martes, 22 de octubre de 2013

cuatro grandes fotografías de cuatro personajes históricos

Cuatro grandes fotografías de cuatro personajes históricos


Mi buen amigo Serge Moritz, gran fotógrafo profesional y vocacional, de dilatada vida dedicada a hacer fotografías, a captar la mejor imagen(en este mismo blog en otro apartado, ya he introducido algunas de sus profesionales  captaciones gráficas) , me ha cedido   cuatro nuevas e históricas  fotografías  de cuatro celebridades captadas por su cámara. 


Esta fotografía de Mijael Gorbachov  fue efectuada con una óptica de 35mm, ya que fue un viaje no profesional que efectuó a Moscú.

Se encontraba Serge Moritz pasando por  Moscú,  pero  debido a su buen olfato de repórter gráfico,  le llamó la atención un grupo de personas, casi un tumulto,  por lo cual se acercó, hasta un punto que unos  guardias de seguridad le impidieron avanzar más.  Pero su curiosidad profesional fue a más e intentando dialogar  con los agentes de la seguridad para que le posibilitaran hacer unas fotografías, dado de que observó que entre aquel grupo de personas estaba  Mijail Gorbachov ( Privolnoje, Stavropol-1931) acompañado de otras personalidades,  éste observando que los miembros de seguridad impedían el paso a un persistente señor( Serge Moritz). Mijail Gorbachov también hombre muy instintivo y observador,  por las causas que fueran,  dio instrucciones para que Serge Moritz se pudiera acercar a él,  éste le explicó que se encontraba de vacaciones y que trabajaba para Paris Match, solicitando si le podía hacer unas fotografías. Mijail Gorbachov  aun a pesar de que no hubiera programación previa y cerrados los compromisos con la prensa, dirigiéndose a Serge Moritz le indicó que se dirigiera al fondo hacia la derecha junto a unas columnas y desde allí podría realizar sus fotografías. Acompañado por un agente de seguridad realizó sus instantáneas.

Las posteriores fotografías  ya no fueron ni al fondo ni entre columnas. Aunque a Sergei Moritz siempre le ha satisfecho buscar la mejor imagen desde el  mejor lugar, fuera o no el señalado.   


Esta es una fotografía no esperada por el fotografiado; Jacques Chirac ( Paris 29-11-1932), presidente de Francia, hombre con sentido del humor y con buena relación con Serge Moritz, al hacerle éste la instantánea gráfica en el momento de que Jacques Chirac se estaba limpiando la nariz con el pañuelo, le hace  con simpática confianza  un gesto con el dedo a mi buen amigo Serge Moritz .



En esta fotografía está Valéry Giscard  d’Estaing (Coblenza-Alemania-2-2-1926), presidente de Francia, con unos amigos, entre los cuales se encuentra Serge Moritz , que es a su vez  quien con sentido del humor efectuó posteriormente sobre la fotografía  una imaginable conversación. Hecho que Valéry Giscard d’Estaing aceptó agradecido al recibirla y con idéntico sentido de humor.



Serge Moritz  junto al  gran fotógrafo Alberto Korda(Cuba-14-9-28- Paris 25-5-2001. Siendo su verdadero nombre el de Alberto Díaz Gutiérrez). Alberto Korda también autor de varios libros y poseedor de varios premios y condecoraciones.  Fue el autor de la famosa fotografía tomada al Che Guevara cuando éste miraba el cortejo fúnebre de las victimas  acaecidas como consecuencia del atentado terrorista al barco La Coubre el 5 de marzo de 1960.

