¿Aquest
és el País que somiàvem? Part 1ª/2
Per a qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques,
crec que bé podria tenir raons suficients com per no satisfer-li l’actual
panorama polític social, que de segur que pensaria que no és més que una
conseqüència de la transició ( malgrat l’exemplaritat amb la que hauria estat
denominada en l’època, que en el temps, per alguns; s’ha demostrat l’existència
de mancances) i de la política post constitució del 1978, que contràriament a tot el que es
desitjava ha anat derivant, llevat excepcions, cap (sobre tot en els aproximadament últims 20 anys) determinats incompliments constitucionals, poc
respecte a les regles, manca de visió d’estat , degeneració e incompetència (salvades excepcions) de la
política i dubtoses conviccions democràtiques. Sumant-se tot un incomprensible sentiment de País, que entre altres fets cal ressaltar que s’hauria donat l'esquena a una realitat de País;
la seva diversitat, multiculturalitat i multilingüisme. I per tant s'ha perdut l'oportunitat històrica de fer d’aquesta realitat una riquesa i pertinença pròpia de tot el
territori nacional, contribuint-se sens
dubte a una important cohesió social.
Diria més, en aquest últim aspecte del
paràgraf anterior, es podria dir que s'està patint una regressió cap a un centralisme, que únicament pel que fa
al govern central podria fins entendre
algunes accions que afecten determinades conselleries i transferències, sempre
per el bé general del País, no per
una qüestió d'ideologia política, centralista i partidista. I pel que fa a
cultura, ¡no! aquesta s'entén que per una qüestió lògica i natural s'ha de
generar des de les mateixes comunitats.
Es consideraria que un dels aspectes en què la
regressió s'està visualitzant més rau en determinats mitjans de comunicació,
destacant de forma especial als que tenen més influència sobre els ciutadans
que són els audiovisuals privats a nivell nacional (els públics és una altra
història, que també n'hi ha), aquests sembla en moltes
ocasions que el rellotge del temps els assenyala 35 anys enrere. No únicament en un manifest centralisme en gairebé
en tot, és que a més dóna la sensació que no només tenen el rellotge endarrerit
és que continuen tenint una sola idea d'Espanya,
ignorant i en ocasions sembla que fins rebutjant a l'Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística.
Insatisfacció general, però pel que fa a
l'economia(la indústria i el comerç està enfonsat) ha estat generada durant anys en part, amb molt
pocs fonaments sòlids i en una part d'especulació, molt dolenta combinació per
al País (per exemple. no som els EUA) . A més deixaria de banda la difícil
conjuntura econòmica financera internacional, ja que la seva negativa
incidència sobre la ciutadania hauria estat menor d'haver-se efectuat millors
polítiques de País, incloses
aquelles respecta a l'EU, com també
sobre alguns determinats acords bilaterals de caràcter internacional.
Tampoc li satisfaria les mesures adoptades dels
governs conservadors, tant pel que fa a l'Estat
com a Catalunya per donar solució al famós dèficit i als greus problema econòmic; la de retallar
drets adquirits (¡ i que encara estàvem a mig camí! ) com sanitat, benestar social,
cultura ,salaris, dependència, etc. Conjuntament
a encarir necessitats bàsiques com serveis, cultura , justícia o sanitat, o bé suprimir
entre d’altres necessitats; sanitat, dependència. I apareixent, com qui passa per aquí, la possibilitat de la opció privada, ¿però
com?..............Alhora no es donen cap
solucions efectives per generar treball, és molta la població en
atur, el joves (i
sobre estimulen indirectament als joves perquè marxin) ho tenen difícil ,
òbviament i evidentment la causa està com tota la resta en els anys anteriors, fins i tot son moltes les famílies que com a causa de l'atur (
hi han d’altres de causes , entre elles; sens dubte la dolenta
i poc rígida política creditícia financera que es va produir) s'han quedat sense habitatge.
Un panorama dantesc que afecta a un ampli ventall social, però sobretot a les classes més humils que un bon dia algunes
d’elles van aixecar aparentment cap, moltes
ja de per si febles, dependents i desfavorides, sent el pitjor que la llista s’engreixa dia a dia de més i més ciutadans, generant-se una
perillosa exclusió social. Sumant-li una greu accentuada desigualtat en la
nostre societat, amb el perill real que part dels afavorits passin a engrossir
la llista dels desfavorits i la
possibilitat de la fractura social, que
pràcticament gairebé és una realitat i sense
punt de retorn.
Tenint el temor que encara que pogués
produir-se una desitjada millora econòmica i financera , aquesta no afectaria
en igual grau d’importància al món laboral en general, per això s'haurien
modificar les actuals polítiques
conservadores i neoliberals conjuntament i imprescindiblement amb mides molt de
País. Però això és una altra
història ...... doncs per això ..... caldria
un lideratge fort i de molt sentit de País i com estem ........... avui no ho veig, al menys
que.............
Francesc Costa
La fractura social
