La dictadura mediática en Catalunya y en España

Vicenç Navarro ( Gironella-Barcelona-1937), médico, sociólogo y politólogo. Catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Barcelona, Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona, Profesor de la Universidad Johns Hopkins de Baltimore del Estado de Maryland (EE.UU). 

Vicenç Navarro, una voz de opinión madura, equilibrada y critica. Publica este articulo en su columna : Pensamiento critico" del diario PUBLICO, el día 25 de septiembre, 2015. 

El blogdefcosvi lo adjunta por considerar que su artículo es totalmente ajustado a la realidad, y con ella algunas  de las respuestas al de porqué estamos como estamos, así como reflejar  la clara existencia  de un déficit democrático, un conjunto que sin duda repercute en negativo para todo el País.  

Vicenç Navarro

La dictadura mediática en Catalunya y en España

por: Vicenç Navarro

25/09/2015

Este artículo denuncia la situación tan poco plural que existe en los mayores medios de información en Catalunya y en el resto de España.

No hay plena conciencia a nivel popular en Catalunya y en el resto de España de que uno de los mayores problemas que tiene la democracia en nuestro país es la escasísima diversidad ideológica que existe en los mayores medios de información, especialmente aguda en los medios televisivos, tanto públicos como privados. He vivido a lo largo de mi largo exilio en Suecia, Inglaterra, Escocia y EEUU, y en ninguno de ellos esta escasísima diversidad es tan acentuada como en España, incluyendo Catalunya. En realidad, ninguno de los mayores medios televisivos, radiofónicos o rotativos (impreso en papel) es de izquierdas en Catalunya o en el resto de España. Como resultado del enorme desequilibrio de fuerzas que existió durante la Transición de la dictadura a la democracia, a favor de las fuerzas conservadoras (en realidad ultraconservadoras) sobre los aparatos del Estado y medios de comunicación, el espectro mediático del país ha estado siempre sesgado de una manera muy acentuada hacia las derechas (que incluyen las fuerzas políticas y movimientos sociales de sensibilidad conservadora y liberal -en realidad, neoliberal-). Lo que se considera izquierda en el panorama mediático en España, incluyendo Catalunya (por ejemplo, El País), es en realidad centroderecha. Vean sus páginas económicas, por ejemplo, y lo verán. Y viajen por la Europa Occidental y por Norteamérica, y lo podrán comprobar. Incluso en gran parte de los países de Latinoamérica, donde la gran mayoría de medios están controlados por la derecha y la ultraderecha, hay más medios de centroizquierda e izquierda que en Catalunya y en el resto de España.

Ni que decir tiene que hay un número muy limitado de articulistas de centroizquierda e izquierda en algunos de los mayores medios. Pero, salvo estas contadísimas excepciones, lo demás es un desierto para aquellos que no compartimos tales sensibilidades conservadoras y neoliberales. Esta es la realidad (obvia para los que conocen la situación mediática en otros países), raramente criticada o denunciada, pues la crítica y denuncia de los medios por su insensibilidad democrática tiene un coste elevado para los que ejercen tal denuncia: el de ser vetados, censurados y excluidos de dichos medios. Y lo que encuentro decepcionante y sorprendente es la enorme pasividad de las izquierdas hacia esta situación, que bien puede definirse como dictadura mediática. En realidad, uno de los mayores problemas que tiene la democracia española incluyendo la catalana, -la falta de libertad de expresión, con pluralidad ideológica de sus medios de información – parece no ser percibido como problema por los mayores partidos de izquierda y sindicatos en este país. Una mayor concienciación por parte de estos partidos y sindicatos del enorme daño que tal falta de libertad de expresión causa a la población debería, sin embargo, generar protestas hacia esta dictadura mediática, no solo contra los propietarios y directores de tales medios, sino también contra gran parte de sus profesionales que hoy cumplen dócil y servilmente una función reproductora del sistema de poder.

¿Qué pasa hoy en Catalunya?

Existe hoy en Catalunya un enorme debate en el que, paradójicamente, los profesionales de los principales medios de información públicos de Catalunya, TV3 y Catalunya Ràdio, están protestando sobre las medidas que la Junta Electoral ha tomado, forzando a TV3 a dar espacio a las opciones no independentistas para equilibrar la gran visibilidad que dieron a la marcha pro independentista del 11 de septiembre. Este mandato de la Junta Electoral es presentado por estos profesionales y por el portavoz de tales medios, así como por la mayoría de las fuerzas independentistas, como un ataque a la “libertad de expresión”, libertad de expresión que, por cierto, ha brillado por su ausencia en estos medios, abusivamente controlados por el gobierno independentista del Sr. Mas.

Es fácil de demostrar que estos medios públicos de la Generalitat, TV3 y Catalunya Ràdio (tanto en sus informativos como en sus programas), promueven la ideología de ese partido gobernante, tanto en el tema independentista (manipulación denunciada por los partidos no independentistas) como en el tema económico, propagando la ideología neoliberal (lo que, sorprendentemente, no ha sido denunciada por las izquierdas). El único programa sobre temas económicos en TV3 (que se llama “Classe d’Economia”) lo lleva el ultraliberal Sala i Martín, el economista preferido del Presidente Mas, definido como “el economista de la casa” por TV3. Este señor (que ha manifestado que en EEUU apoya al Partido Libertario, un grupúsculo ultraderechista que está incluso más a la derecha que el Tea Party) está a favor de la privatización de las pensiones, tal como impuso el General Pinochet en Chile. Es sorprendente que las izquierdas catalanas –incluyendo la CUP- no hayan denunciado este abuso tan flagrante de los medios públicos a favor del neoliberalismo, cuya aplicación –por parte del gobierno del partido liberal CDC (apoyado por ERC)- ha causado tanto daño a las clases populares catalanas (ver mi artículo “Catalunya és una sociedad cohesionada?”, diario ARA, 21.09.15).