Fotografíaatentado al carguero La Coubre (5-3-1960), La habana, Cuba. entre 75 y 100 fallecidos
Impresionante fotografía: Che Guevarra con la mirada al cortejo fúnebre

autorización de la Agencia Jean Roig-Roig Media- Perpignan-France 

domingo, 20 de octubre de 2013

El romance de Marilyn Monroe con Chanel nº 5

El romance de Marilyn Monroe con Chanel nº 5 

Lo siento, lo admito, soy un admirador de la belleza y Marilyn Monroe la poseía,  toda ella en su conjunto y por ello de nuevo me voy a referir a Marilyn, y es motivado al comunicado de Chanel, en el que inician una nueva campaña del perfume con la imagen de Marilyn

Por ello entiendo como un acierto más de la firma Chanel cuando decide que Marilyn Monroe  vuelva de nuevo a ser la imagen de Chanel nº 5, uno de los mejores perfumes, creado por Ernest Beaux (1881-1961) para la firma de Alta Costura Chanel. El hecho de nombrar Chanel nº 5 , fue con motivo de que Coco Chanel siempre ponía en marcha sus colecciones en los quintos días de los quintos meses, el número 5 le parecía que le traía suerte, por ello al perfume  se le nombró: Chanel nº 5.

Es la más acertada imagen, dado que Marilyn Monroe en el año 1952 dijo durante una entrevista, una franca y inocente  frase, la cual se ha convertido en mítica, respondió a una pregunta que se le formuló:

no llevo nada en la cama para dormir, pero si algunas gotas de Chanel nº5”


Fue el 7 de abril del 1952, tan solo tenía 26 años, ya era una estrella, en su haber habían títulos como “La jungla de asfalto” o “Eva al desnudo”  entre otras. 




jueves, 17 de octubre de 2013

¿Aquest és el Pais que somiàvem? part 2ª



¿Aquest és el país que somiàvem?                   Part 2ª/2  

per Francesc Costa                                             

El 28 de juliol passat us vaig remetre  la primera part d'aquest segon escrit, assenyalant-se que qualsevol observador amb sentiments de País (en endavant País = País i els seus ciutadans) i de conviccions democràtiques, creia que no havien  raons suficients per a la satisfacció, més aviat tot el contrari, transcorreguts més de 75  dies del primer escrit, el criteri no només es manté,  s'aguditza.

En el primer escrit si recordeu, la insatisfacció era sobre Espanya,  aquest és sobre Catalunya  i el seu  actual tràgic panorama general, idèntic que a la resta de l'estat, però afegint-li  un agreujant més i desestabilitzador a la vegada, donat el seu caràcter de repte i de com es formula el projecte : “el dret a decidir”  i a més tot dins d’un  elevat i continuat  to.  Actituds mancades d’alçada política i de bones formes,  que bé podria perjudicar, si l'hagués, qualsevol possibilitat al projecte.

Se’ls està oferint  a la ciutadania i alhora entusiasmant amb un projecte en què se’ls diu  que és la solució, la sortida als seus gravíssims problemes, com també de Catalunya  i què Espanya ens provoca.  I alhora també  se’ls indica que es el procés  cap a  la Independència (i a més,  pràcticament  ja senyalen la resposta sobre l'hipotètic” dret a decidir” (referèndum ). Tot plegat una gran volta més a la faula de “l'ase i la pastanaga” , tot  col·locat   per obra y gracia del actual President de la Generalitat com la primera prioritat de País,  i per sobre de qualsevol altre prioritat ,  un fet insòlit s'agafi per on s'agafi.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N.

En només deu mesos de les eleccions del 25-N de l'any passat, s'abandona per part del President i el seu partit; la federació C.i.U  la tan vital reivindicació fiscal i financera,  i s'inicia un nou projecte: “el dret a decidir”,  és a dir, el que se'ns proposarà és  poder decidir a través d'un referèndum , però això sí, sols amb un única opció i condició,  la de ells. La qual rep  tot el suport de  alguns sectors afins; fundacions, organitzacions, administracions, opinadors i articulistes  (alguns de ells autèntics hooligans, de campanya a favor dels dos projectes,  amb el seu xou  i de tournée pels mitjans de comunicació, fent-se populars, fent el seu agost i un flac favor als opinadors i articulistes seriosos),  representants polítics d'altres organitzacions (alguns desemmascarant la seva poca convicció ideològica, i entrant en un joc que organitzen interessadament altres), també  de determinats mitjans de comunicació i ¡com no!  de la CCMA (un autèntic cas insòlit, d’escàndol , pel seu caràcter de públic). 

