miércoles, 20 de mayo de 2015

Greuges?, Favors? o....fins i tot.....potser....fer-nos passar bou per bèstia grossa


Greuges?, Favors? o....fins i tot.....potser....fer-nos passar bou per bèstia grossa .

Per: Francesc Costa

18/05/2015

Realment són tan sapastres tots junts ?, com és possible que en el 2015, temps de gran coneixement, i de la possibilitat d'adquirir-lo , encara ens estiguin fer-nos passar bou per bèstia grossa, permetent-ho i a més empassant-nos-ho.

En dies de campanya electoral municipal , del 24 M, per a alguns altres, aquells que tenen una fixació superficial en diferenciar i diferenciar-se  de la resta dels espanyols, la referència és e15, un dels tants absurds polítics i mediàtics, entestats per  interès propi, en fer-nos  creure que som diferents, i fins en ocasions, segons es veu  i escolta, fins i tot amb una manifesta superació i jactància, com que els donés   el dret de jutjar; el grau de democràcia dels altres, el mateix respecta a la  confiança que es mereixen els altres, del que està be o dolent , de qui té la raó i qui no,- en definitiva cap respecte per aquells que puguin  discrepar-los .  Quan la realitat és que no som  diferents , ni millors, ni mereixedors de fer o dir el que ens vingui de gust, peti qui peti.  Això si, tenim aspectes culturals diferencials, dels quals hauríem de sentir-nos orgullosos, per això cal cuidar-los, mantenir-los i defensar-los en cas necessari, com ho és; la llengua. Com els altres els tenen de fets diferencials respecte a nosaltres. - No ens tindrien, ni hauríen de fer-nos creure  que som diferents i millor.  Sols cal veure que malgrat aquests fets diferencials com respiren uns i altres respecte a tots els  fets de la vida, com responen els diferents grups socials, determinats  polítics, empresaris i sectors influents , d’aquí i de la resta d'allí.  

En plena campanya electoral municipal ,  no se li ocorre una altra cosa al ministre Wert que qüestionar la  immersió lingüística, i d'altra banda la Junta Electoral Central accepta el recurs presentat per Societat Civil Catalana , respecte  l’ús de les banderes estelades en els edificis públics i locals electorals, amb motiu de les eleccions municipals del proper dia 24.

Sobre la immersió lingüística, no es pot presumir de èxit, sempre tan acostumats a vanar-se, mes aviat un fracàs. Un servidor hauria anat més lluny, i la immersió, no tan sols lingüística l'hagués estès a altres aspectes de la vida social.  Només cal veure i conèixer les nostres ciutats, barris i suburbis, per veure el poc que s'ha fet o el molt que falta per fer, per aconseguir la cohesió, avui inexistent.

Fa mesos SCC  va presentar recurs sobre el abús i us de  les banderes estelades en edificis públics, la plataforma SCC es coherent i reiterativa amb aquest aspecte, al qual coincideixo, considerant  al seu torn, que és un fet que mostra una àmplia falta  de sentit democràtic, apart d’un abús. -  És difícil trobar en el nostre entorn  de països democràtics, on en les seves   places publiques, edificis públics o rotondes de la via publica, pals amb banderes que simbolitzin el desig d'independitzar-se. Les úniques banderes  que es veuran són la de la nació, la regió, l'europea i la del municipi .

La senyera és la nostra ensenya nacional, la de Catalunya, la que sento, la qual hauria de ser de tots, ¿ com és possible anteposar-la ?,  ¿ Fins a quin punt pot arribar el desig de poder ?

No obstant això el meu respecte per l'estelada, a un cert temps em significava, no em va passar pel cap com a substituta, la senyera és la meva  ensenya.   Però avui, llastimosament la estelada és només una utilització, sobre el que representa, un camí que és ben diferent al que se'ns vol amb calçador mediàtic vendre.

El que em costa entendre, com el ministre Wert , per una part, i Acció Civil Catalana, per altre, per més raons que puguin tenir,  i segurament coneixedors del pa que se'ns està donant  a molts catalans per part dels sobiranistes, independentistes i mitjans de comunicació capitanejats per l’ens públic, provocant  aquest disbarat polític , com altres,  a poques dates del dia 24. Tot un rèdit que se'ls ofereix, que bé segur sabran aprofitar.

Encara falten uns dies per el dia electoral , ignoro si es provocaran més greuges, favors, o se'ns intenti continuar fer-nos passar  bou per bèstia grossa o el deixaran tot per al setembre,  després del període de vacances, ja amb noves energies i força. Un mes que puc pronosticar i pronostico que  serà terrible, la parcialitat mediàtica serà al meu parer, tota una inundació; preparatius i captació per la diada, al 11,  després tota la campanya  eleccions al Parlament per al 27.

