejor lugar, fuera o no el señalado.   

Esta es una fotografía no esperada por el fotografiado; Jacques Chirac ( Paris 29-11-1932), presidente de Francia, hombre con sentido del humor y con buena relación con Serge Moritz, al hacerle éste la instantánea gráfica en el momento de que Jacques Chirac se estaba limpiando la nariz con el pañuelo, le hace  con simpática confianza  un gesto con el dedo a mi buen amigo Serge Moritz .

En esta fotografía está Valéry Giscard  d’Estaing (Coblenza-Alemania-2-2-1926), presidente de Francia, con unos amigos, entre los cuales se encuentra Serge Moritz , que es a su vez  quien con sentido del humor efectuó posteriormente sobre la fotografía  una imaginable conversación. Hecho que Valéry Giscard d’Estaing aceptó agradecido al recibirla y con idéntico sentido de humor.

Serge Moritz  junto al  gran fotógrafo Alberto Korda(Cuba-14-9-28- Paris 25-5-2001. Siendo su verdadero nombre el de Alberto Díaz Gutiérrez). Alberto Korda también autor de varios libros y poseedor de varios premios y condecoraciones.  Fue el autor de la famosa fotografía tomada al Che Guevara cuando éste miraba el cortejo fúnebre de las victimas  acaecidas como consecuencia del atentado terrorista al barco La Coubre el 5 de marzo de 1960.

Fotografía: atentado al carguero La Coubre (5-3-1960), La habana, Cuba. entre 75 y 100 fallecidos

Impresionante fotografía: Che Guevarra con la mirada al cortejo fúnebre

autorización de la Agencia Jean Roig-Roig Media- Perpignan-France 

El romance de Marilyn Monroe con Chanel nº 5

El romance de Marilyn Monroe con Chanel nº 5 

Lo siento, lo admito, soy un admirador de la belleza y Marilyn Monroe la poseía,  toda ella en su conjunto y por ello de nuevo me voy a referir a Marilyn, y es motivado al comunicado de Chanel, en el que inician una nueva campaña del perfume con la imagen de Marilyn. 

Por ello entiendo como un acierto más de la firma Chanel cuando decide que Marilyn Monroe  vuelva de nuevo a ser la imagen de Chanel nº 5, uno de los mejores perfumes, creado por Ernest Beaux (1881-1961) para la firma de Alta Costura Chanel. El hecho de nombrar Chanel nº 5 , fue con motivo de que Coco Chanel siempre ponía en marcha sus colecciones en los quintos días de los quintos meses, el número 5 le parecía que le traía suerte, por ello al perfume  se le nombró: Chanel nº 5.

Es la más acertada imagen, dado que Marilyn Monroe en el año 1952 dijo durante una entrevista, una franca y inocente  frase, la cual se ha convertido en mítica, respondió a una pregunta que se le formuló:

“no llevo nada en la cama para dormir, pero si algunas gotas de Chanel nº5”

Fue el 7 de abril del 1952, tan solo tenía 26 años, ya era una estrella, en su haber habían títulos como “La jungla de asfalto” o “Eva al desnudo”  entre otras. 

¿Aquest és el Pais que somiàvem? part 2ª

¿Aquest és el país que somiàvem?                   Part 2ª/2  

per Francesc Costa                                             

El 28 de juliol passat us vaig remetre  la primera part d'aquest segon escrit, assenyalant-se que qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques, creia que no havien  raons suficients per a la satisfacció, més aviat tot el contrari, transcorreguts més de 75  dies del primer escrit, el criteri no només es manté,  s'aguditza.

En el primer escrit si recordeu, la insatisfacció era sobre Espanya,  aquest és sobre Catalunya  i el seu  actual tràgic panorama general, idèntic que a la resta de l'estat, però afegint-li  un agreujant més i desestabilitzador a la vegada, donat el seu caràcter de repte i de com es formula el projecte : “el dret a decidir”  i a més tot dins d’un  elevat i continuat  to.  Actituds mancades d’alçada política i de bones formes,  que bé podria perjudicar, si l'hagués, qualsevol possibilitat al projecte.