 I com sembla que s'està en un estadi propi, tot s'hi val,  i ningú diu res de res, paral·lelament i sense dissenyar  ni debatre el projecte  a fons,  amb tota la representació general de la societat civil (de dalt, del mig i de baix i amb la creació de fòrums, assemblees,  en ciutats, pobles, barris) ,  ni de negociar prèviament amb i on toca  la possibilitat de poder efectuar el referèndum  (la constitució en què van participar els nacionalistes i van confirmar-la , no ho permet) passen conjuntament  i directament cap a la Independència (Un salt que empetitiria al mateix històric trapezista “Àguila Humana”).


Qui dona més.

Però encara hi ha més, com aquell "¡qui dóna més!",  per més inri es dissenyen  estructures d'estat com si ja s'hagués realitzat l'hipotètic referèndum,  i aquest hagués obtingut una majoritària resposta a favor del Independentisme  (tot una  manca de consideració i respecte a la democràcia, als ciutadans, a la resta dels partits, que ho permeten pràcticament sense no dir ni mu,  els quals  sens dubte són els perjudicats, ja que els resta qualsevol possibilitat al projecte de sistema d’estat que puguin tenir, per exemple: el federalisme, que propugnen entre d'altres el PSC, el PSOE, IU i IC. Podria ser una gran solució  per Catalunya i tota la resta de l’estat)

Però no s'acaba aquí, com el millor speaker i en la línia del “qui dóna mes” diuen que amb la Independència també se'ls ofereix : llibertat, dignitat, orgull, respecte,  treball, benestar social, sanitat, cultura, tot i més.  Es presenta com la gran solució, la definitiva  a tots els problemes de País,  provocats  per culpa del govern central,  l'estat i d’Espanya, es diu de forma reiterada.  No s'assenyala  com a responsables a uns determinats polítics (com aquí) , partits polítics (com aquí), a un poder oligàrquic , uns certs mitjans de comunicació (com aquí i a més públic) uns  certs poders fàctics, tots aquells que tenen una forma  de veure la seva Espanya (com aquí d’altres, la seva Catalunya) o d'uns determinats interessos. Perquè la realitat és que Espanya i la gran majoria de Espanyols no tenen res a veure amb els greuges que els impulsors als projectes “Dret a decidir i Independència esgrimeixen com a motivació de marxar d'Espanya.  

 ¿Quin  interès real  hi ha darrere  de la proposta primera i aquest tótum revolútum en el qual també s'inclou la Independència i que ha provocat en la ciutadania una moltíssima exaltada animadversió cap a Espanya, el govern i tot aquell/a  sospitós/a  de dificultar i perjudicar  a Catalunya, segons els iniciadors del projecte  el “dret a decidir”   i el nomenat procés cap la Independència ?  ? ¿aquest és el país amb el qual es somiava?

Són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé.

És ben cert que  són pocs els ciutadans que opinen que Catalunya  ja està bé com està i són molts,  ja ho eren (sense necessitat d'injectar-lis diàriament i constantment grans dosis de provocació de sentiments  d'animadversió en contra d'............... i els de sentir-se maltractats.   Injeccions constants que tot sembla  molt interessat )  els que reconeixen que Catalunya  necessita ser més Catalunya, va amb la terra,  no és possible l'actual finançament  (tot i que cal recordar que els nacionalistes conservadors són els que  en el seu dia van rebutjar el concert basc, així com també són els que pacten amb el P.P. alguns  pactes d'índole econòmic, que ara reclamen ). 

També s'ha d'afegir  que els ciutadans majoritàriament  rebutgen el creixent centralisme Espanyol  i la idea que aquest té i representa d’España , molt negativa per el nostre País  (també  per a altres comunitats). Són molts els aspectes de falta de consideració i sensibilitat, els ofèn  la manca de reconeixement i respecte cap a la seva cultura, llengua, institucions, etc ,  així com les constants intromissions que dificulten  el normal funcionament de traspassos ja realitzats, iniciatives, projectes  i aspiracions pròpies de País (bastant perjudicades de per si, atesa la política partidista i no de País dels partits catalans, uns més que altres).

Per la qual cosa, avui per a molts ciutadans de Catalunya  no n'hi hauria prou amb l'oferta d'un nou finançament, volen anar més lluny. 

Problema que ja ve de lluny.

