Rebuig a la manipulació en els mitjans de comunicació.
per: Francesc Costa
Evidentment
sempre han existit (exclòs el període de l'anterior règim i incloent
els últims 10 anys del mateix )
els mitjans de comunicació
amb una línia editorial dependent , convivien amb els una “mica” més d’independents
i pocs d’independents , se'ls podria
molt bé assenyalar com a mitjans de comunicació
tradicionals.
Però
això en aquests últims anys s’ha sofert un gir periodísticament parlant no
gaire positiu, atès que en l'actualitat la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els audiovisuals, son dependents, es a dir, estan supeditats a uns grups o interessos concrets.
Són
alguns pocs dels mitjans de comunicació que independentment de la seva línia editorial
incorporen alhora una determinada
pluralitat d’opinió i d’informació, altres
no, estan tancats a la seva línia editorial, cridant-me l'atenció que en alguns d’aquests
mitjans destaca l'accent que darrerament
utilitzen. Fins aquí no gaire més
a dir, son privats , però sí que em
preocupa el fet de que s'ha produït un desequilibri en el mercat de la comunicació. Diguem, doncs, que mitjans
de comunicació de línia editorial
progressista són minoria aquí i allà. En
el nostre País a més hi ha els d'editorial eminentment nacionalistes
i independentistes (no incloc els digitals , avui sense gaire
incidència, no estan a l'abast de molts, d’ aquests molts se
n'alimenten únicament dels diguem “tradicionals “i d'aquí plora la criatura).
Un
desequilibri que es fa molt més latent
quan des d'aquests últims anys han irromput en l'escenari mediàtic nous mitjans
de comunicació, altres han augmentat
més el seu accent específic, s'han creat una multitud de taules de debat a
quasi tots els mitjans radiofònics i audiovisuals i a totes hores, que es converteixen en autèntics i sorollosos mals shows, sent ben pocs els constructius i molt menys si a sobre han evolucionat cap a una línia totalment
adoctrinada . Molts d'aquests mitjans de comunicació avergonyirien
al mateix codi deontològic del periodisme, per lo molt lluny que es trobin del mateix. Un codi que simplificant-lo diríem que en principi i des de la independència, el seu principal objectiu seria la de proveir
d'informació a la ciutadania, perquè aquesta es construeixi de manera autònoma
la seva pròpia opinió.
M'estic
referint a aquells determinats mitjans
de comunicació que encara que sigui privat, evidentment molt
pitjor públic, tant d'aquí com d'allà, que apart de emetre en clau eminentment
partidista, encara van molt més
lluny, tot és pràcticament pura manipulació,
tot s'utilitza i allò que està fora dels propis interessos partidistes és
qüestionat, criticat, rebutjat, fins i tot
gairebé deslegitimat. La finalitat d'aquest perfil de mitjà de
comunicació no es altre que:
·
Crear
estat d’opinió i mobilitzar el suport a favor dels seus interessos.
·
Que
l’audiència o els lectors facin seu el
rebuig a les altres opcions, idees, partits, etc. .
·
Exaltar,
accentuar constantment tot allò que pot
afavorir al projecte propi, conjuntament a un patrioter nacionalisme de visió molt
estreta, pobre, local i en ocasions fins i tot miserable.
·
Evitar
en el possible notícia que pugui qüestionar o perjudicar el projecte que amb
tant afany defensen.
I fins i
tot potser no adonant-se, una gravetat
més, que alhora, segurament sense cap intencionalitat, però la realitat és
aquesta, és que se generen i alimenten sentiments de rancúnia, ira, menyspreu,
enfrontament i humiliació cap allò altre que representi una altra idea, opció, projecte, empresa,
manera de ser, de pertànyer i fins i tot;
cultura.
Aquest
tipus de mitjans i de periodisme no aporten res de positiu a la societat en cap
aspecte i òbviament al País , sent més sorprenent que s'assenyalen les edats autoritzades de
determinats programes eminentment polítics i de debat per una audiència de : +7 o +13, o dins
d'uns horaris que per descomptat gens
òptims per als nostres joves (després ens queixem de com ens responen), atès que el contingut té molt
poc de bon diàleg, de didàctic i
de respecte, sumant-li a més una manca de informació veraç i si d’alta manipulació, demagògia, burla,
histrionisme, intolerància, adoctrinament, fervent servilisme, molta niciesa i fins i tot sovint, baix nivell.