Se’ls està oferint  a la ciutadania i alhora entusiasmant amb un projecte en què se’ls diu  que és la solució, la sortida als seus gravíssims problemes, com també de Catalunya  i què Espanya ens provoca.  I alhora també  se’ls indica que es el procés  cap a  la Independència (i a més,  pràcticament  ja senyalen la resposta sobre l'hipotètic” dret a decidir” (referèndum ). Tot plegat una gran volta més a la faula de “l'ase i la pastanaga” , tot  col·locat   per obra y gracia del actual President de la Generalitat com la primera prioritat de País,  i per sobre de qualsevol altre prioritat ,  un fet insòlit s'agafi per on s'agafi.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N de l'any passat, s'abandona per part del President i el seu partit; la federació C.i.U  la tan vital reivindicació fiscal i financera,  i s'inicia un nou projecte: “el dret a decidir”,  és a dir, el que se'ns proposarà és  poder decidir a través d'un referèndum , però això sí, sols amb un única opció i condició,  la de ells. La qual rep  tot el suport de  alguns sectors afins; fundacions, organitzacions, administracions, opinadors i articulistes  (alguns de ells autèntics hooligans, de campanya a favor dels dos projectes,  amb el seu xou  i de tournée pels mitjans de comunicació, fent-se populars, fent el seu agost i un flac favor als opinadors i articulistes seriosos),  representants polítics d'altres organitzacions (alguns desemmascarant la seva poca convicció ideològica, i entrant en un joc que organitzen interessadament altres), també  de determinats mitjans de comunicació i ¡com no!  de la CCMA (un autèntic cas insòlit, d’escàndol , pel seu caràcter de públic). 

 I com sembla que s'està en un estadi propi, tot s'hi val,  i ningú diu res de res, paral·lelament i sense dissenyar  ni debatre el projecte  a fons,  amb tota la representació general de la societat civil (de dalt, del mig i de baix i amb la creació de fòrums, assemblees,  en ciutats, pobles, barris) ,  ni de negociar prèviament amb i on toca  la possibilitat de poder efectuar el referèndum  (la constitució en què van participar els nacionalistes i van confirmar-la , no ho permet) passen conjuntament  i directament cap a la Independència (Un salt que empetitiria al mateix històric trapezista “Àguila Humana”).

Qui dona més.

Però encara hi ha més, com aquell "¡qui dóna més!",  per més inri es dissenyen  estructures d'estat com si ja s'hagués realitzat l'hipotètic referèndum,  i aquest hagués obtingut una majoritària resposta a favor del Independentisme  (tot una  manca de consideració i respecte a la democràcia, als ciutadans, a la resta dels partits, que ho permeten pràcticament sense no dir ni mu,  els quals  sens dubte són els perjudicats, ja que els resta qualsevol possibilitat al projecte de sistema d’estat que puguin tenir, per exemple: el federalisme, que propugnen entre d'altres el PSC, el PSOE, IU i IC. Podria ser una gran solució  per Catalunya i tota la resta de l’estat)

Però no s'acaba aquí, com el millor speaker i en la línia del “qui dóna mes” diuen que amb la Independència també se'ls ofereix : llibertat, dignitat, orgull, respecte,  treball, benestar social, sanitat, cultura, tot i més.  Es presenta com la gran solució, la definitiva  a tots els problemes de País,  provocats  per culpa del govern central,  l'estat i d’Espanya, es diu de forma reiterada.  No s'assenyala  com a responsables a uns determinats polítics (com aquí) , partits polítics (com aquí), a un poder oligàrquic , uns certs mitjans de comunicació (com aquí i a més públic) uns  certs poders fàctics, tots aquells que tenen una forma  de veure la seva Espanya (com aquí d’altres, la seva Catalunya) o d'uns determinats interessos. Perquè la realitat és que Espanya i la gran majoria de Espanyols no tenen res a veure amb els greuges que els impulsors als projectes “Dret a decidir i Independència esgrimeixen com a motivació de marxar d'Espanya.  

 ¿Quin  interès real  hi ha darrere  de la proposta primera i aquest tótum revolútum en el qual també s'inclou la Independència i que ha provocat en la ciutadania una moltíssima exaltada animadversió cap a Espanya, el govern i tot aquell/a  sospitós/a  de dificultar i perjudicar  a Catalunya, segons els iniciadors del projecte  el “dret a decidir”   i el nomenat procés cap la Independència ?  ? ¿aquest és el país amb el qual es somiava?

Són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé.