¡És un greu problema!, problema que ja ve de lluny, d'anys  i sent així de real, mai ho ha solucionat C.i.U., tot havent  governat 23 anys,  és més, de  la reivindicació ha fet el seu únic leitmotiv electoral i punt,  sense més recorregut i tornant novament  amb les  mateixes reivindicacions  en la propera campanya electoral  o quan calgui, ( per exemple, un fet tan simple com la denominació CAT per als vehicles, així com cada comunitat tingui la seva identificació, d'això res de res i es va fer molt soroll ¿ recorden?. ¡I així tot !)  Han treballat molt bé, de premi, la faula  de “l'ase i la pastanaga” . No hi ha hagut altre  proposta ni fets rellevants (els que s'han produït han estat amb govern central del PSOE )  de País,  ¿facin un esforç de memòria?,¿ repassin-lo?,

Un projecte polític i de País  s’ha d’anar consolidant, no s'ha fet.

S'ha d'acceptar  que  un  projecte polític i de País  s’ha d'anar  consolidant i assentant-se amb molts anys d’antelació pel bé general de tots els seus ciutadans i el territori.  Els partits polítics aquí i allí  haurien hagut de anar deixant alguns partidismes quan es tractava de País,  per anar consolidant-lo, consensuar acords de País.  Mes quan es tractava de fer el País post franquisme i amb una nova constitució, tan sols han passat 36 anys,  i això no s'ha fet en absolut,  una  gran irresponsabilitat política compartida. Cap partit polític s'escapa d'això,  però sens dubte  la major responsabilitat respecta a Catalunya  és per qui va governar durant 23 anys consecutius, en majoria i fins i tot amb  gran influencia decisòria  en dues legislatures a nivell de l'estat on CiU  va donar suport a  una de  govern del PSOE,  l’altre  una de  un govern del PP, però....... ni així,  el més calent és a l’aigüera. I així està el País com està. 

Evidentment fins i tot malgrat la tràgica situació, el País a avançat, seria negà la realitat, també la resta de l’estat i Europa  ¡ han passat més de 35 anys!,  s’ha produït un fet natural i lògic,  però s’ha deixat molt per fer en el nostre País, és tot amb general molt superficial i molt mediocre (amb la superficialitat i la mediocritat va de parella; la manca de personalitat, de criteri, de l’altura de mires,  de l’objectivitat, la intolerància, la credulitat, el no veure mes enllà, el materialisme, la manca d'ideologia, el egoisme,  la supèrbia estúpida,  etc.,  res de bo per el País) . S’han perdut grans oportunitats , sobretot en un temps de conjuntura molt afavoridora  (bé es podria dir que no van tenir en compte el Gènesis 41 “els somnis del Faraó” i la inspirada sàvia resposta de Josep) . Ha faltat en general molta alçada política, d’estat i de País. I avui ............d’aquells fangs, aquets llots.

El 2010 torna  C.i.U al govern de la Generalitat, el País no ha millorat, és més està molt pitjor . Cues de ciutadans demanant.

La federació C.i.U el 2010  torna al govern de la Generalitat  i el  País després de dos anys i onze  mesos de  govern de C.i.U , és evident que no ha millorat gens ni mica , ni cap dels problemes  que denunciava amb tant interessat alarmisme i desbaratadament , es a dir; res de res en cap aspecte, és més, està molt pitjor en tots els sentits.

 ¡El País!, Catalunya té el 30% de pobres i el 15% està en la misèria. És el país d’Europa que està entre els salaris mes baixos, 645.-€,  i alhora on l'electricitat és la més la cara d'Europa al igual com el telèfon, gas i l’aigua, també els transports públics. Famílies de cinc membres que ingressen únicament uns 595.-  € , altres ni això,  ¿com es pot viure?.  La cistella de la compra cada dia més cara. Grans retallades del govern de C.i.U, també del P.P. (en aspectes d'economia, macroeconomia i poder econòmic es toquen les mans, a més que  lo públic no és el d'ells)  que afecten molt cruament a Sanitat, Cultura i Benestar social.  Sent perjudicats  centenars de milers de ciutadans que no poden atendre  les necessitats més bàsiques, ni medicines, convertint a molts en pidolaires. Cues de ciutadans obligats a  demanar a parròquies, a entitats privades de caritat, a administracions locals i en cada cantonada. Els bancs, els parcs, els porxos, les entitats bancàries i els edificis buits són el seu llit. Aquesta es la única realitat peremptòria, tota la resta; només fum.