TV3 y Catalunya Ràdio dedicaron todos los días que precedieron a la marcha a promoverla. Y el día 11 de septiembre le dedicaron todo el día, especialmente a partir de las 3 y media de la tarde. No tengo ninguna objeción en cuanto a que presentaran un evento de gran interés mediático, como lo fue la manifestación del 11 de septiembre. Todo lo contrario, era su deber mostrarla. Ahora bien, lo que es denunciable es el sesgo de su cobertura, pues los informadores claramente se identificaron con el mensaje pro independencia de la marcha. Decir, como dijo el portavoz de TV3, que ellos se limitaban a presentar aquel evento, es tan falso como cuando el Consejero de Sanidad, Boi Ruiz, niega que privatiza la sanidad pública catalana. Era obvio que estaban promoviendo el independentismo. Es de un enorme cinismo presentarlo como un mero reportaje neutral.

Quiero subrayar que saludo al movimiento independentista, por el elemento de protesta hacia el Estado Central español que representa. Y lo he defendido públicamente en el resto de España. Pero siempre he criticado su liderazgo, claramente de derechas, próximo al partido liberal gobernante (apoyado por ERC, que en teoría debería haber sido el líder de la oposición y fue en realidad su hermano menor). Era obvio que la manifestación del 11 de septiembre era un acto electoral de los partidos independentistas. En realidad, el gobierno Mas había elegido tal fecha como inicio de la campaña electoral.

Es, pues, lógico y democrático que la Junta Electoral forzara, por mera coherencia democrática, a que los medios públicos dieran el mismo peso y en la misma forma a las opciones no independentistas. Lo que era previsible y muy preocupante es que la Junta Electoral Provincial de Barcelona no viera nada criticable. Y lo que es incluso más preocupante es que el Colegio de Periodistas también protestara por la decisión de la Junta Electoral Central, apoyando a los profesionales de tales medios. Este colegio, que ha mantenido un silencio ensordecedor sobre la falta de diversidad ideológica en Catalunya, incluyendo en los medios públicos, ahora se presenta como el gran defensor de la libertad de prensa, confundiendo los intereses corporativistas de la televisión pública con los intereses del país, ignorando además el compromiso que dicho colegio debería haber tenido en defender la libertad de expresión, compromiso que ha brillado por su ausencia en Catalunya.

Algunas voces, incluso de izquierdas, han justificado tal comportamiento de TV3 indicando que los medios televisivos españoles como TV1 también están controlados por el gobierno Rajoy, con un resultado idéntico a lo que ocurre en TV3, aunque en signo contrario. En esta argumentación ya se acepta que los medios públicos sean meros instrumentos del poder político. Pero esta aceptación penaliza a todos aquellos que no tienen acceso a ellos. La Junta Electoral debe también ser criticada y denunciada por su silencio en la instrumentalización de la televisión española por el PP. Y que lo haga ahora en Catalunya y no lo haya hecho en Castilla, es también denunciable. Pero, no hacer nada en Catalunya, porque el gobierno PP hace lo mismo en España sin que la Junta Electoral intervenga, es aceptar el daño a la mayoría de la población catalana, maltratada por los medios catalanes como TV3, que anteponen la causa del independentismo al principio democrático de presentar todas las opciones y sensibilidades políticas existentes en el país que creo deberían siempre mostrarse. El mayor perjudicado por el comportamiento sectario de TV3 y Catalunya Ràdio es el pueblo catalán.

El sesgo de los medios privados

El Síndic de Greuges (Defensor del Pueblo en Catalunya) ha denunciado la falta de diversidad que existe también en los medios privados de información, denuncia que ha causado una enorme movilización por parte de pensadores liberales (que dominan los medios públicos y privados), indicando que al ser estos medios privados pueden hacer lo que quieran. En este argumento, la libertad de expresión es la libertad de los que poseen los medios. Bajo este argumento, un fabricante de coches puede hacer lo que quiera en la producción de automóviles, aunque el coche contamine tanto como el fabricante quiera hacerlo.

Este argumento, que se oye constantemente por parte de propietarios y periodistas de los medios privados, es frívolo en extremo, puesto que tales medios utilizan para su función un medio público (las ondas de conducción de imagen y sonido, que en ningún país son bienes privados), lo cual justifica que las autoridades públicas tengan la autoridad para regularlos. Es más, las autoridades públicas tienen la responsabilidad de velar por la protección de los derechos democráticos que son violados y no respetados cuando los medios no respetan la veracidad y pluralidad en su información. De ahí que sea la autoridad pública (en nombre de la ciudadanía) la que da las licencias a los medios, autorizando su existencia. Es obligación de dichas autoridades (responsabilidad no ejercida por las autoridades públicas de este país) garantizar tales atributivos en los medios (como la veracidad y la diversidad), unos atributos que hoy no se están respetando.

En realidad, la complicidad de estas autoridades públicas con los medios privados (complicidad que alcanza niveles intolerables cuando tales medios reciben subvenciones por parte de dichas autoridades) es parte de la enorme corrupción de las autoridades públicas. Es criticable que la comisión de investigación sobre la corrupción y sobre el caso Pujol, establecida por el Parlament de Catalunya, no investigara el enorme silencio ensordecedor de los medios sobre este tipo de corrupción. Es obvio que tal silencio es resultado, en parte, de las subvenciones públicas que los medios reciben. Y todo ello bajo el título de libertad de expresión. El que hoy no esté indignado en Catalunya y en el resto de España, no sabe qué está ocurriendo en su entorno.