És ben cert que  són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé com està i són molts,  ja ho eren (sense necessitat d'injectar-lis diàriament i constantment grans dosis de provocació de sentiments  d'animadversió en contra d'............... i els de sentir-se maltractats.   Injeccions constants que tot sembla  molt interessat )  els que reconeixen que Catalunya  necessita ser més Catalunya, va amb la terra,  no és possible l'actual finançament  (tot i que cal recordar que els nacionalistes conservadors són els que  en el seu dia van rebutjar el concert basc, així com també són els que pacten amb el P.P. alguns  pactes d'índole econòmic, que ara reclamen ). 

També s'ha d'afegir  que els ciutadans majoritàriament  rebutgen el creixent centralisme Espanyol  i la idea que aquest té i representa d’España , molt negativa per el nostre País  (també  per a altres comunitats). Són molts els aspectes de falta de consideració i sensibilitat, els ofèn  la manca de reconeixement i respecte cap a la seva cultura, llengua, institucions, etc ,  així com les constants intromissions que dificulten  el normal funcionament de traspassos ja realitzats, iniciatives, projectes  i aspiracions pròpies de País (bastant perjudicades de per si, atesa la política partidista i no de País dels partits catalans, uns més que altres).

Per la qual cosa, avui per a molts ciutadans de Catalunya  no n'hi hauria prou amb l'oferta d'un nou finançament, volen anar més lluny. 

Problema que ja ve de lluny.

¡És un greu problema!, problema que ja ve de lluny, d'anys  i sent així de real, mai ho ha solucionat C.i.U., tot havent  governat 23 anys,  és més, de  la reivindicació ha fet el seu únic leitmotiv electoral i punt,  sense més recorregut i tornant novament  amb les  mateixes reivindicacions  en la propera campanya electoral  o quan calgui, ( per exemple, un fet tan simple com la denominació CAT per als vehicles, així com cada comunitat tingui la seva identificació, d'això res de res i es va fer molt soroll ¿ recorden?. ¡I així tot !)  Han treballat molt bé, de premi, la faula  de “l'ase i la pastanaga” . No hi ha hagut altre  proposta ni fets rellevants (els que s'han produït han estat amb govern central del PSOE )  de País,  ¿facin un esforç de memòria?,¿ repassin-lo?,

Un projecte polític i de País  s’ha d’anar consolidant, no s'ha fet.

S'ha d'acceptar  que  un  projecte polític i de País  s’ha d'anar  consolidant i assentant-se amb molts anys d’antelació pel bé general de tots els seus ciutadans i el territori.  Els partits polítics aquí i allí  haurien hagut de anar deixant alguns partidismes quan es tractava de País,  per anar consolidant-lo, consensuar acords de País.  Mes quan es tractava de fer el País post franquisme i amb una nova constitució, tan sols han passat 36 anys,  i això no s'ha fet en absolut,  una  gran irresponsabilitat política compartida. Cap partit polític s'escapa d'això,  però sens dubte  la major responsabilitat respecta a Catalunya  és per qui va governar durant 23 anys consecutius, en majoria i fins i tot amb  gran influencia decisòria  en dues legislatures a nivell de l'estat on CiU  va donar suport a  una de  govern del PSOE,  l’altre  una de  un govern del PP, però....... ni així,  el més calent és a l’aigüera. I així està el País com està. 

Evidentment fins i tot malgrat la tràgica situació, el País a avançat, seria negà la realitat, també la resta de l’estat i Europa  ¡ han passat més de 35 anys!,  s’ha produït un fet natural i lògic,  però s’ha deixat molt per fer en el nostre País, és tot amb general molt superficial i molt mediocre (amb la superficialitat i la mediocritat va de parella; la manca de personalitat, de criteri, de l’altura de mires,  de l’objectivitat, la intolerància, la credulitat, el no veure mes enllà, el materialisme, la manca d'ideologia, el egoisme,  la supèrbia estúpida,  etc.,  res de bo per el País) . S’han perdut grans oportunitats , sobretot en un temps de conjuntura molt afavoridora  (bé es podria dir que no van tenir en compte el Gènesis 41 “els somnis del Faraó” i la inspirada sàvia resposta de Josep) . Ha faltat en general molta alçada política, d’estat i de País. I avui ............d’aquells fangs, aquets llots.