I ningú crida ¡Prou a tanta disbauxa!.     

Molts ciutadans  que  necessiten ajuda  i depenen d’altres,  s'han hagut de vendre o empenyorar (han aflorat  les cases d'empenyorament) gairebé tot per poder subsistir, ¿i els molts autònoms ?,  ¿i els molts comerços que tanquen  les portes?,¿i d'altres que estan pendents d'un fil,  amb el lògic neguit dels treballadors i propietaris?  El consum està sota mínims, a la crisi se li ha sumat la desconfiança per tot l'anomenat procés d'Independència,  la qual cosa no afavoreix gens.

Són molts aturats que s'han incorporat al món empresarial, com a única sortida  al no trobar feina, capitalitzant el subsidi d'atur i amb ajudes econòmiques familiars o acudint a entitats de crèdit (i diuen els mitjans afins, efusivament ¡”s'han obert tantes empreses!).  ¿ i que passarà amb part d'aquests autònoms quan tanquin, que tancaran?,  tot un gran problema.  La viva realitat es que molts d'ells no guanyen ni per pagar impostos ( per citar: 21% I.V.A,  I.R.P.F, etc. és molt ) ,més despeses fixes,  ni per al seu propi salari. En aquesta situació viuen tot  el que està passant, en el món laboral, del comerç i Indústria, en l'habitatge, sanitat, cultura, benestar social, encariment de les primeres necessitats,  en les institucions, la corrupció i la desconfiança en determinats  polítics que contaminen tot un col · lectiu,  si són motius per mobilitzar als ciutadans, donada l'emergència de País.  I ningú crida ¡prou a tanta disbauxa!.

Desconcert.

Són molts els ulls desconcertats d'una gran majoria de ciutadans d'aquest País, amb una situació tràgica i poca possibilitat de futur,  també afegint-se  òbviament,  altres ulls no amb la situació tan tràgica, però si amb consciència de la realitat  del  País,  el sistema falla, fa aigües (hi ha moltes veus sàvies que ho denuncien) , la qual cosa provoca que observin  atònics  que els que els estan oferint a tot bombo i platerets; la terra promesa,  ho fan els de dalt, amb coll de camisa dur , encorbatats i ben acomodats, des de bonics i bons entorns, fins i tot amb certa demagògia i intencionalitat d'utilitzar-los,  i a sobre alguns amb possible corrupció.  És a dir,  no són els progressistes ni  els d'esquerra, ni  poble pla  qui demana ¡independència!.

¿Quina llibertat tenen aquests ciutadans ?, ¿quina dignitat els pot quedar , tant necessitats ?  ¿no poden atendre cap necessitat bàsica ni familiar?  ¡Es senten fracassats davant de una societat de tant tens tan vals!  ¡estan depenen de la caritat!   ¿ i se'ls està parlant de dret a decidir?   ¿d'independència?    quan no tenen gairebé res,  ni possibilitat de accedir ni tenir,  ¿ es poden imaginar que tenen al cap?  ¿i als altres que estan il·lusionats amb la Independència, que se’ls  dirà? , tot un autèntic desconcert.

El volant el porten els nacionalistes-conservadors.

Els que porten  el plànol, avui.......  potser dubten del ....... i  el volant,  són els nacionalistes-conservadors ( avui, de tant en tant deixen que ERC l’agafi). Sempre ha estat ha estat així, plànol i volant, ¡se'ls ha permès tant i tot!,  són  els  nacionalistes-conservadors, els ideòlegs dels projectes  “el dret a decidir”  i la Independència, els que estan oferint  la terra promesa, la fi de tots els seus problemes (conjuntament amb els d'ERC i el seu líder, ¡que no llegeix, que no té apunts !  i ho diu tot de carretó, que la terra promesa, aquí a la volta de la cantonada) . Molts ciutadans veuen molta demagògia, utilització,  d'altres molts mes, amb una respectuosa ingenuïtat  i molt noble actitud ho creuen,  altres no ho tenen tan clar i amb la mosca darrera l'orella, no acaben de confiar amb el proponent.