Provocant
que col -lectius tant nacionals com internacionals del periodisme manifesten la
seva inquietud, així com les seves queixes , no sols com professionals del
periodisme fins i tot en l'aspecte
laboral que també els afecta, atesos els seus principis ètics, rebutgen ser missatgers, servidors, estan per el bon relat de la noticia provingui d'on provingui, una informació veraç , un periodisme mes
independent i mes lliure.
Però si
ja la manipulació o la intenció de la mateixa, de per si em produeix un rebuig per entendre-ho com una total falta de
respecte envers l'ésser humà, realment el rebuig és total sobre aquells mitjans de comunicació que tant si s'edita o emet des
del nostre País o des de la resta de
l'estat, tingui com a centre: la manipulació !. Queda de clar manifest que el periodisme travessa per una profunda crisi de
credibilitat.
No és el
més normal trobar mitjans de comunicació d’aquests perfils mediàtics tan
accentuats , sobretot si és audiovisual en l’Europa democràtica i molt
menys de públics, però si hi ha algun
privat, no obstant això i sent així, el comportament amb les formes, l’èmfasi, accent
i el temps de programació que s’inverteix no són el mateixos. S’arriba a
la conclusió que aquí, al nostre estat, deu ser per una qüestió cultural, tant d’allà com d’aquí, que alhora
possiblement és la causa
d'una dolenta interpretació de la democràcia, tot val
i que paral·lelament provoca
un cert dèficit democràtic, que
com a resultat be la disbauxa i pel que
es desprèn caldria afegir un estrany concepte de l'estat, de País, de la
seva realitat cultural i territorial , tot
una gran barreja gens positiva per a un País que pretén ser modern, avançat i
democràtic.
La
democràcia té aquests avantatges, s’accepten mitjans privats de comunicació dins del perfil que provoca aquest escrit, entenent que són
concessions dels governs democràtics al neoliberalisme (que són de
difícil entendre per a qualsevol demòcrata amb sentit d’estat, més quan aquests mitjans de comunicació poden rebre
subvencions i a sobre per més inri, se'ls ofereix un cert poder, com
també sens dubte poden soscavar el
sistema democràtic),
una feblesa d'una mal entesa democràcia i per lògica falta de convicció de la
mateixa, atès que s'arriba pagant. Existeixen
mitjans reguladors i de control (el problema sorgeix quan un es pregunta: qui regula el regulador?), aquests mitjans
de comunicació una darrere l'altra
es salten les normatives, tot sembla vàlid per assolir el objectiu i no és així, no ho hauria de ser. Les
penalitzacions haurien de ser molt
exemplars, econòmiques i arribar-se al tancament temporal o definitiu, ja que atempten contra la ciutadania, a l’equilibri i
al mateix orde democràtic. Entenent que
cal una més ferma regularització, pel bé
de la nostra jove democràcia i el País.
Els
mitjans de comunicació tots i de manera molt especial els públics, haurien de ser els instruments
que han de mantenir informats els ciutadans lliures, perquè aquests formin
lliurement el seu propi estat d'opinió, contribuint-ne a una bona salut democràtica i per a l’interès
general de la mateixa. No és democràtic
ni és acceptable pel codi deontològic del periodisme (que molts
periodistes "professionals" haurien de rellegir-se’l)
que des del mitjà de comunicació només es pretengui afavorir uns
interessos determinats i generar un
estat d’opinió, és a dir, tot un instrument al servei d'un determinat poder,
partit polític o govern.
M'entristeix
com català i amb sentiments d’identitat
propis i ciutadà d'aquest país
veure al meu mitjà de comunicació públic i nacional de Catalunya dins
del perfil descrit, d'aquells que em
produeixen cert rebuig (No obstant això existeixen dues diferències
importants: la positiva són les formes, la negativa és que el mitjà de
comunicació públic i nacional de Catalunya , és públic). Lluny
de l'alegria, satisfacció i orgull que em va produir l'any 1983 en la seva primera emissió de prova i el 1984 l'emissió definitiva, sentiments
que m'han acompanyat durant uns anys.
Efectivament
el proper 11 de setembre farà 30 anys
que totes les llars del nostre País van
rebre la primera senyal de TV3, va
ser per transmetre des del Nou Camp
el partit entre el Club de Futbol Barcelona i l’Osasuna(1-0). Les emissions regulars es van
iniciar el 1984, el discurs inaugural
va córrer a càrrec del gran actor Joan Pera, tot completament en la
nostra llengua; el català!.