El 2010 torna  C.i.U al govern de la Generalitat, el País no ha millorat, és més està molt pitjor . Cues de ciutadans demanant.

La federació C.i.U el 2010  torna al govern de la Generalitat  i el  País després de dos anys i onze  mesos de  govern de C.i.U , és evident que no ha millorat gens ni mica , ni cap dels problemes  que denunciava amb tant interessat alarmisme i desbaratadament , es a dir; res de res en cap aspecte, és més, està molt pitjor en tots els sentits.

 ¡El País!, Catalunya té el 30% de pobres i el 15% està en la misèria. És el país d’Europa que està entre els salaris mes baixos, 645.-€,  i alhora on l'electricitat és la més la cara d'Europa al igual com el telèfon, gas i l’aigua, també els transports públics. Famílies de cinc membres que ingressen únicament uns 595.-  € , altres ni això,  ¿com es pot viure?.  La cistella de la compra cada dia més cara. Grans retallades del govern de C.i.U, també del P.P. (en aspectes d'economia, macroeconomia i poder econòmic es toquen les mans, a més que  lo públic no és el d'ells)  que afecten molt cruament a Sanitat, Cultura i Benestar social.  Sent perjudicats  centenars de milers de ciutadans que no poden atendre  les necessitats més bàsiques, ni medicines, convertint a molts en pidolaires. Cues de ciutadans obligats a  demanar a parròquies, a entitats privades de caritat, a administracions locals i en cada cantonada. Els bancs, els parcs, els porxos, les entitats bancàries i els edificis buits són el seu llit. Aquesta es la única realitat peremptòria, tota la resta; només fum.

I ningú crida ¡Prou a tanta disbauxa!.     

Molts ciutadans  que  necessiten ajuda  i depenen d’altres,  s'han hagut de vendre o empenyorar (han aflorat  les cases d'empenyorament) gairebé tot per poder subsistir, ¿i els molts autònoms ?,  ¿i els molts comerços que tanquen  les portes?,.  ¿i d'altres que estan pendents d'un fil,  amb el lògic neguit dels treballadors i propietaris?  El consum està sota mínims, a la crisi se li ha sumat la desconfiança per tot l'anomenat procés d'Independència,  la qual cosa no afavoreix gens.

Són molts aturats que s'han incorporat al món empresarial, com a única sortida  al no trobar feina, capitalitzant el subsidi d'atur i amb ajudes econòmiques familiars o acudint a entitats de crèdit (i diuen els mitjans afins, efusivament ¡”s'han obert tantes empreses”!).  ¿ i que passarà amb part d'aquests autònoms quan tanquin, que tancaran?,  tot un gran problema.  La viva realitat es que molts d'ells no guanyen ni per pagar impostos ( per citar: 21% I.V.A,  I.R.P.F, etc. és molt ) ,més despeses fixes,  ni per al seu propi salari. En aquesta situació viuen tot  el que està passant, en el món laboral, del comerç i Indústria, en l'habitatge, sanitat, cultura, benestar social, encariment de les primeres necessitats,  en les institucions, la corrupció i la desconfiança en determinats  polítics que contaminen tot un col · lectiu,  si són motius per mobilitzar als ciutadans, donada l'emergència de País.  I ningú crida ¡prou a tanta disbauxa!.

Desconcert.

Són molts els ulls desconcertats d'una gran majoria de ciutadans d'aquest País, amb una situació tràgica i poca possibilitat de futur,  també afegint-se  òbviament,  altres ulls no amb la situació tan tràgica, però si amb consciència de la realitat  del  País,  el sistema falla, fa aigües (hi ha moltes veus sàvies que ho denuncien) , la qual cosa provoca que observin  atònics  que els que els estan oferint a tot bombo i platerets; la terra promesa,  ho fan els de dalt, amb coll de camisa dur , encorbatats i ben acomodats, des de bonics i bons entorns, fins i tot amb certa demagògia i intencionalitat d'utilitzar-los,  i a sobre alguns amb possible corrupció.  És a dir,  no són els progressistes ni  els d'esquerra, ni  poble pla  qui demana ¡independència!.