Si fos possible marxar aquests 27 dies de viatge seria magnífic, el més lluny possible i desconnectats de Catalunya, només amb els éssers estimats que s'hagin quedat, amb la condició que quan els truquem  no ens expliquin res de política , si m'apuren el millor seria l'estació espacial, ben lluny,  com la meva admirada i magnifica cantant britànica Sarah Brightman.

Per la qual cosa aconsello, que el mes de setembre proper,  els que es quedin al País, no veure la tele per temes polítics de cap classe, tinguin voluntat, posin notes per la casa d'advertiment, si és possible que els ajudin els familiars i si cal portar la tele al guardamobles durant aquest període, es porta. -Solucions; fer provisió de pelis, estan barates, llegir, sortir a passejar, a peu, ja que el transport públic està pels núvols, és un mes de  bon temps i segurament la parella, el sogres, pares  i els nens us ho agrairan i no costa diners, o practicar qualsevol joc de taula, fa unió que és molt positiu, tot  el contrari de la tele, la butxaca que s'ho pugui permetre pot anar al teatre, cinema i altres llocs públics, avui de pagament. no a l'abast de tots.-  Em felicitaré per aquells que no ignoro no veuen la tele, o seleccionen molt el que veuen, perquè saben del que és capaç el medi audio visual .   Hi ha altres maneres d'esta bé i objectivament  informats.

Per cert respecte a les vacances, hi haurà molts, però molts conciutadans que no podran tenir-les, potser alguns a l'hotel el pont, el coneixen ?, no costa res,  alguns ja ho estan, altres estaran, i tots plegats no saben quant temps de permanència,  que es diu està molt airejat, si tenen necessitat no ho demorin, hi ha overbooking  El motiu no és altre que el de pertànyer al Club butxaques buides, club amb molta demanda de carnets.

Però tornem a les eleccions municipals, que és el que avui deu interessar. Durant  la campanya s'ha parlat del tema lingüístic, de les banderes,  de si son plebiscitàries o no, de la necessitat de ser un país digne i lliure, que falta poc per marxar, que s'està a un pas, i per això  isol·liciten el vot màxim per possibilitar-lo. També malgrat ser municipals  les eleccions, sens parla  per part dels soberanistes, independentistes i l'ens públic de les moltes ofenses que rebem,  apel·lant-se als sentiments, i ja se sap, pot més el sentiment que la raó.   També s’ha parlat de projectes que ocuparan molts milers de llocs de treball, allí, aquí i més enllà, perquè parlar i dir moltes cosas, com que se'ns lliurarà la lluna, no costa res.   En definitiva; fer-nos passar bou per bèstia grossa

Però.....unes eleccions municipals que de tangible res de res se'ls ofereix als ciutadans 
i ciutadanes que en les diferents ciutats o pobles, , molt principalment a aquells que estan  sense “parné”, a l'últim sospir,  a zero.  

Jubilacions sobre els 600.- € , o menysajudes sobre els 400.- €, o menys  i aturats sobre els 710.- €, o molt menys,  i això l'única entrada, cap més i tot això amb càrregues familiars i amb series dificultats per atendre o no, els domèstics; menjar, llum, aigua, gas, lloguer o hipoteca, transport,vestir, calçat, etc.,  i ni parlem de rebuts del  col-legi, llibres si n'hi han peques. I sobre els  medicaments  cal recordar que 400 dels mateixos, els de les retallades, a sobre,  els han retirat  la cobertura de la Seguretat Social.  Y sortir de casa, impossible,  res de res, fins lo públic és car.


Els candidats i candidates haurien de dir quina solució efectiva oferiran des de l'ajuntament, no en termes genèrics, amb detall.  Existeis una fractura social, una exclusió, ciutadans i ciutadanes sense posar-se pa a la boca, d'edats diverses, ssituacions greus, altres en diferents graus d'incapacitat, només compten am l'ajuda 
d'institucions, ordres religioses i associacions particulars, fins i tot de personals.   ¿ això no és causa d'ofensa per als candidats polítics per el govern municipal ?,- ¿ qui és d’ells que s’ha  compromès a compensar-los per les retallades,  per la pèrdua de drets socials ?.-Se sobreentén que els candidats dels partits de la tisora, no puguin oferir més que distrcció i fum, llàstima que aquest fum també ho ofereixin altres. 

Drets socials, garanties de llibertat , igualtat, dignitat. -Un ciutadà o ciutadana que  perd qualsevol dret social es un fet de deshumanització i al seu torn sens dubte tot un greu perjudici per la societat. -Ningun poble es lliure, digne ni els seus habitants iguals front la societat,  si aquest poble encara que siguin molts, pocs o fins i tot un està mancat dels drets socials. - És inherent al dret humà, si us plau, estem al 2015. Que no ens vinguin fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Sis plau, no sopars de duro, no paraules i més paraules, discursos i més discursos, desqualificacions  i més  desqualificacions .   ¡ es volen fets i¡ compromisos programàtics , ara ! davant dels ciutadans i les ciutadanes i dels focus  de  la tele que tant els agrada. 

jueves, 14 de mayo de 2015

Barack Hussein Obama – luces y sombras

El Blog Ventana al mundo de Adrian Mac Liman , publica su punto de vista, en este interesante articulo. 


