sábado, 27 de julio de 2013

¿Aquest és el País que somiàvem?

¿Aquest és el País que somiàvem?              Part 1ª/2                                      

                                                                
Per a qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques, crec que bé podria tenir raons suficients com per no satisfer-li l’actual panorama polític social, que de segur que pensaria que no és més que una conseqüència de la transició ( malgrat l’exemplaritat amb la que hauria estat denominada en l’època, que en el temps, per alguns; s’ha demostrat l’existència de mancances) i de la política post constitució del 1978, que contràriament a tot el que es desitjava ha anat derivant, llevat excepcions, cap  (sobre tot en els aproximadament últims 20 anys)  determinats incompliments constitucionals, poc respecte a les regles, manca de visió d’estat , degeneració e  incompetència (salvades excepcions)  de la política i dubtoses conviccions democràtiques.  Sumant-se tot un incomprensible sentiment de País, que entre altres fets cal ressaltar que s’hauria donat  l'esquena a una realitat de País;  la seva diversitat, multiculturalitat i multilingüisme.  I per tant  s'ha perdut l'oportunitat històrica de  fer d’aquesta realitat  una riquesa i pertinença pròpia de tot el territori nacional, contribuint-se  sens dubte a una important cohesió social.

Diria més, en aquest últim aspecte del paràgraf anterior, es podria dir que s'està patint una regressió  cap a un centralisme, que únicament pel que fa al govern central  podria fins entendre algunes accions que afecten determinades conselleries i transferències, sempre per el bé general del País, no per una qüestió d'ideologia política, centralista i partidista. I pel que fa a cultura, ¡no! aquesta s'entén que per una qüestió lògica i natural s'ha de generar des de les mateixes comunitats.

Es consideraria que un dels aspectes en què la regressió s'està visualitzant més rau en determinats mitjans de comunicació, destacant de forma especial als que tenen més influència sobre els ciutadans que són els audiovisuals privats a nivell nacional (els públics és una altra història, que també n'hi ha), aquests sembla en moltes ocasions que el rellotge del temps els assenyala 35 anys enrere. No únicament en un manifest centralisme en gairebé en tot, és que a més dóna la sensació que no només tenen el rellotge endarrerit és que continuen tenint una sola idea d'Espanya, ignorant i en ocasions sembla que fins rebutjant a l'Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística.

Insatisfacció general, però pel que fa a l'economia(la indústria i el comerç està enfonsat)   ha estat generada durant anys en part, amb molt pocs fonaments sòlids i en una part d'especulació, molt dolenta combinació per al País (per exemple. no som els EUA) . A més deixaria de banda la difícil conjuntura econòmica financera internacional, ja que la seva negativa incidència sobre la ciutadania hauria estat menor d'haver-se efectuat millors polítiques de País, incloses aquelles respecta a l'EU, com també sobre alguns  determinats  acords bilaterals de caràcter internacional.  

Tampoc li satisfaria les mesures adoptades dels governs conservadors, tant pel que fa a l'Estat com a Catalunya  per donar solució al famós dèficit i als  greus problema econòmic;  la de  retallar drets adquirits (¡ i que encara estàvem a mig camí! )   com sanitat, benestar social, cultura ,salaris, dependència,  etc. Conjuntament a encarir necessitats bàsiques com serveis, cultura , justícia o sanitat, o bé suprimir entre d’altres necessitats; sanitat, dependència.  I apareixent,  com qui passa per aquí,  la possibilitat de la opció privada, ¿però com?..............Alhora no es donen  cap solucions  efectives  per generar treball, és molta la població en atur, el joves  (i sobre estimulen indirectament als joves perquè marxin)    ho tenen difícil , òbviament i evidentment la causa està com tota la resta en els anys anteriors,  fins i tot son moltes les famílies que  com a causa de l'atur   ( hi han d’altres  de causes , entre elles; sens dubte la dolenta i poc rígida política creditícia financera que es va produir) s'han quedat sense habitatge.

Un panorama dantesc que afecta  a un ampli ventall social, però sobretot  a les classes més humils que un bon dia algunes d’elles van aixecar aparentment cap, moltes  ja de per si febles, dependents i desfavorides,  sent el pitjor que la llista s’engreixa  dia a dia  de més i més ciutadans, generant-se una perillosa exclusió social. Sumant-li una greu accentuada desigualtat en la nostre societat, amb el perill real que part dels afavorits passin a engrossir la llista dels desfavorits  i la possibilitat  de la fractura social, que pràcticament gairebé és una realitat i  sense punt de retorn.

Tenint el temor que encara que pogués produir-se una desitjada millora econòmica i financera , aquesta no afectaria en igual grau d’importància al món laboral en general, per això s'haurien modificar  les actuals polítiques conservadores i neoliberals conjuntament i imprescindiblement amb mides molt de País. Però això és una altra història ...... doncs per això ..... caldria  un lideratge fort i de molt sentit de País i com estem ........... avui no ho veig, al menys que.............

Francesc Costa 




                                                  La fractura social