Qualsevol observador polític i suspicaç , donat el seu coneixement de la política , bé podria pensar que el President de la Generalitat i el seu partit ha sofert dos temps dins del seu projecte:

 Primer temps.- com a conseqüència de la diada del 11-09-2012, (un èxit de mobilització d'ells que es van entusiasmar amb ells mateixos) , a la breu entrevista amb el President del Govern central (l’important seria saber que es va dir , atès que.......se suposa sabrien que de no haver acord si hauria confrontació..... i amb ella......... )   i a la seva immediata decisió d'avançar les eleccions per el  25-11-12 (potser  impressionat per el propi èxit d'ells),  amb una possible intencionalitat d' anar tirant de beta, com sempre  i amb un nou   projecte electoral reivindicatiu moltíssim  més estimulant ; “ el dret a decidir”, ja que els altres arguments reivindicatius estaven exhaurits,   sol · licitant a la ciutadania que li donés la majoria absoluta per fer-ho possible, aquest  nou projecte, ¿ ho recorden ? ¿ però gairebé tots sabien que la constitució ho impedeix?  ¿perquè llavors?.

 Segon temps.-  ja totalment condicionat al resultat electoral i al suport parlamentari que rep dels de sempre Independentistes. ¡Si!,  els mateixos que tanta critica varen  rebre per part de l' actual President de la Generalitat i que va ser causa de l' enorme desprestigi  del govern tripartit (ERC va ser un soci problemàtic ) , no sol a  Catalunya sinó a la resta de l' estat.  

Aquest obligat segon temps  del  President de la Generalitat i al seu partit,  els ha agafat  d'imprevist i totalment a des pas, es va amb farmaciola per  possibles ferides,  donat el caminar i els discursos incongruents, fins i tot algun punt demagògics, intentant acontentar  a uns i altres (no tenint en compte la paràbola: “Ningú no pot servir dos senyors .... “, Mateu 06:24),  algunes afirmacions agosarades i  greus errors de formes incomprensibles (en un partit com CiU que molts tenen en ment, el  del seny i  que tants adeptes moderats té)  per a la bona política democràtica. 

A més donant la sensació que  el President de la Generalitat i al seu partit que estan en una autopista de quatre vies, amb una gran caravana i  a la via que no haguessin volgut (però donat l'acompanyant....), amb el peu a l'accelerador i l'altre acariciant el fre, per quan sigui el moment de sort, idoni i precís,  fer un gran sprint i deixar la via per la qual volen,  encara que en aquest viatge foren acompanyats (a contracor) d’altres, deixant-los  enrere a tots els altres i amb un parell de nassos.  I.......... si cal,  ja es pensarà amb una tercer temps. Es tenen influents suports i mitjans de comunicació (poca o gens oposició i denúncia  per part dels oponents), sobretot d'un molt influent,  sempre hi ha el recurs de...... als altres ........l'important és caure dempeus i continuar manant.

¿Però aquest no està sent el País que somiàvem? .


viernes, 4 de octubre de 2013

La vía del diálogo


Miquel Iceta

La vía del diálogo

diario ABC  3 Octubre 
articulo de Miquel Iceta

Nadie en su sano juicio puede sostener que no deben introducirse cambios sustanciales en las actuales relaciones entre Cataluña y el resto de España. Somos multitud quienes lo pensamos en Cataluña, muchos incluso desean la independencia, y no pocos en España son conscientes de que así no podemos seguir.

En un estado democrático, miembro de la Unión Europea, es impensable que una modificación significativa de la organización territorial interna pueda hacerse de forma ilegal o unilateral por una de las partes que lo integran. Sólo el diálogo, la negociación y el pacto pueden conducir al necesario acuerdo. Aunque algunos pretendan desconocerlo, no sólo la independencia, sino las vías y los contenidos de su materialización deben ser acordados. No hay atajos ni vías alternativas. Aunque no puedan trasladarse de forma mecánica a nuestro caso, Canadá y el Reino Unido, con respecto a Quebec y Escocia, demuestran hasta qué punto el principio democrático está sujeto a la legalidad y la alteración de las reglas y, con mayor motivo, de las fronteras debe ser acordada entre las instituciones representativas y sometida al veredicto ciudadano.