Barack Hussein Obama – luces y sombras

por: Adrian Mac Liman
03/5/2015

A Barack Hussein Obama, cuadragésimo cuarto presidente de los Estados Unidos, se le recordará… ¿por? Hay quien estima que el segundo y último mandato del actual inquilino de la Casa Blanca ha pasado el Ecuador con más sombras que luces. El Presidente busca desesperadamente el equilibrio entre sus derrotas y sus victorias para poder dejar huella en la historia norteamericana.

Obama empezó su carrera a la Presidencia de los Estados Unidos con un persuasivo Yes, we can (Sí, podemos). Una frase que llenaba de optimismo a los ciudadanos de un país humillado por los ataques del 11 de septiembre, una gigantesca operación castigo contra el régimen talibán de Kabul, que acabó en un atolladero, el fracaso de la intervención armada de Irak, que engendró nuevos semblantes del radicalismo islámico. Yes, we can…  Norteamérica estaba deseosa de olvidar el sombrío pasado. Sus pobladores apostaron, por vez primera, por un candidato afroamericano.

Apenas un año después de su llegada a la Casa Blanca, el exsenador demócrata por Illinois fue galardonado con el Premio Nobel por la Paz, por sus esfuerzos para fortalecer la diplomacia internacional y la cooperación entre los pueblos y su visión de un mundo sin armas nucleares. Algunos politólogos no dudaron en tildar de precipitada la decisión del Comité Nobel Noruego. En efecto, durante la presidencia de Obama los conflictos internacionales se multiplicaron. Las turbulencias pusieron de manifiesto la fragilidad del hasta entonces incontestable poderío de los Estados Unidos.  Seis años después de aquel convincente Yes, we can, algunos analistas políticos se dedican a poner en entredicho la gestión del Presidente.
    
A la hora de evaluar los éxitos y los fracasos de la política de Obama, los medios de comunicación procuran hacer hincapié en los aspectos positivos de ésta: el acuerdo nuclear con Irán, que pretende evitar la proliferación de armas atómicas en una de las regiones más inestables del planeta y la normalización de las relaciones con Cuba, interrumpidas desde la década de los 60, pírrica victoria del imperialismo yanqui sobre el socialismo revolucionario castrista.

En ambos casos, conviene estudiar con detenimiento el alcance de las medidas. El acuerdo nuclear con Irán tendrá que contar con el visto bueno (y probable supervisión) de las Cámaras, controladas por mayorías republicanas hostiles a la acción exterior del Presidente y propensas a hacer suya la argumentación belicosa de los halcones de Tel Aviv. ¿Sobrevivirá el acuerdo nuclear? Los dinamiteros de Washington y de Teherán harán todo lo que esté en su poder para precipitar el naufragio.

La normalización de las relaciones Estados Unidos  y  Cuba ha tenido un gran impacto a nivel continental. Sin embargo, sus detractores aseguran que se trata de un mero intento de aislar al llamado grupo de países bolivarianos - Venezuela, Ecuador, Bolivia,  ¿Argentina? – cuyos gobernantes apuestan por la fuerte presencia rusa y china en el hemisferio Sur. Ficticia o real, la amenaza se ha convertido en la pesadilla de Washington.

Por su parte, los detractores del Presidente (que son legión) prefieren destacar los errores cometidos por Barack Obama desde su llegada a la Casa Blanca. Aluden al fracaso de las mal llamadas Primaveras árabes, el derrocamiento de Gadafi y el caos que se apoderó de Libia tras la intervención de la OTAN, la caída de Hosni Mubarak, que dejó vía libre al Gobierno liderado por los Hermanos Musulmanes, la crisis diplomática con Israel, el fiel aliado de Washington en la zona, el enfriamiento de las relaciones con Arabia Saudita, el otro incondicional de la política estadounidense, la incapacidad de apreciar en su justo valor el poderío y, por consiguiente, el peligro del Estado Islámico, el abandono prematuro de Irak y Afganistán, la incomprensible permisividad frente al talente poco democrático del Presidente turco Erdoğan…  

Para Daniel Pipes, politólogo republicano que defendió en su momento la política exterior de George W. Bush,  la doctrina de Obama se resume en pocas palabras: buenas relaciones con los enemigos de los Estados Unidos y frías con sus aliados.

Queda otra incógnita: la postura de Barack Obama ante un posible enfrentamiento con Rusia en el conflicto armado de Ucrania. En este caso concreto, las mayores reticencias provienen de las capitales europeas: París y Berlín. Los gobernantes del Viejo Continente prefieren la solución diplomática.