A banda
d’allò que representava el fet de tenir el nostre País al seu propi mitjà
de comunicació nacional i públic , el
projecte descansava sobre tres
importants pilars: El lingüístic, cultural i de la cohesió social a l’entorn de
un País.
Van ser
uns bons principis, s’emetien bons programes i els seus informatius tenien una
pluralitat i alta qualitat. El fet que el mitjà
de comunicació públic entrés en
molts de les llars del nostre País
va generar una familiaritat amb la llengua, contribuint-ne a la seva normalitat , així com també a una
determinada cohesió social.
Lamentablement
en l'actualitat la idea original del per què es va crear l'ens públic en l'any 1983,
ha saltat pels aires ja que dels pilars de la llengua, de la cohesió social i
de la cultura, tant sols queda el de la
llengua, així i tot ha perdut mercat
plural, el pilar de la cultura mai no es va consolidar i, respecte a la cohesió
social, més fragmentada que mai. La
causa és ben senzilla com real; l'abandonament i la no consolidació del
projecte inicial i un ferri descarat partidisme.
El mitjà de comunicació nacional i
públic de Catalunya s'ha
transformat en un autèntic i
poderós instrument del nacionalisme e
independentisme, convertint l’ens públic un
efecte nociu per la qualitat democràtica i l’equilibri del nostre País, atès que únicament informa i transmet opinió des d'una única òptica; la nacionalista i amb una clara intencionalitat propagandística d'influenciar
en l'estat d'opinió i amb la creació de climes que acaben sent-les favorables , tota
una utilització i manipulació des d'un mitjà
públic. I
alhora també implícitament i explícitament perjudiquen i molt
qualsevol altre opció política, pensament, expressió, ideologia o
alternativa no coincident amb la idea que
des del
mitjà de comunicació públic es transmet
. Tot aquell que no convergeix amb aquesta, és desqualificat, menyspreat i posant en dubte el seu sentiment de catalanitat i el democràtic.
Les expressions democràcia, llibertat
i dignitat són reiteradament emeses a
través del mitjà de comunicació nacional i públic i molts dels que intervenen en el mateix amb una lleugeresa que esparvera.
Molt bé se
li podria aplicar a la CCMA la cita bíblica (lucas 6,41-42) "veus la palla en ull aliè i no veus la biga
en el teu ull propi", realment és així.
La
fórmula en la qual lamentablement
transmet el mitjà de comunicació públic de Catalunya s'assembla a unes passades èpoques fosques del nostre continent i possiblement en
l'actualitat a altres indrets,
però no de l'Europa democràtica. La
sorpresa davant de tanta gosadia és
gairebé total i diu molt poc a favor dels
governants i d’un País tenir un mitjà de comunicació nacional i públic que el que no transmet és des
de la neutralitat, tot lo contrari, ¡ recordant que el que es pretenia era semblar-se a la BBC !
Estranya
que, bé per part de un sector de la
influent societat civil catalana, dels partits polítics perjudicats o no, de part del món cultural, que per
un mínim sentit de justícia
política i de salut democràtica, davant d'aquest fet únic de gairebé de “carte Blanche” i fustigació mediàtica que s’està produint
des de l’ens públic, que ha creat en una bona part de la nostra ciutadania un estat
de gairebé imbuïts pel nacionalisme i
independentisme, com a conseqüència d'anar transmetent de manera reiterativa diverses peces musicals dins del mateix gènere. Que cap dels esmentats grups amb sentit comú
democràtic i de País els advertís igual que la Deessa Circe a Odiseo (Ulises), del perillós que és escoltar el cant de
sirenes, caure en la seva seducció i el
molt mal despertar per a aquells seduïts i sens dubte per el resta.
La CCMA, no es un empresa de
comunicació privada amb una línia
editorial concreta, es un mitjà de comunicació i públic. No és admissible, no hauria de ser-ho, que el mitjà
de comunicació nacional i públic de Catalunya serveixi per beneficiar una única idea, tot
ben al contrari: s'ha d'utilitzar per
beneficiar a tota la ciutadania, per
oferir-les els instruments per millorar-los
com a ciutadans, democràticament,
socialment, culturalment i lingüísticament i això únicament ho pot fer un mitjà de comunicació públic.
.jpg)
-Venise-Plage+du+Lido-1955.Photo.Serge+Moritz.jpg)