Agradi o no agradi; la realitat és la que és

Agradi o no agradi; la realitat és la que és

Per: Francesc Costa

23/09/2015

Catalans, compatriotes  ¡, al meu criteri a molts de vosaltres se us s’està aixecant la camisa, amb males maneres, formes i malgrat tot el desvergonyiment de com ho fan, no ho noteu ni ho veieu.

I això es produeix des de fa molts anys, tants com paral·lelament la irresponsable actitud  d’omissió  dels anomenats partits polítics d'esquerra  front  tant abús i discurs victimista interessat que s’anava penetrant en la ment de molts catalans. Partits polítics que al seu torn anaven perden  tot principi  ideològic, i afegint-se a tot això el gairebé silenci  d'un pensament crític  equilibrat, madur i democràtic  a tot el que estava esdevenint-se. 

D'aquí ha estat possible arribar a la anormalitat política i social que s'està vivint, i que com exemple: va de la falta de respecte general i a la  democràcia. Reflectit perfectament en dues perversions democràtiques , la primera.-  el fet de la col·locació de les estelades en moltes de les nostres places  i cases consistorials de molts dels nostres pobles i ciutats, pràcticament  relegant a la senyera, la segona.-  convertir l’ens públic nacional de comunicació en un instrument al servei d’una sola idea. Tot plegat són aspectes molt negatius per la construcció de qualsevol país, sumant-se a la ja molt damnificada societat catalana i per conseqüència afectant al mateix País.

Sens dubte, segons opino; una aixecada de camisa constant durant aquests últims 35 anys; la defensa de la nostra cultura, llengua, necessitats de País i drets ciutadans, la pura realitat es que no ha estat així, únicament ha estat un instrument que els permetia seguir governant, d'haver estat efectiva no estaríem en la situació que estem.

Des de fa tres anys el fet d’aixecar-nos  la camisa s’ha descarat totalment, conjuntament a aquesta acció hi han cinc aspectes que volen negar, amagar, una manifesta amnèsia, culpabilitzar els d'allà, xiular com si d'ells no depengués  i fins i tot distreure'ls del centre del real i greu problema social, amb totes les seves conseqüències,  dirigint tota la nostra atenció cap a un altre centre que al seu torn s'evitaria  jutjar-los per govern  infructuós. El nou  centre  d’interès  seria el de crear-nos la necessitat de la independència i amb ella el gran i únic debat a Catalunya,  al carrer i  monopolitzant totalment  els mitjans de comunicació, principalment els públics. Els cinc aspectes son: : primer.- les enormes retallades, al desmantellament de l'estat de benestar  del govern conservador de la Generalitat, presidida per el senyor Artur Mas  que han afectat i afecten de ple a les classes socials més febles, segon.- privatitzacions i venda de patrimoni, tercer.-la instrumentalització   de l'ens públic de comunicació i de la institució de la Generalitat, quart.- els molts processos que afecten al partit polític del Sr. Mas i cinquè.- la inoperància del govern, a part dels punts un, dos i tres. (  important tenir present que el govern del Sr. Mas en la seva primera legislatura (2010-2012) va donar suport i el va obtenir del PP del Sr. Rajoy, signant-se molts acords, entre ells: la reforma laboral, llei d'estabilitat pressupostària i llei de animista fiscal, que tanta incidència  han tingut sobre  la ciutadania)

Tot això davant una enorme tragèdia social que s'està vivint per part de més d'un milió vuit-cents catalans que viuen en la pobresa i sobre la qual no s'albira final algun. Amb aquest panorama dantesc el debat polític des de fa més de tres anys, tota una greu irresponsabilitat, s’ha simplificat únicament en; la independència, parany en que han caigut sense excepció tots els partits polítics d'aquí i d'allà, fent el joc que interessava  políticament als conservadors neoliberals Mas i Rajoy.

Per tot plegat, fins avui s'ha consumat  una profunda petjada independentista, empremta en la qual hi ha  els d’autèntics sentiments, totalment respectables  i els “convertits” a força de tres llargs anys d'intens cop mediàtic, sobre tot per part de l'ens públic .

Relegant-se el que hauria de ser la veritable prioritat, aquella la qual hauria de preocupar i ocupar-se, com seria la d'invertir tota classe d'esforços (com a mínim al mateix nivell que ho han fet per generar estructures d'estat i un llarg etc. sobre una qüestió hipotètica) i en possibilitar  una solució, aquella  que dignificaria a  tants i tants compatriotes (i a sobre se'ns diu que amb la independència s'obtindrà la dignitat) que estan dins d'un llarg túnel, en el qual continuant  introduint-se més catalans  i sense albirar llum alguna.

La independència, una aixecada de camisa convertida, opino, per l'art de la manipulació,  utilització i molta col·laboració  en el gran remei  per donar solució a tota una  tràgica realitat social i econòmica , es a dir; els mateixos que han governant, que estan governant i que han participat en la greu situació econòmica, a més de la  laboral, comercial, industrial, sanitària, educativa, etc. i que ha tingut unes conseqüències de com a mínim  més d'un milió vuit-cents catalans visquin en situació de pobresa, són els que t'ofereixen ara l’antídot de la independència amb efectes no se sap quan, el quals donarà remei a totes les penes provocades pel jou opressor; l'estat.  Això només té dos noms:  una descomunal aixecada de camisa, i l’altre:  falta de respecte a la ciutadania, que ve de llarg, en l'actualitat elevat al cub, per creure'ns tan ximples, i a tot això, que és molt, amb  els altres partits polítics en la inòpia.

 “Segons el governant de la Ciutat així els seus habitants”

eclesiàstic 10: 2

Respecte al Sr. Mas  és tot un contrasentit, és clar que vol continuar al poder, i sembla que a qualsevol cost,  però costa veure la seva estratègia política, aquella que defensi als interessos de aquells que sempre ha defensat CDC,  destacant-se ; la burgesia, el món de les empreses, les finances, etc. Si un servidor fos un  industrial, empresari o comerciant de pes, avui estaria “acollonido” i a la vegada sentint-me traït,  i més per tot el que ofereixen els candidats de la llista del Senyor Mas a la ciutadania en general, res a veure amb les polítiques  ideològiques conservadores de CDC,  més aviat són......... complaure a tots, oferint-les tot.... en fi ... ignoro realment on ubicar-los a part de la independència, però si estaria “acollonido”.

Y continuaria “acollonido” si fora el dels que  per una qüestió de fe hagués continuat donant suport al Sr. Mas, i davant  d'unes properes eleccions que diuen haurien en 18 mesos i pel que se suposa haurien de competir amb la marca CDC , o de nou CiU ?, eleccions ja sense el argument del conte de la culpa és de l'opressor d'allà,  ¿ o s'haurà d'inventar un altre coco, per poder guanyar i governar ?.

Fa gairebé riure, quan s'escolta el discurs ja de per si mancat de tot pes(com ho són tots, argumentin el que argumentin, i s'esforcin, no cola, allunyats de tota realitat) del "prestat" número “un” Sr. Romeva (fins fa tan sols sis mesos a ICV, partit d’esquerres) de la principal llista independentista a la mesura del Senyor Artur Mas, quan una i altra vegada ofereix sense cap pudor l'exemple d'Eslovènia davant a la possibilitat que  Catalunya no surti de la UE, en el hipotètic cas que s'independitzés d’Espanya .i això sense que ningú dels oponents polítics siguin capaços de amb arguments polítics, històrics, geogràfics  i sobretot realistes fer callar la molt demagògia boca.

Si Catalunya estigués situada geogràficament, només per exemple  a Bielorússia segurament la independència amb tots els components neoliberals existents a la llista del Senyor Mas, inclòs el desig d'estar a l'OTAN,  tindria molts números de ser possible,  no sense enormes costos, i fins i tot rebre d'ajudes de l'anomenat món occidental, fins la possible incorporació a la UE. Podria ser una realitat , la mateixa més o menys que el any 1991, respecte a Eslovènia, ex-Iugoslàvia.

No es  el cas de una Catalunya any 2015  geogràficament situada, hi ha un context, la situació política és una altra. Per tant somiar amb una Catalunya independent, i a més estar a la Unió Europea i a la resta de totes les organitzacions internacionals, realment si que és somiar truites i a la vegada és aixecar la camisa a la ciutadania. ¡ Si us plau !.

“La “ingenuïtat” en política és irresponsabilitat, en un altre cas és vilesa”

El que és realment sorprenent, no així per part del poble pla, llastimosament majoritàriament educat políticament a cop de televisió,   és la quantitat de personatges més o menys rellevants en la seva professió,  tots aparentment en un estat econòmic no precisament d'exclusió social i que alguns viuen fora de Catalunya, que ofereixen suport a la llista Independentista del senyor Artur Mas. Un projecte realitzat sobre uns sentiments reals i transformats per mitjà d'una enorme campanya de Màrqueting en tot un producte mediàtic a vendre però sense sortida, no hi ha comprador fora de Catalunya, ni per part l’estat Español, haurem de tenir en compte  Euskadi ? , Galicia ?, que també s'ho poden arribar a muntar com els independentistes del  Senyor Mas i companyia que  a força de propaganda mediàtica es multiplicant . I l’Europa comunitària,¡ si us plau !, tampoc  donat l'actual context polític i econòmic,  així com tampoc individualment alguns dels  diferents estats components de la UE,  que no volen ni parlar-ne. En definitiva  poc comprador disposat en l'anomenat món occidental a adquirir avui una Republicà Catalana independent , aquesta es la realitat.  Però així i tot els de la llista del Sr. Mas, i els primers figurants  continuen  una i mil vegades fem gran demagògia i aixecant la camisa a la ciutadania. Però és que a l'altre costat, no hi ha molt més, i si ho hagués s'ha fet tard. Tot una vergonya política i democràtica. 

 “Pots enganyar a tot el món algun temps. Pots enganyar a alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps”

Abraham Lincoln

Tot plegat, segons al meu criteri, una agosarada i irresponsable pirueta política, amb la complicitat  mediàtica i de molta gent (un fet per reflexionar, encara que  respostes n'hi han), que ha provocat una autentica convulsió i fragmentació social, per més que no ho vulguin reconèixer el Senyor Mas i els seus. El procés a la independència, las seves formes, maneres així com el aspecte mediàtic no te   parangó algun als països democràtics tradicionals de l’Europa comunitària que tant es volen assemblar, emmirallar i entrar ràpidament o no sortir-ne en el cas d'independitzar-se del jou opressor d'Espanya, país component de la UE des del 1986.

Una organització, la Unió Europea que en principi almenys que un servidor ho ignori només admet democràcies, no països opressors. Una UE que té molts defectes, no està sent ni comportant-se  com els pares fundadors d'Europa unida van somiar, però tenir la UE algun país component que sotmeti al jou opressor a una  població de més de set milions, s'ha de notar, no?

Paraules i mes paraules, aranges i mes arengues, declaracions, afirmacions, plenes de quantitat de demagògia, tot ple de ximplesa barata y amb quantitat decibèlica  on els d'allà queden ben lluïts, alguns motius són reals, però no tots són iguals, hi ha diferències importants. La forma i manera de les arengues plenes de ímpetu de ferocitat i ressaltant els enormes greuges rebuts provocant el fervor dels  adeptes ja molt ben il·lustrats mediàticament durant anys i desitjosos d'aquesta ocasió que se'ls ha dit "la de la seva vida",  aplaudeixen  i criden fervorosament  independència una vegada i més vegades.

Amb tot el que s'ha dit, gesticulat i encara que no ignoro que els polítics molts no tenen ètica i l'esquena molt ampla,  em pregunto quin  polític si governa la llista del Senyor Mas serà l'interlocutor amb l'estat opressor.

" El que pertorba la seva pròpia casa heretarà l’huracà "

Proverbis 11-29

-

Desvergonyiment i gosadia

Desvergonyiment i gosadia

Per: Francesc Costa

19/09/2015

Quina vergonya ! , el senyor  Jordi Sánchez, president de l'ANC , entitat organitzadora de la manifestació del passat 11, el que va dir que aquesta  no seria un acte partidista, convidant a tot fill de veí a assistir  a la "mani", l'objectiu no era un altre que el mateix de fa tres anys; fer molt soroll mediàtic, per això estan els mitjans de comunicació públics, i determinats privats per motivar,  prou per que assisteixi molta gent, sense considerar posseeixin sentiments o no, l'important és fer molt embalum. Perquè si és possible s'assabenti tothom, inclòs el poble dels maputxes i a ser possible els de l'estació espacial internacional. Que tots s'assabentin el que vol  “Catalunya” , quina és la; “voluntat del poble “ , (així  una i mil vegades ho esgrimeixen, apropiant-se de Catalunya i de la voluntat popular). 

Ahir el senyor Jordi Sánchez (que imagino que no ignora que algun dels molts seus qüestionaria el seu cognom per ser president de la Generalitat, igual com al seu dia ho van fer amb el President Montilla) junt amb altres persones van fer el crit al cel amb un zel impressionant, malparlant i manifestant entre d'altres aspectes: “mala fe” i “vergonya democràtica”. I tot pel sols fet de la decisió presa per part de la Junta Electoral Provincial de Barcelona que requereix  a TV3 i a Catalunya Radio a retransmetre el proper diumenge; dia 20  a la tarda els actes polítics dels diversos partits polítics discrepants amb el anomenat per sols uns: “procés sobiranista”  cap la independència d’uns, i amb ella: la llum.

La  justa decisió de la Junta Electoral, es una forma de compensació per  l'enorme, ampli i detallat seguiment efectuat pels mitjans de comunicació públics de Catalunya (també  d’algun mitjà  privat català )

La manifestació de la diada( degudament promocionada i en molt avançat  temps per  l’ens públic i privat, sens dubte també era  propaganda ) es  miri per on es miri, va ser tot un acte electoralista, contràriament a la que se’ns venia per part  del organitzador Senyor  Sánchez i altres,  dient-nos a tort i a dret en totes les seves molt freqüents intervencions en els mitjans de comunicació; que acudíssim que no seria electoralista, que seria plural, i que nosaltres així ho podríem comprovar. L'única cosa que es va comprovar és que molts teníem més raó que un sant. Es va veure i  escoltar perfectament el partidisme, exclamacions d'un sola i única direcció, així com les pancartes en la mateixa línia, al igual que les diverses arengues sobre la tribuna  I tot això el primer dia de campanya

Tot degudament retransmès per TV3 i alguna privada, des dels seus prolegòmens, tot el recorregut amb entrevistes a peu de carrer a entusiasmats participants, inclosos infants als quals se’ls preguntava si sabien el perquè havien acudit.  Finalitzant amb programes especials amb taules de tertulians majoritàriament  afins, perquè diguessin la seva, fins a mitjanit. ¿Existeix algun dubte que no fos un descarat acte electoralista ?

El senyor Sánchez, el qual s'ha esquinçat les vestidures i es mulla  la boca parlant de democràcia, com tants altres dels seus afins, no paren a citar-la.  Doncs bé, aquest senyor, president de l'ANC, organització subvencionada, té al meu parer la gosadia de demanar als ciutadans que no mirin TV3 ni escoltin Catalunya ràdio, durant el temps, sols tres hores aproximades, que els dos mitjans de comunicació públics retransmeten els actes que el proper diumenge dia 20 a la tarda s’efectuaran els partits polítics: Catalunya sí que és pot, PSC, Ciutadans, PP i Unió.

Una observació, encara que per molt sabut l'agosarat posicionament de l'ens públic , contínua sorprenent-me  el fet que ahir al 3/24, canal informatiu de l'ens públic en cada informatiu manifestaven la seva discrepància amb el dictamen de la Junta Electoral Provincial de Barcelona,  en més o menys termes com: “la corporació, els professionals de la mateixa, l'ANC i Òmnium discrepen de la decisió... .”

Dóna la sensació, sols sensació que l'ens públic , l’ANC i Òmnium viuen bé, uns directament de la cosa pública i altres de les subvencions i clar la vida és dura i no se sap si vénen altres el que succeirà amb entitats tan desvergonyidament  i declaradament posicionades amb uns catalans.  Encara que molt em temo que si fos pel PSC, poca cosa, ja s'ha vist durant aquests anys, per la CUP, també poc, per Catalunya si que és Pot, ho ignoro ja que no tinc clar (fins i tot estant Podem, al meu criteri; un error ) on estan ubicats, sembla que els únics que han mostrat el seu desig de canviar l'estat d'aquestes entitats tan enormement posicionades és Ciutadans. El modificar profundament l'actual situació d'aquestes entitats podria significar un principi de la normalitat del nostre País amb tot el que això significa i sense qüestionar en absolut la nostra cultura, llengua, aspiracions i progrés en general i amb sana convivència amb els altres pobles  de la resta d'Espanya.

En fi i tornant a la justeta compensació,  ni les tres o quatre hores que puguin dedicar els mitjans de comunicació públics als actes dels partits polítics desfavorits compensaran el temps que es va invertí per a l'opció independentista.

Per tot això exclamo: ¡ Si us plau , socors ! aquests són els que diuen que ens van a donar la llum ?, és la seva llum la que volen conservar. Més aviat seria  sortir de les flames per caure a les brases.

Nota: Contràriament al Senyor Sánchez, mai assenyalem el que han de fer o no fer (ja en tenim prou, així es comença i.......), només aportem opinió, però en aquesta ocasió i donada la greu  importància del fet succeït; com ho és el de fet una crida  demanant  no vegin ni escoltin les retransmissions de demà dels actes  campanya dels partits polítics discrepants amb les formes i maneres del anomenat procés sobiranista= independència de sols uns. Elblogdefcosvi  si aconsella dins els possible el seu seguiment.

Entenem  que no hi ha res més enriquidor que el poder escoltar en igualtat de condicions les diverses propostes dels diversos partits polítics, que sens dubte poden influir en més o menys grau en el nostres vides, i  no només aquelles introduïdes a cop mediàtic.

Sens dubte això pot ajudar-nos  a reflexionar, analitzar i treure les nostres pròpies conclusions. Això és democràcia, evidentment som conscients de com estem en aquest aspecte, però a mesura que  exigim educació i nosaltres fem l’esforç de fer-ho, mitjans n'hi ha, podrem demà, confiem, viure una democràcia plena gracies a la llibertat i dignitat  que ofereix el coneixement i com a conseqüència; criteri propi.

TV3, afany per voler demostrar una realitat inexistent

TV3, afany per voler demostrar una realitat inexistent

Per: Francesc Costa

17/09/2015

Observo que TV3 des de fa uns dies s'afanya a voler demostrar el que és totalment inexistent, és a dir; una objectivitat i imparcialitat informativa en l'ens públic.

TV3 en els seus informatius ha presentat gràfics perquè la seva audiència pugui veure i sentir el paper tan "equànime" respecte als temps dedicats als partits polítics en la campanya electoral del 27-S.

Avui en aquesta mateixa línia "demostrativa" s'ha fet referència al telenotícies migdia de TV3 a l'informe sobre la pluralitat en els mitjans de comunicació públics i privats pel que fa a la campanya electoral del 27-S presentat pel Síndic de Greuges de Catalunya, destacant la paritat existent de TVE i de TV3 amb relació a les privades. L'informe exposa altres aspectes no esmentats per TV3, com; garantir el pluralisme polític, la igualtat, la neutralitat informativa, etc.

Al meu criteri, com destres en l'ús de la manipulació, utilitzen l'informe del Síndic de Greuges de Catalunya en benefici propi, és a dir; el gairebé aprovat segons l'informe del Síndic per al tractament polític que fa TV3 sobre les eleccions del 27- S. Realment un afany de demostrar què ......?, doncs poc és, només una gota en l'oceà del partidisme, al meu parer altre acte manipulador, opino que són uns experts, i el més trist és que hi ha molta audiència que ho creu i engoleix.

¡ Aclarim ¡, es tracta només únicament i concretament dels espais informatius corresponents a la campanya electoral del 27-S, que ocupen el temps que ocupa cada partit polític, un temps destinat segons els escons de cada grup parlamentari respecte al passat exercici, no avala res més, punt.  Personalment entenc que s'hauria de posar el cronòmetre a zero i que tinguessin l'oportunitat totes les formacions polítiques existents sense cap discriminació, però en fi això és una altra història. Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya sense esmentar específicament el que personalment opino, s'aproxima al seu informe.

Per molt pit que puguin treure a TV3, presumint del "bé" que ho fan pel que fa als minuts que inverteixen en els espais preelectorals  del 27-S. La dura realitat és que a aquest temps, quinze dies de campanya, d'aquests el seus minuts diaris de propaganda electoral que més o menys passen la prova del cotó, immediatament segons després, com així els previs, prossegueixen i precedeixen molts anys, mesos, setmanes, dies, hores i minuts d'informatius, comentaris, veus en of, imatges, debats, tertúlies i un llarg etc, d'una escandalosa parcialitat. Al meu parer ; escassa instrucció i suficient de perniciós, en alt grau, molt lamentablement en la línia d'imbuir i poc d'instruir, igual que en més o menys grau que altres determinats mitjans de comunicació audiovisuals. Però el realment escandalós és la  poca exemplaritzant professionalitat i el més que dubtós sentit democràtic, molt  més quan es tracte de mitjans públics.

TV3, ‘la seva’, la suya

El prestigioso diario El País , publica un articulo de Opinión firmado por  Francesc de Carreras , jurista, articulista y catedrático de Derecho Constitucional en la Universidad Autónoma de Barcelona. 

Que dado el tema, el cual desde el blogdefcosvi hemos opinado, por entender que la CCMA ( TV3, catalunya Radio, etc.) se ha convertido a nuestro parecer, no siendo los únicos, en un autentico instrumento a favor del gobierno de derechas de la Generalitat de Catalunya y a su vez principal medio de comunicación público promotor de la causa independentista, la de solo unos. 

El País 

OPINIÓN

por Francesc de Carreras 

16/09/2015

TV3, ‘la seva’, la suya

La característica diferencial de TV3 y Catalunya Ràdio respecto a las demás emisoras públicas es que son instrumentos para la construcción nacional

Durante muchos años, no sé si también ahora, uno de los lemas de TV3, la televisión pública de la Generalitat, fue que era la nostra, la de los catalanes. Implícitamente se estaba introduciendo en el subconsciente que Televisión Española era de España, es decir, de los otros, de aquellos que no son “de los nuestros”. El objetivo de siempre: contraponer dos naciones, distintas y separadas, confrontadas. El veneno, pues, viene de lejos, servido en cuentagotas.