¿Quina llibertat tenen aquests ciutadans ?, ¿quina dignitat els pot quedar , tant necessitats ?  ¿no poden atendre cap necessitat bàsica ni familiar?  ¡Es senten fracassats davant de una societat de tant tens tan vals!  ¡estan depenen de la caritat!   ¿ i se'ls està parlant de dret a decidir?   ¿d'independència?    quan no tenen gairebé res,  ni possibilitat de accedir ni tenir,  ¿ es poden imaginar que tenen al cap?  ¿i als altres que estan il·lusionats amb la Independència, que se’ls  dirà? , tot un autèntic desconcert.

El volant el porten els nacionalistes-conservadors.

Els que porten  el plànol, avui.......  potser dubten del ....... i  el volant,  són els nacionalistes-conservadors ( avui, de tant en tant deixen que ERC l’agafi). Sempre ha estat ha estat així, plànol i volant, ¡se'ls ha permès tant i tot!,  són  els  nacionalistes-conservadors, els ideòlegs dels projectes  “el dret a decidir”  i la Independència, els que estan oferint  la terra promesa, la fi de tots els seus problemes (conjuntament amb els d'ERC i el seu líder, ¡que no llegeix, que no té apunts !  i ho diu tot de carretó, que la terra promesa, aquí a la volta de la cantonada) . Molts ciutadans veuen molta demagògia, utilització,  d'altres molts mes, amb una respectuosa ingenuïtat  i molt noble actitud ho creuen,  altres no ho tenen tan clar i amb la mosca darrera l'orella, no acaben de confiar amb el proponent.

Qualsevol observador polític i suspicaç , donat el seu coneixement de la política , bé podria pensar que el President de la Generalitat i el seu partit ha sofert dos temps dins del seu projecte:

 Primer temps.- com a conseqüència de la diada del 11-09-2012, (un èxit de mobilització d'ells que es van entusiasmar amb ells mateixos) , a la breu entrevista amb el President del Govern central (l’important seria saber que es va dir , atès que.......se suposa sabrien que de no haver acord si hauria confrontació..... i amb ella......... )   i a la seva immediata decisió d'avançar les eleccions per el  25-11-12 (potser  impressionat per el propi èxit d'ells),  amb una possible intencionalitat d' anar tirant de beta, com sempre  i amb un nou   projecte electoral reivindicatiu moltíssim  més estimulant ; “ el dret a decidir”, ja que els altres arguments reivindicatius estaven exhaurits,   sol · licitant a la ciutadania que li donés la majoria absoluta per fer-ho possible, aquest  nou projecte, ¿ ho recorden ? ¿ però gairebé tots sabien que la constitució ho impedeix?  ¿perquè llavors?.

 Segon temps.-  ja totalment condicionat al resultat electoral i al suport parlamentari que rep dels de sempre Independentistes. ¡Si!,  els mateixos que tanta critica varen  rebre per part de l' actual President de la Generalitat i que va ser causa de l' enorme desprestigi  del govern tripartit (ERC va ser un soci problemàtic ) , no sol a  Catalunya sinó a la resta de l' estat.  

Aquest obligat segon temps  del  President de la Generalitat i al seu partit,  els ha agafat  d'imprevist i totalment a des pas, es va amb farmaciola per  possibles ferides,  donat el caminar i els discursos incongruents, fins i tot algun punt demagògics, intentant acontentar  a uns i altres (no tenint en compte la paràbola: “Ningú no pot servir dos senyors .... “, Mateu 06:24),  algunes afirmacions agosarades i  greus errors de formes incomprensibles (en un partit com CiU que molts tenen en ment, el  del seny i  que tants adeptes moderats té)  per a la bona política democràtica. 

A més donant la sensació que  el President de la Generalitat i al seu partit que estan en una autopista de quatre vies, amb una gran caravana i  a la via que no haguessin volgut (però donat l'acompanyant....), amb el peu a l'accelerador i l'altre acariciant el fre, per quan sigui el moment de sort, idoni i precís,  fer un gran sprint i deixar la via per la qual volen,  encara que en aquest viatge foren acompanyats (a contracor) d’altres, deixant-los  enrere a tots els altres i amb un parell de nassos.  I.......... si cal,  ja es pensarà amb una tercer temps. Es tenen influents suports i mitjans de comunicació (poca o gens oposició i denúncia  per part dels oponents), sobretot d'un molt influent,  sempre hi ha el recurs de...... als altres ........l'important és caure dempeus i continuar manant.

¿Però aquest no està sent el País que somiàvem? .