En esta situación, la propuesta del PSC va abriéndose paso como la única capaz de dar respuesta a las legítimas demandas de la mayoría de los catalanes: profundización del autogobierno, financiación justa y reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña, que pretendemos conseguir a través de una reforma constitucional federal.

Sólo el diálogo, la negociación y el pacto nos pueden sacar del callejón sin salida en el que nos han metido la cerrazón de unos y el radicalismo de otros. Finalmente la decisión debe ser de los ciudadanos de Cataluña, pues estamos hablando de sustituir un acuerdo en forma de Estatuto votado en referéndum y luego temerariamente alterado por el Tribunal Constitucional, y también de todos los españoles, pues lo que España deba ser en el futuro no puede ser decidido sin ellos.


Miquel Iceta, militante del PSC, diputado socialista en el  Parlament de Catalunya i President de la Fundació Rafael Campalans

la creciente tensión entre Rusia y E.E.U.U.

Barack Obama & Vladimir Putin

La creciente tensión entre Rusia y E.E.U.U.
Por:Ian Bremmer

Aunque sigue construyéndose una compleja coreografía diplomática en torno a Siria, está claro que las relaciones entre Rusia y Estados Unidos son peores que nunca. Las dos partes hablan constantemente de quieren mejorarlas, pero sus intereses contrapuestos suelen impedirlo, y eso crea tanto riesgos como oportunidades para terceros, además de poner de relieve que vivimos en un orden internacional sin liderazgo.

Repasemos la historia reciente. En 2008, Barack Obama propuso “empezar desde cero” en las relaciones EEUU-Rusia, en un intento de superar los conflictos a propósito de los planes estadounidenses de instalar un sistema de defensa antimisiles que Rusia aseguraba que era una amenaza contra su seguridad, la breve guerra entre Rusia y Georgia, aliado de Estados Unidos, y otras disputas que se remontaban a varios años atrás. Sin embargo, cuando Vladimir Putin organizó su regreso a la presidencia rusa en 2012, escogió el antiamericanismo radical como tema central de campaña y eso agravó la desconfianza entre Washington y Moscú.

En diciembre de ese mismo año, el presidente Obama firmó la llamada Ley Magnitsky, que responsabilizaba a las autoridades rusas de la muerte del abogado y activista ruso Sergei Magnitsky mientras se encontraba detenido. Putin reaccionó con una ley que prohíbe a los estadounidenses adoptar huérfanos rusos. En agosto de 2013, el gobierno de Putin sorprendió a las autoridades norteamericanas al conceder asilo a Edward Snowden, el fugitivo estadounidense acusado de espionaje. Ahora, Estados Unidos ha acusado al gobierno sirio, un aliado clave de Rusia, de emplear armas químicas contra su propia población. Putin dijo que las pruebas presentadas por las autoridades estadounidenses eran falsas y se ofreció a mediar para lograr un pacto y evitar la guerra.

La recesión ha afectado especialmente a la economía rusa, lo que ha alentado el discurso antiamericano

Por el momento, los daños son limitados. Todavía es posible que Putin ayude a Obama en el dilema sirio con una solución diplomática que permita al presidente de Estados Unidos a evitar un humillante enfrentamiento con el Congreso y, al mismo tiempo, ayude a Siria a evitar una actuación militar norteamericana. Y Obama no tiene ninguna intención de ordenar el boicot de los Juegos Olímpicos de Invierno que se celebrarán el año próximo en Sochi en protesta por la discriminación de gais y lesbianas en Rusia. Ambas partes están dispuestas a cooperar cuando conviene a sus intereses.