La televisión de la Generalitat empezó a emitir en 1983, un 11 de septiembre, como no podía ser de otra manera. Entonces no existían en España televisiones privadas y las única emisoras eran TV1 y TV2. Ya en esta época inicial comenzó a utilizarse el lema de la nostra y también otro, muy significativo, en Catalunya Ràdio, denominada La radio nacional de Catalunya. Si España tenía Radio Nacional —creada por Franco con este nombre en enero de 1937, a los pocos meses de iniciarse la Guerra Civil— Cataluña no podía ser menos: los nacionalismos siempre se parecen.

La característica diferencial de TV3 y Catalalunya Ràdio respecto a las demás emisoras públicas es que son instrumentos para la construcción nacional. No se trata, como es tan frecuente, que los Gobiernos de turno influyan, o intenten influir, en las noticias de los telediarios, sino que todos sus programas, desde los infantiles a los concursos, desde los culebrones a los espacios deportivos, van dirigidos a establecer cuál es el modelo del buen catalán, en oposición a lo que llaman catalán españolista, unionista o, sencillamente, facha.

Mucho se ha hablado estos días de TV3. Cancelar unas horas antes de emitirla una entrevista con el exministro socialista Josep Borrell que, junto a Joan Llorach, acaba de publicar un excelente libro titulado nada menos que  "Las cuentas y los cuentos de la independencia ", y cuyo contenido argumenta de forma impecable aquello que anuncia su título, es una muestra más de que el independentismo no quiere el debate, sabe que ante determinadas preguntas decisivas carece de respuestas.

Pero TV3 es también muy sibilina. El pasado domingo día 13, a las cuatro de la tarde, estaba anunciada una película de sospechoso título: El patriota. Caramba, caramba, me dije, esto promete: dos días después del 11 de septiembre emiten una película con este nombre. Me la tragué entera, no porque fuera una buena película, que desde luego no lo es, sino porque refleja lo que es TV3 y el tipo de mensajes subliminales que va inoculando en la mentalidad de los catalanes.

La trama se desarrolla en la colonia inglesa de Carolina del Sur, poco antes de obtener los colonos americanos su independencia. El protagonista, un colono moderado que, si bien quiere emanciparse, no es partidario de usar la violencia, se radicaliza cuando ve que, de forma arbitraria y cruel, ante sus propios ojos y delante de toda la familia, las tropas británicas matan a un joven hijo suyo y a continuación incendian bárbaramente su casa. A partir de ahí, naturalmente, se enrola en las filas que luchan por la independencia y se convierte en un héroe.

La película, muy belicista, con escenas de violencia lacerante, traza enseguida dos bandos irreconciliables: unos representan la maldad absoluta (los británicos) y otros la bondad angelical (los colonos). No hay matices, no hay grises, todo es meridianamente claro, el bien y el mal sin mezcla alguna. Los buenos quieren pactar, los malos no; el arma de los buenos es la astucia, la de los malos la violencia; unos son rudos agricultores, sencillos de trato y bondadosos con los demás, sus esclavos negros les quieren y admiran, son como de la familia y ayudan en todo a sus amos; los malos son elitistas, altivos, insensibles al sufrimiento de los demás, cursis aristócratas, pérfidos, crueles y despiadados. El destino de los colonos es, de forma ineluctable, la independencia, su guía es tan sólida como la estrella polar, la única que nunca se mueve en el firmamento. Los malos no tienen ideal alguno, sólo se mueven por venganza, odio y mezquinos intereses personales.

En definitiva, un film educativo, educativo en sembrar odio, protagonizado, naturalmente, dentro del imaginario de TV3, por españoles y catalanes, los malos y los buenos, una película ejemplar sobre cómo debemos comportarnos el 27-S. Así es TV3, ese modelo de televisión pública catalana, por supuesto no la nostra sino la seva, la suya.

a TV3; si no vols caldo, ¡ tres tasses !

Els entrevistats polítics a TV3 abans d'una tertúlia

Per: Francesc Costa

15/09/2015

Sé que és demanar la lluna en un cove, però l'espai d'entrevista a TV3 a un polític no afí al "procés sobiranista" de solament uns, queda en res quan posteriorment hi ha una taula de "tertulians" majoritàriament afins, com és l'habitual, que li fan un bon repàs a l'entrevistat.

Si hagués existit, segons opino,  hi hagués un real sentiment democràtic això no hagués, ni hauria de succeir, per la qual cosa al seu torn per aquest mateix  sentiment democràtic i no només per no sortir beneficiats  aquells partits polítics o organitzacions discrepants amb l'anomenat "procés sobiranista" d'uns, no l'haurien d'haver permès, permetre mai.

Per la qual cosa, entenc que els programes de tertúlia o debats tan partidistes que hi ha a TV3, de no anul·lar-se en temps d'eleccions, almenys haurien de ser amb la igualitària representació de tendències polítiques a la taula. Ja en tenim prou, al meu criteri, amb els telenotícies, debats  i les seves més que constants i evidents incidències partidistes fora del temps electoral per ....si no vols caldo,   ¡ tres tasses !

Dos aspectes rellevants a ressaltar; en primer lloc  trobo inadmissible l'abús de les imatges dels ciutadans amb estelades mentre estan efectuant una entrevista, més quan l’entrevistat o entrevistada  és discrepant amb les formes i maneres de l'anomenat “procés sobiranista” de tan sols uns. Això se'n diu propaganda subliminal. I en segon lloc;  és  molt repetit , es com la cançó d’enfadós; a ser possible un altre o una altra entrevistador/a  que sigui professional i per això sàpiga contenir la seva manifesta inclinació, és a dir: que no se li vegi tant el llautó. 

Però com he escrit, això és demanar la lluna en un cove.

Nuestro amigo Bashar

Adrian Mac Liman, en su Blog Ventana al Mundo, publica un artículo, el cual por considerarlo interesante, como prácticamente todos, lo publicamos en el blog de fcosvi.

Nuestro amigo Bashar 

por Adrian Mac Liman

10/09/2015

El 10 de junio de 2000, cuando el oftalmólogo Bashar al Assad asumió en cargo de Presidente de la República Árabe Siria, el recién ungido monarca republicano fue acogido con vítores y gritos de Alá, Siria y Bashar, el viejo país de los omeyas parecía encaminarse hacia una nueva etapa histórica. El rey Abdalá de Jordania no dudó en tildar al hijo del dictador Hafez al Assad de renovador, aperturista y amante del progreso. ¿Falsa percepción? ¿Simple manipulación de una opinión pública occidental crédula e inocente? Huelga decir que los primeros gestos del inexperto gobernante sirio parecían acreditar esta tesis. Pero las primeras reformas emprendidas por el régimen de Damasco fueron a la vez tímidas y lentas. El raís tropezaba invariablemente con las reticencias de la vieja guardia del Partido Ba’as, poco propensa a renunciar a sus prerrogativas. Las férreas estructuras ideadas por el viejo dictador no facilitaban los cambios ansiados por la joven generación. Modificar el sistema suponía romper con el pasado. Mas Bsahar al Assad fue incapaz de llevar a cabo la titánica tarea.

Para las monarquías feudales de la región, Siria era un país laico, que salía de los moldes de la sacrosanta ley coránica, aliado de Moscú y de Teherán, es decir, de  infieles y… de ¡chiitas! Para Occidente, se trataba de uno de los últimos vestigios de la colonización gala en la región, de una isla de cultura francófona, que contaba con intelectuales de primerísima fila: arquitectos, escritores, poetas, filósofos… Una élite cultural que, pese a las limitaciones impuestas por el régimen totalitarista, lograba competir con la flor nata de la intelectualidad europea.

Pero el cambio de rumbo preconizado por Basar al Assad finalizó con la llegada de las mal llamadas primaveras árabes. Alguien de fuera de la zona decidió acabar con las dictaduras laicas y reemplazarlas por regímenes islámicos moderados. A la caída del tunecino Ben Alí le siguió la derrota del egipcio Mubarak, el repulsivo asesinato del libio Gadafi, la guerra civil yemenita. Sin embargo, el califa de Damasco seguía en su trono. Algo realmente imperdonable para los guionistas de las primaveras árabes. Siria acabó convirtiéndose, pues, en el laboratorio de una guerra de guerrilla, en escenario de enfrentamientos entre grupúsculos islámicos de toda índole, apoyados por mecenas saudíes, qataríes y… norteamericanos. Su objetivo prioritario: acabar con Bashar al Assad. Su meta real: convertir al último alfil de Rusia en Oriente Medio en baluarte de la democracia made in USA.

En cuatro años, la guerra civil siria se cobró más de 300.000 víctimas mortales. Alrededor de 2,8 millones de personas cruzaron las fronteras, buscando refugio de los países vecinos. Pero Jordania, Líbano y Turquía no cuentan con las infraestructuras básicas para albergarlos. Por su parte, los países del Golfo Pérsico descartan la posibilidad de acoger a los refugiados. Aparentemente, son… demasiado pobres para poder integrarse en el mundo de la opulencia edificado por el maná de los petrodólares.

Los refugiados optaron por coger el camino de Europa, dirigiéndose hacia la prospera Alemania o la multirracial Inglaterra. ¡Qué vienen los musulmanes! De repente, los gobernantes del Viejo Continente descubrieron que tenían un aliado en tierras de Oriente; un gobernante que combatía el peligro yihadista: el presidente sirio Bashar al Assad. Presidente a secas, sin más calificativos. El mundo cambia.

Hace un par de años, cuando Barack Obama estuvo a punto de bombardear Damasco, bastó con una llamada de atención del Presidente Putin para que los aviones de la Fuerza Aérea se queden el tierra. Hoy en día, Europa coquetea con la idea de sumarse a la guerra contra el yihadismo. Aparentemente, Austria y España son los principales valedores del régimen sirio. Francia se sumará a los bombardeos contra las posiciones del Estado Islámico; Inglaterra no tardará en unirse al operativo bélico. La avalancha de refugiados genera, pues, un tardío y traumático despertar.

¿A qué se debe este cambio radical de Occidente? Tratemos de hacer memoria: hubo una época - no muy lejana - en la que nuestros amigos los dictadores tenían vara muy alta en las Cancillerías del primer mundo. Una época en la que los diplomáticos del Viejo Continente trataban muy ceremoniosamente de monsieur le Président a los Mobutu o los Tchombe, tiranos africanos que controlaban los yacimientos de cobalto o las minas de oro y de diamantes, en la que la modélica democracia de Bonn se desvivía en complacer al general Strossner, oriundo alemán convertido en dictador del Paraguay, cuando la  City de Londres actuaba de principal centro financiero de los jeques del oro negro. En aquel entonces, las afirmaciones de los señores dictadores o los respetables tiranos tenían el don de convertir los ríos de sangre en lingotes de oro. Luego llegó la introducción forzosa de la democracia del mundo civilizado y, con ella, la corrupción.

Es obvio que para hallar una solución coherente y duradera al conflicto sirio es preciso contar con los buenos oficios de Moscú y Teherán. Pero los iraníes advierten: no se puede contemplar un diálogo de paz sin la participación activa de Arabia Saudita y los Estados Unidos, los países que mueven los hilos de la contienda. 

En ese contexto, cabe preguntarse: ¿a qué universo pertenece nuestro (nuevo) amigo Bashar al Assad? 

Publicado por Adrian Mac Liman en 20:00 No hay comentarios:   

Etiquetas: Barack Obama, Bashar al Assad, EE.UU., España, Estado Islámico, Europa, Irán, Islamismo radical, Libia, Oriente Medio, primavera árabe, proceso de paz, Putin, Turquía, yihadismo