Existen otras dos razones fundamentales por las que esta relación va a empeorar. La primera es que, tras una docena de años en el poder, Putin ha perdido una parte importante de su popularidad, sobre todo en las principales ciudades. La crisis económica mundial derivada de la crisis financiera afectó a la economía rusa, dependiente de las exportaciones de energía, más que a cualquier otro gran mercado emergente, y, para asegurarse la reelección con los mínimos obstáculos posibles, Putin necesitaba una forma de desviar la atención pública de los problemas rusos hacia algún factor que reforzara la autoestima nacional y agrupara a los rusos en torno a su dirigente. El incremento de declaraciones y medidas antiamericanas cumplió muy bien ese objetivo y sigue garantizándole apoyos. De hecho, los gobiernos de uno y otro país son muy impopulares entre los representantes legislativos del contrario, que están deseando aprovechar cualquier oportunidad que surja para agravar la situación en los próximos años.

En segundo lugar, si la crisis financiera de origen norteamericano causó grandes daños inmediatos en la economía rusa, la revolución energética que está en marcha en Estados Unidos promete dejar una huella más grave y duradera. La fractura hidráulica --más conocida como fracking y las innovaciones en los métodos de perforación horizontal han permitido el acceso nuevas y enormes reservas energéticas en los últimos años. Como consecuencia, Estados Unidos podría llegar a ser el mayor productor mundial de petróleo en 2020 y tener autosuficiencia energética para 2035. Esta bonanza productiva va a tener consecuencias positivas para la política exterior, porque hace que las autoridades estadounidenses puedan pensar en exportar parte de esas nuevas reservas energéticas con el fin de mejorar las relaciones con aliados como Japón y debilitar el poder de mercado de sus rivales exportadores. Entre otras cosas, Washington puede aliviar la dependencia europea de los recursos energéticos rusos. Y hay otros efectos indirectos. El aumento de las reservas de Estados Unidos genera una presión a la baja en los precios del crudo que representa un quebradero de cabeza para otros exportadores de petróleo. Por ejemplo, Rusia.

Para Putin, esa es una seria amenaza. Rusia obtiene más de la mitad de sus ingresos públicos de las exportaciones de energía, y la locura gastadora emprendida por Putin para proteger su prestigio nacional ante la crisis económica obliga a su país a depender de un aumento constante de los precios mundiales. Entre 2007 y 2012, el precio del crudo necesario para que Rusia equilibre su presupuesto pasó de 34 dólares por barril a 117 dólares por barril. El alivio de la demanda energética en Estados Unidos y Europa irá erosionando poco a poco las finanzas rusas y pondrá a prueba la habilidad y la resistencia del gobierno de Putin.

La autosuficiencia energética de Occidente facilitada por el ‘fracking’ es una amenaza para Putin

Por último, el gobierno de Obama ha creado un programa de transferencia de tecnologías de gas no convencionales a países amigos, con el fin de ayudarles a explotar esas nuevas reservas energéticas. Ucrania y Polonia dependen del gas natural barato que les proporciona Rusia, pero da la impresión de que los dos poseen importantes reservas de gas de esquisto que podrían reducir esa dependencia. Ese es otro factor de posibles tensiones en una relación que no necesita más de los que ya tiene, pero puede ser muy positivo para varios vecinos europeos de Rusia.

Sin embargo, para la mayor parte del mundo, el empeoramiento de las relaciones entre Estados Unidos y Rusia no es más que una causa y un efecto más del orden internacional G-0, un dilema en el que ningún país ni alianza de países quiere ni puede aceptar los costes y los riesgos de ejercer el liderazgo internacional. Rusia ha vuelto a demostrar que, junto con China, tiene la capacidad de obstruir los planes de Estados Unidos mediante la presión diplomática y el veto en el Consejo de Seguridad de la ONU. Pero, al mismo tiempo, no tiene la fuerza ni la influencia suficientes para hacer mucho más, y China es un país demasiado ensimismado.

Esa es la razón de que a los problemas como el de Siria les quede todavía mucho que empeorar antes de empezar a mejorar.

Ian Bremmer

fuente: El Pais

Ian Bremmer, fundador y presidente de Eurasia Group, la principal empresa de investigación y consultoría sobre riesgos políticos en el mundo. Su último libro,  Every Nation for Itself : Winners and Losers in a G-Zero World, detalla los peligros y las oportunidades de un mundo sin liderazgo global. 

Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia